La història és un caos, un batibull d’esdeveniments, grans i petits, que se solapen sense solta ni volta. Per arribar a entendre-la, necessitem que algú ens la presenti endreçada. A través de l’exposició La memòria d’un país, el Museu d’Història de Catalunya ha aconseguit posar ordre en els més de mil anys d’història de casa nostra i l’ofereix al públic de manera clara i entenedora. En fem un tast.
Les Corts de Jaume I
1. Les arrels (de la prehistòria al segle VIII)
Des del període més remot de la prehistòria, les terres catalanes són testimoni d’activitats humanes. Situada a l’extrem occidental de la Mediterrània, Catalunya és una zona de pas per la qual han transitat i s’han assentat les cultures més diverses.
2. Els ibers, els grans desconeguts
La cultura ibera es desenvolupa a partir del segle VI aC en una vasta regió de l’occident mediterrani. Es tracta d’un conjunt de pobles diversos que comparteixen una sèrie de trets culturals. Com els grecs o els etruscos, posseeixen una civilització complexa i desenvolupada amb xarxes urbanes i comercials, monedes i un sistema d’escriptura propi aplicat a una llengua autòctona.
3. L’hora de Roma
L’any 218 aC l’exèrcit romà desembarca a la ciutat aliada d’Empúries. Un cop vençuts els cartaginesos, els seus grans rivals a la mediterrània occidental, els romans s’estableixen a la península ibèrica i comencen un llarg període de dominació. Les diverses rebel·lions dels pobles autòctons són reprimides i la societat ibèrica assimila la romanització progressivament.
Els romans estructuren el territori en províncies i construeixen calçades que connecten els principals enclavaments. Tarraco es converteix en la ciutat més important d’Hispània. Nombrosos colons procedents de la península Itàlica i de la Mediterrània hel·lenística s’hi instal·len. La cultura i la llengua llatina arrelen i es mesclen amb les cultures locals, establint les bases d’una nova societat.
Maqueta de Tarraco
L’any 711 la península Ibèrica, rebatejada amb el nom de al-Àndalus, s’incorpora a l’Islam. Al llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa formen part d’una comunitat econòmica i religiosa que s’estén fins a l’Índia.
A la frontera entre al-Àndalus i l’imperi carolingi, a recer dels Pirineus, es formen els comtats catalans. A partir del segle X, els comtats esdevenen independents del poder dels reis francs i, amb el pas dels segles, guanyen importància política en el context de l’Europa feudal.
La conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó consoliden el nou estat. El repoblament de terres s’organitza, en bona part, a través de la fundació de parròquies i monestirs que expandeixen l’art i la sensibilitat del romànic arreu del territori.
5. La mar nostra (del segle XIII al segle XVI)
Al segle XIII, la conquesta dels regnes de Mallorca i València inicia una etapa d’expansió militar i mercantil per la Mediterrània. El creixement de les ciutats, l’embranzida del comerç i la consolidació dels grups de mercaders i artesans són alguns dels fenòmens estretament vinculats al procés d’expansió. En l’àmbit polític, es formen les principals institucions de govern del país: les Corts, la Generalitat i els Consells Municipals. La fam de 1333 i la pesta negre de 1348 marquen, però, el començament d’una profunda crisi demogràfica, econòmica i social.
A la segona meitat del segle XV, una llarga guerra civil (1462-1472), que enfronta la corona amb la Generalitat, assola el conjunt del país. El 1479 l’accés al tron de Ferran II, casat amb Isabel de Castella, suposa la unió dinàstica de les dues corones.
6. A la perifèria de l’imperi (del segle XVI al segle XVIII)
L’edat moderna és per a Catalunya un període d’expansió econòmic i demogràfic, no exempt de conflictes. En el si de la Monarquia Hispànica, el Principat conserva les seves institucions pròpies de govern, però el creixent autoritarisme dels monarques provoca l’enfrontament entre dues concepcions diferents de la política.
Reconstrucció del setge de Barcelona
7. Bandolers i corsaris
La violència és una pràctica freqüent a la Catalunya moderna. Molts conflictes privats es resolen per la via de les armes. Revenges, crims, segrestos, xantatges, atemptats i fins i tot petites guerres privades proliferen en una societat impregnada de bandolers.
Els corsaris creixen arran de la lluita entre els diversos estats mediterranis i, especialment, entre l’imperi Otomà i la Monarquia Hispànica. Naus procedents de les costes del nord d’Àfrica ataquen les costes catalanes amb virulència. Lentament, però, s’organitza una xarxa defensiva, basada en les torres de guaita.
