També jo

Foto: theking222

Ja no somio amb la mare. Ja no la veig caminant per l’altra vorera ni corro a encalçar-la mentre la crido perquè no marxi (ja no veig com marxa igualment, amb un somriure suau, carrer amunt, sense mirar-me). Ja no la somio però encara em desperto amb els pulmons encastats al matalàs i l’ànima al centre de la terra, com si s’hagués barrejat amb les seves cendres i no trobés cap raó per sortir a la superfície. Cada matí em desperto sense somnis, sense imatges, sense mare. Llavors em recordo que també jo he de morir, que en qualsevol moment hauré de morir, i em fan mal tots els dies que no he fet l’amor amb tu, que no t’he besat, que no m’has despertat enfonsant els dits entre els meus cabells. Em recordo que també he de morir i em trobo demanant-te que no m’oblidis, que si moro demà no vull tornar a morir en el teu oblit, com si un cop morta això m’hagués d’importar gaire, però no m’oblidis, promet-me sisplau que et recordaràs dels meus ulls, de les meves carícies, del meu somriure, d’aquesta meva maldestra manera d’estimar-te. No m’oblidis, torno a demanar-te, perquè he recordat de cop que també he de morir, que també he de no ser, i a la nit torno a no somiar i l’ànima cau a plom dins de la terra i soc una mica cendra, una mica nit, una mica ombra. Una mica morta. (No m’oblidis. No m’oblidis.)




*text publicat al blog La vida té vida pròpia.