Foto: Simon Evans
Per desè matí consecutiu, la ràdio antiga que fa vida en un dels vèrtexs del pis intenta captar la meva atenció. Ho fa mentre jugo a remenar les restes de cafè que queden al fons de la tassa marró que em vas portar de Praga aquell estiu que semblava no acabar-se mai. Amb les mans encara adormides, rento la copa de vi que va salvar-me la vida ahir a la nit i penso que quina bona idea això de tornar a escoltar la ràdio. Que quina bona idea això de culturitzar-me mentre intento que el caos vital que em rodeja es dilueixi a cop d’esponja i fairy sota aigua calenta.
Un psicòleg infantil amb un nom compost i llarg que la meva memòria matinal és incapaç de codificar, explica detalladament que als setze mesos els nens aprenen que les coses segueixen existint encara que les deixin de veure. Desenvolupament de la permanència de l’objecte, en diu, i afegeix que és un dels hits vitals més importants en la delicada i fràgil vida dels nadons. L’escolto una mica sense voler-ho i quan sona la sintonia del final del programa em descobreixo asseguda al sofà, fixant la mirada en algun punt concret de la paret blanca que tinc al davant. Mentre comprovo que encara té les cicatrius dels pòsters que et vaig obligar a arrencar entre crits aquella tarda de juliol que ofegava, m’adono que he fet una cosa semblant amb tu tot aquest temps.
M’adono que vaig fer una regressió de vint-i-tants anys el dia que vas dir-me entre sanglots que marxaves i jo em vaig quedar a viure dins l’esquerda que em va aparèixer al bell mig del tòrax. Me n’adono, tanco els ulls i, en un món on ja no em fas mal, veig clarament com et vinc a buscar, et miro sense por i et dic, així cara a cara, que ara sí, que ara ja ho he vist clar. Que he entès que segueixes viu encara que no estiguis amb mi. Que he après que segueixes existint encara que no et vegi. Que estic bé. Que ja no tremolo. I que un psicòleg de nom llarg i compost ha dit avui a la ràdio que això que em passa es diu desenvolupament de la permanència de l’objecte.
3
0
