Més enllà de les necessitats i pors bàsiques de la humanitat, constants al llarg de la història, cada generació en té d’específiques. Necessitem aliment i reproducció. Necessitem evitar els depredadors i que cap desaprensiu se’ns folli les filles. Necessitem comunitat i continuïtat. Necessitem educació i aprenentatge.
El pensament màgic ha acabat resultant un factor extremadament nociu per a la humanitat, però sense el seu desenvolupament a les societats primitives de ben segur que ara no seríem aquí. Va cobrir la necessitat de respostes que durant la major part de la història humana no existien. La tradició oral es va encarregar durant mil·lenis de transmetre històries de tot tipus entre persones i generacions. A través de cançons i llegendes cantades o relatades a l’escalf del foc, s’explicaven els secrets de la caça o del conreu, es buscava una explicació al fet que cada dia sortís el sol i cada nit sortís la lluna, que a vegades plovia i d’altres el riu ho arrossegava tot. Les faules han servit, des que la humanitat va aprendre a articular un llenguatge mitjançant el qual comunicar-se, per alliçonar, educar i transmetre experiència a les generacions futures.
Que cada home hagi d’aprendre de manera independent quan sembrar i de quins animals fugir és un mètode poc eficient i abocat al fracàs. A l’hora de rebre lliçons, en absència de pupitres, paper i llapis, cal construir missatges de fàcil comprensió i retenció. Tot s’aprèn molt millor amb un conte.
Les mitologies van metastatitzar en forma de religions. Uns déus van deixar lloc a uns altres. Fins que els contes van reinventar-se. Ja amb calendaris. Amb escriptura. Amb escoles. Sense necessitat de recordar que cada any baixa el Nil. El renaixement dels contes a Europa va trobar una societat amb unes necessitats diferents. A grans trets, els contes clàssics es poden agrupar en tres grans grups.
Fugiu dels desconeguts.
Treballeu.
Poseu la tita on toca.
La Caputxeta Vermella, Hansel i Gretel, la Blancaneu, els tres porquets i les set cabretes. Els germans Grimm i Hans Christian Andersen es van passar la vida intentant que els nens interioritzessin la necessitat de no obrir la porta a desconeguts, de no acceptar llaminadures d’estranys i de ser persones treballadores i de profit, així com aprofundir en el terror que sent tot pare dels homes que se’ls volen follar les filles. I llavors va arribar el cinema.
Ei mossa, que les crispetes em fan bossa!
Gremlins és un conte. Té un protagonista amb el qual els receptors de la història es puguin identificar. Un bon noi, normal però extraordinari alhora. Un noi que treballa per ajudar la família, amb un pare inventor i un cotxe destartalat que no s’engega sempre que ho hauria de fer.
Fins que arriba en Gizmo. En Gizmo és un mogwai, un ésser adorable amb manual d’instruccions. Un manual simple, tres únics punts, en aparença fàcils de complir. U. No el banyis, que no li toqui mai l’aigua. Dos. Allunya’l de la llum, la llum intensa el pot matar. Tres. I sobretot, sobretot, sobretot, per molt que cridi i somiqui, mai li donis menjar passada la mitjanit.
Els contes ens guien per arribar a ser adults de profit, persones capaces de discernir quin és el camí que cal seguir per actuar de manera responsable. No obris la porta al llop, no parlis amb desconeguts, sigues valent però no eixelebrat. Treballa. Sigues capaç de seguir un manual d’instruccions. T’hi va la vida. Però tal i com pertoca fer a tot protagonista de conte i a tot nen o noi, en Billy no és prou curós, acaba fracassant en el compliment de la pauta d’ús del mogwai i com a conseqüència al seu voltant es genera el caos.
Caos, destrucció, mort i nadales.
