Tast editorial

Bruce Springsteen: «Tot em feia plorar»

L'exercitació física extrema era una rutina diària i de les poques coses que ajudaven

«Costa molt acceptar que estàs boja»

| 28/05/2018 a les 19:19h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: El piano, Bruce Springsteen, Born to Run, depressió, tast editorial
Al llibre Born to Run (Malpaso Edicions), Bruce Springsteen (Nova Jersey, 23 de setembre del 1949) es va obrir per parlar de la seva vida. Dels moments en què ha tocat el cel, però també dels fantasmes que l'han perseguit, com la depressió. Tot i que de jove ja en va patir, llegim el capítol en què explica com als 60 anys (ara en té 68) la va haver de tornar a encarar.
 

Foto: Facebook Bruce Springsteen



La tristesa no se't llença al damunt. Ve arrossegant-se. Poc després del meu seixantè aniversari, vaig anar caient en una depressió com no havia experimentat des d'aquella polsegosa nit de Texas trenta anys enrere. Va durar un any i mig i em va devastar. Quan m'ataquen aquests estats d'ànim, pocs se n'adonen –ni el Sr. Landau, ni qui treballa amb mi a l'estudi, tampoc el grup ni l'audiència ni, espero, els nens–, però la Patti [la seva dona] veu un tren de mercaderies carregat de nitroglicerina i a punt de descarrilar. En aquests períodes puc arribar a ser cruel: fujo, dissimulo, m'escapoleixo, zigzaguejo, desaparec, torno, rarament em disculpo i la Patti mira de protegir el nostre fort mentre jo provo de calar-hi foc. M'atura, em porta als metges i diu: «A aquest senyor li cal una píndola». Em cal. He estat prenent antidepressius entre els últims dotze i quinze anys de la meva vida, amb el mateix efecte terapèutic –menys radical, però– que van tenir per al meu pare: m'han donat una vida que no podria haver mantingut sense ells. Funcionen; retorno a la terra, a la llar i a la família. El pitjor del meu comportament destructiu recula i la meva humanitat es refà. Vaig estar cruixit entre els seixanta i els seixanta-dos, aleshores vaig tenir un bon any i vaig tornar-hi a caure entre els seixanta-tres i els seixanta-quatre. Un historial pelut. 

[Patti Scialfa (29 de juliol de 1953) és una cantautora i guitarrista nord-americana. Forma part de l'E Street Band des del 1984 i està casada amb Bruce Springsteen des de 1991, amb qui ha tingut tres fills].
 
En aquest temps havia perdut força amics i família. En Clarence; en Danny; les meves tietes Eda i Dora; en Tony Strollo, amic i entrenador durant una dècada, víctima de la seva pòpia depressió, i en Terry Magovern. En Terry fou el meu assistent durant vint-i-tres anys i l'home que ens havia despatxat a l'Stece i a mi del nostre últim bolo de bar al Captain's Garter quaranta anys enrere. En morir, algunes persones s'enduen un món sencer amb elles. Aquest va ser el cas d'en Terry Magovern. En Terry havia estat Navy SEAL i era l'últim gran símbol de l'escena dels bars musicals de Jersey que havia fet furor als anys seixanta i setanta. Encarregat de bar, temible goril·la, socorrista, pare, avi, amic lleial i company de feina, en Terry ho abastava tot. La peça «Terry's Song» de Magic la vaig escriure per a ell. 


Així doncs, d'entrada vaig pensar que tanta mort envoltant-me n'era la causa. És veritat que jo estimava profundament totes aquestes persones, però la mort és una cosa amb què puc manegar-m'ho, és més aviat aquesta altra... cosa. Aquesta cosa que he examinat i contra la qual he lluitat al llarg de bona part dels meus seixanta-cinc anys. Arriba de nit o a la llum del dia, disfressada cada cop amb una màscara lleugerament distinta, tan matisat és el canvi que persones com jo, que hi hem lluitat i l'hem identificat incomptables vegades, li donem la benvinguda com si fos un vell amic. Tot seguit, però, m'arrela al cap, al cor i a l'ànima fins que se la pot arrencar, després d'haver fet la seva destrossa. 

