Converses

«La majoria de nens maltractats es creuen que la culpa és seva»

El treballador social Josep Maria Torralba diu que «s'està abusant de les extraescolars»

Els monstres de casa meva

| 15/06/2018 a les 07:07h
Especial: Converses
Arxivat a: Sala d'estar, Universitat de Barcelona, converses, maltractament infantil, educació
Quants nens i nenes arrosseguen el seu món trencat? Quants adults han patit maltractaments físics o psicològics de menuts? Què implica carregar aquesta llosa (sovint muda i invisible) a les espatlles? Què poden fer per treure-se-la del damunt i donar-se l'oportunitat de viure?

El treballador social i doctor en sociologia Josep Maria Torralba ha treballat atenent famílies i infants vulnerables. Del 9 al 13 de juliol, de 16:00 a 20:30, impartirà el curs (adreçat a tothom) Mirades sobre l’abordatge del maltractament infantil, que forma part dels cursos Els juliols, que ofereix la Universitat de Barcelona. 
 

Foto: PRORuss



Els pares com poden detectar si els seus fills estan sent maltractats a l'escola?

És important que observin el nen: què expressa, com es comporta. Hi ha un percentatge important de maltractaments en què el presumpte agressor és de fora de la família. Un exemple seria el bullying, que a vegades pot passar desapercebut i que si s'agreuja o es cronifica pot arribar a situacions límit molt greus: hi ha hagut casos de suïcidi o d'intents de suïcidi. És important que les persones que cuiden el nen estiguin alerta dels senyals que mostra. 

Quins senyals podrien ser?

La disminució del rendiment acadèmic: de cop, el baixa molt; canvis de conducta sobtats: un nen que era amable s'enfada per tot, és agressiu, té poca tolerància a la frustració. O veure que no se senten bé amb el seu cos: per exemple, nens que no es volen dutxar, que no es volen canviar de roba, que el ritme de la son se'ls ha alterat, que s'adormen en qualsevol moment (mentre es fa classe) o que a la nit no poden dormir. Però sobretot, quan canvien radicalment de comportament: n'hi ha que es tanquen molt en ells mateixos, per no voler treure, o al contrari, exterioritzen el malestar a través de trastorns conductuals greus. 

Aquests són indicadors de qualsevol tipus de maltractament?

De qualsevol episodi que impliqui una manca de cobertura de les necessitats bàsiques infantils. 

Quines serien?

Les fisiològiques (tenir una alimentació adequada, una temperatura corporal regulada, amb les necessitats de salut cobertes; és a dir, les de subsistència); les de seguretat (que se sentin protegits per part d'un tercer); les de pertinença (sentir que pertanys a algun lloc: a la família, a l'escola), les cognitives (per incorporar els nous aprenentatges) i les de tipus emocional (seria l'aferrament, que et sents identificat amb un adult i sents que la teva necessitat emocional està coberta per ell).

Aleshores, si un nen no rep amor, ja té un problema. 

Un nen que no rep amor se sentirà insegur, perquè aquest aferrament no hi és. Això pot conduir a situacions de desorientació i fins i tot a exposar-se a situacions de risc, perquè ell en la seguretat no se sent segur. 

Perquè està acostumat al risc ja s'aboca al risc?

Com que no sent aquest aferrament, el nen pot jugar a reproduir conductes de risc, que vol dir exposar-se a situacions de violència, a consumir drogues, a delinquir.

Per tant, els nens que han viscut amb una certa seguretat busquen la seguretat, i els que han estat en ambients insegurs tenen tendència a reproduir la inseguretat?

Poden anar cap a situacions que serien més de vulnerabilitat. Hi ha una autora que es diu Gabriela Morelato, que és molt optimista amb la idea que un percentatge important de nens maltractats acaben desenvolupant factors resilients per superar-ho. Això vol dir que quan arribi a adult serà capaç d'aprendre noves conductes i de tenir relacions sanes, una parella, i fins i tot fills, sense reproduir els patrons de conducta que pot haver après. 

