Tast editorial

No hi va haver violació?

Perquè portem minifaldilla, una els cabells verds, l’altra taronges, per força «follem com conilles»

| 12/06/2018 a les 18:15h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, Virginie Despentes, Teoria King Kong, Feminisme
"Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses el mercat de la bona noia. I començo per aquí perquè les coses quedin clares: no vinc a disculpar-me de res ni a queixar-me". Virginie Despentes arrenca així Teoria King Kong, un dels llibres feministes més importants actualment. L’Altra Editorial el publica ara en català traduït per Marina Espasa i amb el pròleg de la poetessa Maria Cabrera.
 

Foto: Lauren Rushing


Juliol del 86, tinc disset anys. Som dues noies amb minifaldilla, jo porto mitges de ratlles i unes Converse baixes vermelles. Tornem de Londres, on ens hem gastat en discos, tints i accessoris diversos plens de claus tots els diners que teníem estalviats, és a dir que no tenim ni un duro per al viatge de tornada. Les passem putes per arribar a Calais en autoestop, ens hi estem tot un dia i, després, per pagar el ferri demanem diners directament al costat de les taquilles. Quan arribem a Calais ja és nit fosca. Durant la travessa hem buscat gent amb cotxe que ens pugui portar després. Dos italians que estan bastant bons, que fumen herba, ens porten fins a les portes de París. Ens trobem en plena nit en una benzinera en algun punt de la perifèria. Decidim esperar que es faci de dia i que es llevin els conductors per trobar un camió que ens porti directament fins a Nancy. Ens arrosseguem pel pàrquing, per la botiga, no fa tant fred.
 
Cotxe de tres paios, blancs, típics tios d’extrarradi de l’època, cerveses, porros, escolten Renaud, el cantant. Com que són tres, en un primer moment ens neguem a pujar amb ells. Fan molts esforços per ser simpàtics, fer bromes i xerrar. Ens convencen que és molt estúpid esperar-se a l’oest de París quan ells ens podrien deixar a l’est, on seria més fàcil que trobéssim algú altre. I pugem al cotxe. De les dues noies, jo sóc la que té més món, la que té més cara, la que decideix que hi podem anar. Just quan es tanquen les portes, però, ja sabem que és una estupidesa. Però en lloc de cridar «baixem!» durant els pocs metres en què encara hi hauria temps de fer-ho, ens diem cadascuna que hem de parar de ser paranoiques i de veure violadors per tot arreu. Fa més d’una hora que parlem amb ells, tenen pinta de ganduls, divertits, gens agressius. Aquesta proximitat, des d’aleshores, ha quedat entre les coses inesborrables: cossos d’homes en un espai on estem tancades, amb ells, però sense assemblar-nos a ells. Mai semblants, amb els nostres cossos de dones. Mai segures, mai iguals que ells. Som del sexe de la por, de la humiliació, el sexe estranger. És sobre aquesta exclusió dels nostres cossos que es construeixen les virilitats, la famosa solidaritat masculina, és en moments com aquests que es teixeix. Un pacte que reposa sobre la nostra inferioritat. Els riures de nois, entre ells, el riure del més fort, en nombre.
 
Mentre passa tot això, fan veure que no saben exactament què passa. Perquè portem minifaldilla, una els cabells verds, l’altra taronges, per força «follem com conilles», és a dir que la violació que s’està cometent no ho és ben bé. Com la majoria de violacions, m’imagino. M’imagino que, des d’aleshores, cap dels tres individus no s’identifica com a violador. Perquè el que van fer, ells, va ser una altra cosa. Tres amb un fusell contra dues noies a les quals van pegar fins a fer-les sagnar: res de violació. La prova: si de debò haguéssim volgut que no ens violessin, hauríem preferit morir, o se’ns hauria aconseguit matar. D’una manera o d’una altra, els agressors s’ho maneguen per creure’s que a les noies a qui els passa això, en la mesura en què en surten vives, és que no els desagradava tant. És l’única explicació que he trobat per a aquesta paradoxa: des de la publicació de Baise-moi, em trobo dones que em vénen a explicar: «em van violar, a tal edat, en tals circumstàncies». Es repetia fins al punt de convertir-se en una cosa incòmoda i, al principi, em vaig arribar a preguntar si no mentien. Ho tenim en la nostra cultura, des de la Bíblia i la història de Josep a Egipte, la paraula de la dona que acusa l’home de violació és, abans que res, una paraula que es posa en dubte. Vaig acabar admetent-ho: passa contínuament. Vet aquí un acte unificador, que connecta totes les classes, socials, d’edat, de bellesa i fins i tot de caràcter. Llavors, ¿com s’explica que no sentim quasi mai la part contrària: «vaig violar la Tal, tal dia, en tals circumstàncies»? Perquè els homes continuen fent el que les dones han après a fer durant segles: dir-ne d’una altra manera, adornar, arreglar-se, sobretot no fer servir aquella paraula per descriure el que han fet. Van «forçar una mica» una noia, «se’ls en va anar una mica l’olla», ella estava «massa borratxa» o bé era una nimfòmana que feia veure que no volia: però si es va poder fer, és que en el fons la noia ho consentia. Que fes falta pegar-li, amenaçar-la, ser uns quants per obligar-la i que ella cridés abans, durant i després no canvia res: en la majoria dels casos, el violador s’arregla amb la seva consciència, no hi va haver violació, només era una puta que no assumeix que ho és i a qui només calia saber convèncer. A menys que sigui difícil de portar, també, des de l’altra banda. No se’n sap res, no en parlen. Només s’identifiquen i es condemnen amb penes de presó els psicòpates greus, violadors en sèrie que tallen els conys a cops de trossos d’ampolla, o els pedòfils que ataquen les nenes. Perquè els homes condemnen la violació. El que fan ells, sempre és una altra cosa.
 