La medicació antidepressiva és capriciosa. En algun moment entre els cinquanta-nou i els seixanta anys em vaig adonar que el medicament que em prenia havia deixat de fer efecte. No és del tot inusual. Al llarg del temps, les medecines afecten la química orgànica de maneres diferents i sovint cal afinar-ho. Després de la mort del Dr. Myers, el meu terapeuta durant vint-i-cinc anys, vaig anar a visitar un metge nou amb qui em va anar d'allò més bé. Plegats, vam decidir deixar la medicació que havia estat prenent durant cinc anys i veure què passava... «MORT AL MEU POBLE»! Vaig caure a plom, com aquells cavalls que feien saltar del moll d'Atlantic City a l'aigua, en un pou de llàgrimes i dolor on vaig estar tristament xipollejant com mai abans no m'havia passat. Però fins i tot quan la cosa va així de malament, atès que no vull que se'm vegi gaire necessitat, puc sortir-me'n força bé a l'hora d'amagar la gravetat del meu estat a la majoria de les persones que m'envolten, fins i tot al metge. I, de fet, me'n vaig sortir prou bé durant un temps, llevat d'una cosa que passava: LLÀGRIMES! Cubells de llàgrimes, rierades, llàgrimes negres i fredes rajant-me galtes avall com cataractes, a qualsevol hora del dia. Què era tot això? Era com si algú hagués obert les comportes i n'hagués llençat la clau. No hi havia manera d'aturar-ho. Llàgrimes de Bambi... de pel·lícula Disney... o de Tomàquets verds fregits; tot em feia plorar: plou, llàgrimes, surt el sol, llàgrimes, no trobo les claus, llàgrimes. Qualsevol cosa de no res, un petit sot en els meus sentiments, engegava els ruixadors. Podia ser graciós, però no ho era.
 

Foto: Facebook Bruce Springsteen



La bajanada més inconscient podia derivar en una crisi existencial escruixidora que m'omplia d'una tristesa i uns presagis atroços. Estava tot perdut. Tot... totes les coses... el futur era ombrívol... i l'única cosa que em llevava aquell pes era sortir esperitat amb la moto o altres distraccions paregudes. Era temerari. L'exercitació física extrema era una rutina diària i de les poques coses que ajudaven. Aixecava més pesos més pesats que mai i remava distàncies atlàntiques, tot per trobar un instant de pau. Feia el que fos per foragitar el gos negre d'en Churchill [«black dog» és el nom amb què Churchill va batejar la depressió, malaltia que el va sovintejar al llarg de la seva vida»]. 

Al llarg d'aquests períodes no acostumava a sortir de gira. M'havia agafat com a sabàtic l'últim any i mig d'institut del meu fill petit per poder estar a casa amb la família. Va anar bé, vam estrènyer més que mai els nostres lligams. Però això volia dir que la meva forma d'automedicació més reeixida, les gires, no estava a l'abast. Recordo un dia de setembre que vaig remar de Sea Bright a Long Branch i de tornada sobre la mar picada; vaig trucar a en Jon i vaig dir «Sr. Landau, troba'm un concert a on sigui, si us plau». Tot seguit, és clar, em vaig posar a plorar. Uaaaaaaaa! M'estranya que no m'arribessin a sentir a Manhattan. Una afable velleta que passejava el gos aquell dia preciós va adonar-se del meu estat i es va apropar per saber si hi havia res que pogués fer. Uaaaaaaaa! Quina gentilesa. Li vaig oferir entrades per al concert. Jo ja havia vist aquests símptomes en el meu pare, després que patís un ictus. Ploriquejava sovint. Normalment, el vell era impàvid com en Robert Mitchum ho va ser tota la vida, així que veure'l plorar era una cosa que m'entendria i que trobava bé. Plorava quan em veia arribar, plorava quan me n'anava. Plorava si jo parlava del gos que havíem tingut. Vaig pensar: «Ara soc jo». 
 