Arribats a aquest moment clau el que li toca al nen poc responsable és madurar i transitar de manera heroica cap a l’edat adulta. Si pel camí a sobre aconsegueix els favors d’una atractiva fembra en edat fèrtil, tot això que hi tindrem guanyat. Aquest trànsit ha de costar suor i sacrifici, res ens és gratuït, però la recompensa final ha de compensar tot l’esforç.
En aquest tram final a Gremlins li manca un element clau per poder-la considerar un conte amb tots els ets i uts. La lliçó. La irresponsabilitat infantil d’en Billy no només crea una horda de monstres verds tan salvatges com divertits, no només acaba amb tota una barriada en flames i enmig d’explosions. La irresponsabilitat infantil d’en Billy provoca la mort de, com a mínim, quatre persones. Sí, potser són quatre persones tan prescindibles com el veí xenòfob i la seva dona, la vella usurera i el negre secundari que mor a tota pel·lícula vuitantera, però són quatre morts de les quals n’és directament responsable el petit Billy. I quin càstig rep? Li treuen el mogwai, no el deixen jugar amb en Gizmo fins que no sigui capaç de fer-ho de manera responsable. Quin gran escarment, després d’aquesta lliçó segur que no li torna a passar pel cap de matar ningú.
Tres normes. Tenies tres normes ben senzilles, tros de toia.
Un moment, un moment. Un moment!
Fins ara havia assumit que Gremlins era un conte del segon tipus, dels que tenen com a funció generar adults responsables i de profit. Crec que anava ben errat. Gremlins s’hauria d’incloure dins el tercer subtipus de conte. Nen, fot la tita on toca. Gremlins és una gran paràbola del sexe prematrimonial. Tornem-ho a provar?
En Billy és un bon noi, normal però extraordinari alhora. Un noi que treballa per ajudar la família, amb un pare inventor i un cotxe destartalat que no s’engega sempre que ho hauria de fer. Fins que arriba en Gizmo. En Gizmo és un mogwai, un ésser adorable amb manual d’instruccions. Un manual simple, tres únics punts, en aparença fàcils de complir. U. La humitat genera reproducció. Dos. Hem de jugar-hi sempre a les fosques. Tres. I sobretot, sobretot, sobretot, hem d’alimentar-lo quan toca, mai fora d’hores. Com una vagina metafòrica, en Gizmo procrea de manera descontrolada quan s’humiteja massa. A més, cal no allunyar-lo del seu entorn natural, la foscor de l’alcova, ja que la llum porta coneixement i el coneixement aboca a l’aberració. Finalment, quan un mogwai és alimentat quan no li toca fer-ho es converteix en un monstre verd, frívol i assassí. I qui és verd, frívol i assassí? Exacte, mainada. Els avortistes!
Doneu-me els vostres tendres, tendres fetus…
Un dels requisits del sexe prematrimonial és haver assolit interès pel concepte de sexe, cosa que acostuma a arribar amb la pubertat. Pubertat. Coses incòmodes en llocs inesperats i fluids desconeguts que apareixen de cop i volta en orificis que tenien altres funcions. Sang, semen i suor.
Els contes han de preparar els nens per a la vida adulta. I part important de la vida adulta consisteix a perdre sang i a voler intercanviar fluids de tota mena amb d’altres persones. Tot plegat es desencadena de manera irremeiable amb la primera pol·lució nocturna o la primera menstruació.
Hola Caputxeta. T’estic fent aquesta metàfora.
Com a metàfora, la Caputxeta Vermella resulta bastant deficient, ja que és massa evident la representació que fa de la menstruació, però com a exemple de conte que transmet el terror dels pares al drama que se’ls follin les filles resulta del tot paradigmàtic. The Company of Wolves segurament sigui la millor adaptació que s’ha fet del conte de la Caputxeta, a més de ser una de les pel·lícules d’homes llop més efectives i interessants.