 Teoria King Kong


 © Virginie Despentes.
 © de la traducció: Marina Espasa.
 © L'Altra Editorial.

COMENTARIS

Sembla que només interessa aquest delicte
tina_8, 13/06/2018 a les 09:27
+3
-10
El nombre de violacions a Espanya és d'unes 1100 anuals, 900 de les quals de home contra dona. Caldria posar aquesta dada en context perquè com que només sentim les victimistes i qualsevol veu discrepant està perseguida, ens sembla que vivim en un món irreal. Per tant tenim la sensació que els homes violen massivament a les dones, però 900 sobre 22.000.000 de dones és el 0,004%. Una cada 24.000 dones.
En canvi, hi ha una dada important: el 41% de les denuncies per violació son falses. (Per exemple, la de fa una setmana a aquella discoteca).
Per exemple en el cas de la manada, just la dona va denunciar, totes les organitzacions feministes, tots els partits i tots els governs, ja tenien clar que la dona tenia raó (yo si te creo) sense ni conèixer la dona ni saber-ne res de res.
Però la manada de 44 milions de persones ja els tenien sentenciats, i pobres dels jutges si els deixen lliures. Dos d'ells van haver de fer prevaricació per conservar el lloc. Hi ha moltíssimes coses que indiquen que aquell cas era un d'aquest 41% de denúncia falsa. Però la més evident va ser acuradament silenciada per tots els mitjans: Busqueu "sentencia manada .pdf" i tindreu el document de 370 pàgines. A la pàgina 63, al centre, veureu el relat que un d'ells diu: "quieres que te la meta". Evidentment això és absolutament incompatible amb una violació. Més encara. Ella respon "Si." amb això ja no queda cap excusa per dir que ella estava en estat de xoc, perquè com a mínim callaria. Però encara més. Després del "Si" diu "pal fondo, vale". Ja em direu!
Ara hi ha 5 persones (que potser alguns no eren uns sants però no van fer allò tan greu que se'ls acusa) que estaran 9 anys de la seva vida a la presó perquè així ho ha decidit la jauria humana amb les feministes fent de pastores. Les haurien de condemnar. Fan molt mal.
Sense entrar en debat (Comentant a tina_8)
Jam Malson, 20/06/2018 a les 10:44
+1
-0
Tina_8, has oblidat una dada immensament important: el percentatge de víctimes d'una violació que no han denunciat l’agressió.

Aquestes víctimes (dones i homes) no denuncien, fonamentalment, per por. Per por al violador, per por a no ser escoltades, per por a no ser cregudes, per por a ser jutjades públicament, per por al fet que la violació pugui esdevenir un simple tema de conversa o un comentari d’opinió.
I la por no acaba pas aquí. En són desenes, centenars, les pors. Potser, fins i tot, hi ha una por per cada víctima que calla.

A l’altre extrem, tenim els cas de “la manada”. Un cas de presumpte violació ha de ser jutjat. I a partir d’aquí, tothom té la llibertat de dir-hi la seva: Que si va ser una violació. Que si no ho va ser. Que si ella és una porca. Que si ells, uns salvatges. Que si la joventut ja no té valors.

Davant del circ mediàtic que s’ha creat al voltant de “la manada”, la pregunta que ens hauríem de fer com a societat, és què passarà la propera vegada que una persona sigui violada: Denunciarà o no denunciarà? Prevenint la pluja de comentaris i opinions sense fonament, qui és la que s’arriscarà a agafar un paraigües i pujar a l’escenari del grotesc espectacle en què hem convertit un judici tan greu com és el cas d’una violació.

El silenci no és bo per a ningú. Però la xerrameca, tampoc.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»