Presa de terra

I m'he deixat mullar

De vegades ens cal caminar descalços i oblidar el paraigua

| 13/06/2018 a les 13:31h
Especial: Presa de terra
Arxivat a: Cambres pròpies, Presa de terra
Imatge il·lustrativa
Eva Armisén
Com més gran em faig, més m'emocionen els paisatges. M'ho va dir fa uns anys una amiga i vaig pensar que a mi encara no em passava. Però avui he sortit a passejar per la platja i ha començat a ploure i m'he deixat mullar. M'ha agradat notar la pluja que cau quan vol i m'arrissa els cabells i m'omple de gotes les ulleres. He mirat com plovia damunt del mar i m'hi hauria submergit sencera.
 
De vegades tocar fons és necessari per protegir-nos d'un món que enrampa. De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra. De vegades ens cal caminar descalços i oblidar el paraigua.
 
És diumenge, ploro pluja o plouen llàgrimes. I em creixen arrels i em sento paisatge.
 
Eva Piquer
 

Contingut relacionat

COMENTARIS

Impresionada
Mar Araujo, 13/06/2018 a les 15:15
+11
-0
Cuanta razón tenéis. Al final lo mejor que nos queda es disfrutar de la naturaleza. Sus olores, sus colores ... una fiesta diaria para mí.
Enhorabuena.
Deixar-se mullar
Anònim, 13/06/2018 a les 18:15
+9
-0
És realmet així. Al final el contacte íntim amb la natura sempre ens calma i et dóna aquesta sensació de protecció. Intento gaudir-la directament sempre que puc. No hi ha millor medicina. Un petó.
Dimensions
AnònimA, 13/06/2018 a les 21:22
+5
-3
Has aconseguit fondre’t amb el paissatge, ja t,ho puc ben assegurar, perquè en l,imaginari d,aquesta lectora la pluja de llágrimes t,ha arrelat, potser a un paisatge massa plà de sorra i aigua, però ben integrada, com si fos el teu lloc...però ho sento... amb una dimensió no en tens prou, com jo, q invento les altres entre línies d,un petit escrit al diari.
Encantada de llegir-te.
Ets un ser extraordinario
Daniela, 13/06/2018 a les 22:48
+2
-1
Quins sentiments tan preciosos Eva
Grans coses
-Marta, 14/06/2018 a les 00:27
+6
-0
Jo penso el mateix, a vegades veig els núvols des del llit o sento el soroll de la pluja i penso què faré quan no ho pugui veure. I tot seguirà: el sol, els arbres, la pluja, els núvols...
Va i ve
Anònim, 14/06/2018 a les 00:31
+3
-0
Al mig de la meva mar hi ha una illa que va i ve. Hi ha dies que pareix que quasi la pots tocar amb les mans, són dies amb molta llum i bufa la tramuntana, hi ha dies que desapareix, però saps que hi és perquè t'has fos dins aquest paisatge.
El teu escrit m'ha recordat aquesta sensació viscuda tantes vegades!
Petits grans plaers
Anònim, 14/06/2018 a les 15:58
+3
-0
Cert Eva. I mira q quan plou la primera inèrcia sempre es agafar el paraigües...
Es impressionant com de les petites coses en fas unes grans emocions.
No deixis mai d'escriure
Plouen llàgrimes
Mercè Mas Masferrer , 14/06/2018 a les 22:54
+6
-0
Fa gairebé set mesos que vaig quedar viuda, l'única cosa que m'omple és sortir a caminar i fotografiar paisatges i així van passant les hores, els dies, les setmanes...
Pluja a la platja. Impressions
Glòria Calafell, 15/06/2018 a les 06:20
+3
-1
Quantes vegades m'ha deixat molla la pluja quan era a la sorra!
Quina interpretació tan poètica que heu fet del paisatge i del món interior d'una persona!
Solitud, record... sentiments i emocions.
Gràcies
colores y aromas
Anònim, 16/06/2018 a les 23:02
+0
-0
Bajábamos de los lagos Llosás, Coronas, Vallivierna. Al fondo se divisiaba entre nubes el Posets. Empezó a llover con ese ritmo de las tormentas veraniegas. El grupo se protegió con las capelinas. Decidí no hacerlo y mojarme viendo cómo las muy diferentes tonalidades de verde cobraban brillo; cómo las gruesas gota de agua golpeaban y explotaban en las rocas a la vez que también resaltaban sus diferentes colores. Oliendo ese característico aroma de la hierba mojada. A la vez, escuchando atentamente la extraña sinfonía, arrítmica, de las gotas sobre mi gorra, mochila y el impacto en mi propia cara cuando la elevaba para vivenciar esa sensación del agua fresca en el rostro. Todo recobraba color y olor. El agua no me mojaba... potenciaba, optimizaba, "recobraba" mi propia conciencia y vivencia de ella. ¡Cuánto se estaban perdiendo bajo las capelinas...! ¡Cuánto disfrute a nuestro alcance bajo la lluvia! ¡Sí! Comunión total con el paisaje sólido, líquido, que hace elevar las almas...
.. I m'he deixat mullar
Gemma Ros, 17/06/2018 a les 23:46
+1
-0

Dius: "De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra.", i dius.. "i m'he deixat mullar".
Gràcies per regalar-nos moments màgics, i per compartir els teus pensaments i sentiments.
Passa el temps i...
Montse Lloveras, 18/06/2018 a les 14:43
+2
-0
Quant em recordes a mi fa vint-i-quatre anys!!!
Passava pel mateix q tu, em pensava q m’havia quedat eixuta de sentiments, tenia una tristor tan fonda q res m’emocionava... van passar molts mesos i un bon dia, passejant sola vora el mar em vaig tornar a sentir viva, em va tornar a emocionar el color, l’olor, la fressa del mar i vaig tornar a plorar però d’una altra manera..
Gràcies per explicar-ho tan bé.
Una gota d'aigua
Sara Aliaga, 18/06/2018 a les 14:45
+2
-1
La pèrdua més dolorosa m'ha permès entendre la importància d'una gota d'aigua.
Jo també m'he mullat.
Anònim, 18/06/2018 a les 17:00
+0
-1
Recordo fa anys,al Bages,
havia fet tanta. calor.Que va
ploure i vaig posar-me sota
la pluja una bona estona.
La sensació, va ser un goig
i una alliberació.
Entenc l'explicació de l'Eva..
.
Paisatge
Carmen Sánchez , 18/06/2018 a les 18:14
+1
-0
Quan menys ho esperis el paisatge s'haurà tornat raigs de sol. I també et deixaràs omplir per ells. I miraràs al front i caminaràs descalça, somriuràs i també et sentiràs paisatge.
dos poetes
glòria olivella, 19/06/2018 a les 13:37
+1
-0
Curt i preciós el que dius.
He somrigut tota sola en descobrir el teu "ploro pluja o plouen llàgrimes". Estic rellegint "La première gorgée de bière" de Philippe Delerm i m'acabava de subratllar "les fruits tombés (...) pleurent une chair abricot brunie" i també "Mais le soleil pleut dans les branches avec une implacable douceur". M'agradeu molt-beaucoup, Delerm i Piquer.
Una abraçada, Eva (en Philippe l'admiro, però no l'abraço).
Mare,meva,la meva gran perdua m' deixat orfre d' amor i de vida i no tornara mai mes, la mateixa mai
Rosa maria font palou., 20/06/2018 a les 20:29
+0
-0
Anyoro que em fesis senti una princesa"la teva".
Que em despertis amb un marona t'estimo fins ja saps on.
Pero el que no podras saber, es que mai, mai tornare a trobar un amor com el teu.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»