Foto: Facebook Bruce Springsteen



Vaig dir al metge que no podia viure així. Jo em guanyava la vida fent concerts, donant entrevistes i sota l'atenta observació dels altres. I tan aviat com algú esmentés en «Clarence» jo m'enfonsaria. Així doncs, prou sàviament , em va enviar al psiquiatre. La Patti i jo vam entrar a la seva consulta i vam trobar-nos un senyor d'uns seixanta anys enèrgic, de cabells blancs, acollidor i molt professional. Em vaig asseure i... em vaig posar a plorar. Vaig agitar la mà davant seu, és això. Per això soc aquí, no puc parar de plorar! Em va mirar i em va dir: «Això ho podem arreglar». Una píndola i tres dies després les fonts màgiques s'havien aturat, tot d'una. Increïble. Vaig tornar a ser jo. Ja no em calia remar, aixecar pesos, arriscar-me o desafiar el destí. Ja no em calia sortir de gira. Em sentia... normal. 


En aquesta depressió (del disc Wrecking Ball, del 2012)

Estimada, he estat malament,
però mai com ho estic ara, 
he estat perdut,
però mai d'aquesta manera.

Aquesta és la meva confessió:
necessito el teu cor
en aquesta depressió, 
necessito el teu cor.

Estimada, he estat a baix,
però mai tan avall. 
He tingut la fe sacsejada,
però mai buida d'esperança.

No sempre he estat fort, 
però mai m'he sentit tan feble. 
Totes les meves pregàries
no han servit de res. 

He estat sense amor, 
però mai abandonat.
Ara, el sol del matí, 
el sol del matí s'està trencant.


In this depression

Baby, I've been down,
But never this down
I've been lost,
But never this lost

This is my confession
I need your heart
In this depression
I need your heart

Baby, I've been low,
But never this low
I’ve had my faith shaken
But never hopeless

I haven't always been strong,
But never felt so weak
All of my prayers
Gone for nothing

I've been without love,
But never forsaken
Now the morning sun,
The morning sun is breaking

 

 Born to Run


 © Bruce Springsteen
 © de la traducció al català: Miquel Izquierdo
 © Malpaso Edicions, 2016
 

COMENTARIS

Gràcies, Catorze
Anònim, 29/05/2018 a les 16:12
+11
-0
Gràcies, per visibilitzar la depressió i altres malalties mentals, Catorze. Només així, els que tenen la sort de no haver-les patit mai, poden fer-se'n a la idea i, nosaltres, sentir-nos una mica més compresos.
cal sol
artur xúquer , 29/05/2018 a les 23:45
+4
-0
Cal prendre el sol, activa la vitamina D en realitat una hormona per a depre i totes les funcions de cos.
Exercici per a oxigenar cervell, dormir de nit . Mireu també parásits a cervell, no costa res tractar amb brosses i espècies, clau,gengibre curcuma... Dr Clark, dr. A. Moritz
Cal normalitzar-´les
Anònim, 03/06/2018 a les 12:45
+0
-0
Moltes persones les hem viscut, si no en el nosaltres mateixes, en els nostres familiars amics...
Pot ser devastadora per a qui la pateix i per a qui l'acompanya.
Em d'estar atents i no deixar que enfosqueixi el nostre viure.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La «Fotofesta» proposa exposicions, conferències i sessions pràctiques
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Els artistes Marina Rubio i Zosen Bandido exposen a Montjuïc
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Fundació Victoria de los Ángeles promou una exposició sobre la cantant
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Teatre-Museu Dalí acull una mostra de fotografies que Robert Whitaker va fer del pintor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actriu, que deia que «tenir fills tampoc no és la garantia de la felicitat»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions sobre la commoció inesperada que provoca la fi de la vida del progenitor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra la fragilitat derivada de la pèrdua de memòria
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un anunci de Veri ens convida a deixar de córrer per contemplar la bellesa del Pirineu