8. La guerra dels segadors (1640-1659)
Durant el segle XVII, les guerres entre Espanya i França passen forçosament per territori català. La presència dels soldats espanyols, juntament amb la política autoritària del govern del comte-duc d’Olivares, són l’espurna que encén el conflicte social i polític latent. El 1640 Catalunya es revolta en contra de la Monarquia Hispànica.
La revolució popular, protagonitzada per la pagesia, ve seguida de la revolució política encapçalada per les institucions, que s’alien amb la monarquia francesa. La guerra acaba amb el Tractat dels Pirineus (1659) pel qual Catalunya retorna a la Monarquia Hispànica i França s’annexiona el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya.
9. La guerra de successió (1702-1715)
La mort sense descendència de Carles II desencadena un conflicte d’abast internacional, la guerra de successió. A la disputa pel tron de la Monarquia Hispànica s’hi barregen qüestions polítiques, estratègiques i comercials, que acaben per formar dos bàndols en l’àmbit europeu.
Els catalans, finalment, es posicionen a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) i en contra del duc Felip d’Anjou (Felip V), que té el suport de la corona de Castella i de França. La derrota bèl·lica i la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714 suposen l’abolició de les constitucions i institucions catalanes i l’inici d’una duríssima repressió.
10. Vapor i nació (del segle XVIII al segle XIX)
Un cop superada la desfeta de 1714, Catalunya enceta un període de creixement econòmic en el qual es posen les bases de la industrialització, fonamentada en el sector tèxtil. Vapors i colònies fabrils configuren un nou model econòmic que transforma la geografia i la societat catalana. El creixement de les ciutats corre en paral·lel a l’extensió de dues noves classes socials: la burgesia industrial i la classe obrera.
La construcció de l’estat liberal espanyol troba resposta a Catalunya en el carlisme, el republicanisme federal i les campanyes proteccionistes. Al mateix temps, s’endega la Renaixença, un moviment de revitalització de la llengua i cultura catalanes que té una importància cabdal en la formació de la consciència nacional.
11. Els anys elèctrics (del 1900 al 1939)
A principis del segle XX Catalunya és un país que bull en l’àmbit polític, econòmic, social i cultural. En aquest marc es constitueix la Mancomunitat de Catalunya (1914), el primer òrgan d’autogovern des del 1714. La conflictivitat social i la dinamització de la cultura pròpia, amb el noucentisme i les avantguardes, són dos elements que marquen aquest període, juntament amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
12.La guerra civil (1936-1939)
El cop d’estat militar del 17 de juliol del 1936 dona pas a la cruenta guerra civil. Catalunya es manté fidel a la República i, alhora, viu un procés revolucionari impulsat per les milícies anarquistes.
La població civil es veu colpejada per les penalitats del conflicte: l’encariment dels preus, la fam i els bombardejos. La derrota a la batalla de l’Ebre marca el destí del bàndol republicà i suposa la caiguda de Catalunya. La dictadura del general Franco comporta la supressió de l’autonomia catalana i una forta repressió dels moviments catalanistes i d’esquerres.
13. Desfeta i represa (del 1940 al 1980)
El règim franquista (1939-1975) desplega les ales. En un primer estadi, la dictadura s’assimila als règims feixistes d’Itàlia o d’Alemanya, però en el context de la guerra freda comença un discret apropament a la comunitat internacional i un procés d’obertura econòmica.
L’oposició al règim, iniciada el mateix 1939, es reorganitza i guanya una important presència popular a principis dels setanta. Després de la mort del dictador, una nova Constitució democràtica (1978) i un nou Estatut d’Autonomia (1979) marquen l’inici de la recuperació de la democràcia i de les llibertats.
14. Retrat de la Catalunya contemporània: més vells, més diversos
Entre el 1980 i el 2006, la població de Catalunya passa dels sis als set milions d’habitants. L’estancament demogràfic dels vuitanta dona pas a un creixement important en les dècades següents, fruit d’una nova onada migratòria i de l’augment de l’esperança de vida. L’envelliment de la població es planteja com un dels grans reptes de futur.
Catalunya es converteix en un territori d’una gran diversitat cultural, amb ciutadans provinents d’arreu del món. Els valors i les formes de vida es transformen sensiblement en les últimes dècades: la societat és més oberta i tolerant, incorpora nous models de família i té en el respecte a la diversitat i en la vitalitat de la societat civil una de les seves grans riqueses.
Foto: Javier Bosch