The Company of Wolves agafa el conte clàssic i el trasllada a un escenari en aparença diferent, on el llop és antropomorfitzat fins a l’extrem, convertint-lo directament en home-llop cellajunt. El llop de The Company of Wolves és la sublimació de la por feta gendre. Un engendre que només la nostra filla troba atractiu, i a més li’n troba prou com per jugar amb la seva cueta peluda. La Caputxeta, desoint els avisos de la seva àvia, que de genitals desbocats deu saber-ne un niu, cau a les grapes de la bèstia com abans que ella hi han caigut noietes desvalgudes a tot lloc i a tota hora.
Vols veure una cosa ben grossa? És per metaforitzar-te millor, Caputxeta.
Però tot i l’eficàcia inicial de l’engany, aquest sempre s’acaba descobrint. Les dents grosses són per menjar-te millor, Caputxeta. I això enorme que el llop porta entre cames, també. Així, amb la lluna ben alta i la tita saludant-la, el gendre se’ns menja la nostra tendra Caputxeta.
Les transformacions que mostra The Company of Wolves s’allunyen bastant de les representacions clàssiques dels homes llop. Això es deu per una banda a factors purament tècnics, amb animatrònics i models de làtex molt ben treballats, però principalment a la voluntat de voler mostrar el sorgir d’una bèstia descarnada, brutal, que s’obre pas de manera dolorosa esquinçant carn, pell i teixits diversos.
No pensis en un himen.
A The Company of Wolves, com a la Caputxeta Vermella i a bona part de contes del tercer tipus, el sexe hi és presentat com quelcom animal, salvatge i incontrolable, un acte que cal témer i viure amb recel. Reprenent el fil inicial, aquesta és una visió que no s’allunya gaire de la que tenen les religions abrahàmiques. Els contes europeus clàssics tenen una gènesi cristiana que ha generat un pòsit del qual no ens podem deslliurar fàcilment. Volem mantenir-nos-en al marge, però l’estrat de la nostra societat supura integrisme cristià per totes bandes i créixer sota la supervisió d’Abraham implica que arribi el terror tan bon punt regalima sang entre les cames.
Metàfores everywhere! Un moment. No, això no és cap metàfora, això és una menstruació.
La fertilitat ha sigut sempre font de poder. Des de les representacions prehistòriques com la Venus de Willendorf fins a les Mare de Déu que es treuen en processó cada Setmana Santa massa a prop de casa, els úters han sigut sagrats. Així, costa d’entendre el tabú que en ambients cristians envolta la menstruació. La mare de la Carrie opta per mantenir la seva filla verge, allunyada d’impureses i de glòbuls vermells, de manera que quan inevitablement la naturalesa fa acte de presència la seva reacció és de pur terror. En aquest entorn, les capacitats telequinètiques de la Carrie resulten tan prescindibles, per evidents, com la caputxa vermella de la Caputxeta. La pubertat li dispara l’Eros i el Thanatos alhora i tothom qui li és proper rep les seves embestides uterines.
El meu úter diu una cosa però la meva mare i Déu diuen la contrària.
Carrie es deslliura dels elements infantiloides dels quals s’ha de servir necessàriament la Caputxeta Vermella i ens ve a explicar una història equivalent en un entorn obertament i plena terrorífic. Quan les nostres filles es posen la caputxa vermella escapen al nostre control i en l’entrada a l’edat adulta tot el que les envolta es pot ensorrar de manera incontrolada. El món crema i ens enganxa amb els pixats al ventre, parlant de llops ferotges. No senyor/a, no es tracta de llops. Són polles enormes.
Al llarg de la història els contes han complert sempre la mateixa funció. Preparar-nos per i amotllar-nos a la vida adulta. Sigui per la via que sigui. Per la feina, per la por o per l’úter. Potser ja va sent hora de fer-nos grans. És hora d’admetre que ens agraden les polles, ens agraden els úters, no ens agrada treballar. I què collons. Ens agraden els contes. Ens agrada el cinema.
Moltes gràcies. Us agraeixo molt que hagueu llegit fins aquí. Tot això és per vosaltres.