Quins són els tipus de maltractaments més comuns que veiem en nens?

A Catalunya s'han fet dos estudis rigorosos de maltractament, el 1991 i el 2000, dirigits pel sociòleg Antoni Inglès. Es podria pensar que el maltractament físic i l'abús sexual podrien estar en un primer lloc, però no és veritat, hi ha la negligència, la desatenció familiar. Implica no tant una acció directa contra ell, sinó una omissió: quan deixes de fer coses estàs perjudicant el nen.

Tant fer com deixar de fer és perillós. 

Una lesió, una cremada, un hematoma poden ser molt greus. Però que el nen mengi un cop al dia també ho és. Pel que fa al tema del calendari vacunal ara hi ha la moda que als nens no se'ls ha de vacunar perquè ja desenvolupen anticossos contra malalties. Mèdicament sabem que això és fals. Hem tingut nens que han mort de malalties que estaven erradicades, com la meningitis o la triple vírica. I ha passat perquè la família havia decidit no vacunar-lo. Aquesta omissió podria ser un indicador de maltractament. 

Deus haver vist de tot.

Si un nen ha sofert un primer episodi de  maltractament, hem d'evitar sempre, amb la intervenció professional, que en pateixi un segon. La reincidència en el maltractament físic o en l'abús sexual és gravíssim per les seqüeles que deixa. El cas Alba es va detectar a Montcada i Reixach. La nena tenia cinc anys i el company de la seva mare la va apallissar, va fer-li una contusió física greu. S'havia d'estar alerta perquè no es repetís. A la nena no se la va protegir i va tornar a passar. La va apallissar de nou. La van dur a l'hospital, després al centre d'acollida i tenia seqüeles molt greus: va deixar de caminar, tenia un trastorn del llenguatge i una discapacitat del 90% pels cops que havia rebut al cap. Tenia cinc anys. Hi va haver un problema de descoordinació molt greu entre els diferents serveis que hi estaven intervenint, i el síndic de greuges ho va denunciar. Per això és molt important conèixer els protocols d'actuació. 

També deu ser difícil prevenir un primer cas de maltractament.

Sí, perquè això implicaria examinar tots els pares. Sempre diem que els pares haurien de treure's un carnet per fer de pares, però no és així. No podem demanar un carnet als pares però sí que podem evitar un segon episodi de maltractament. Si n'hi ha hagut un, abans que es pugui demostrar que ha passat de debò, el primer primer primer que hem de fer és protegir el nen. Això vol dir separar-lo de la família, posar-lo en un lloc en què estigui protegit i després ja confirmarem el tema de les lesions. Una cosa important és evitar la victimització secundària: si un nen ha estat explorat per primera vegada per un maltractament, no el tornem a explorar per segona vegada. Imaginem que un nen ingressa en un hospital pediàtric perquè se sospita que ha patit un abús sexual, l'exploració la fa el metge, si es tracta d'un abús sexual s'ha d'activar el jutjat de guàrdia i el metge forense per confirmar-ho. Si el metge forense hagués de tornar a revisar les lesions del nen, això suposaria que el nen visqués una segona victimització. El protocol estableix que si ja s'ha fet un diagnòstic i una exploració a fons de les lesions per veure si ha tingut penetració, cremada, contusió o el que sigui, no s'ha de fer una segona vegada. 

Deu ser una situació complicada, perquè en cas que el seu pare l'hagi violat, l'estàs separant de la seva família. No sé si encara que estiguis en un lloc protegit, el fet de marxar de casa pot suposar un trauma. 

Aquí hi ha la part important dels professionals que tenen el nen. Amb les habilitats socials i comunicatives per poder-ho treballar. 

Quines conductes pot veure el mestre que li serveixin de pistes?

La millor manera de detectar-ho és a través de l'observació, fent un registre diari del nen: quina actitud té en algunes situacions, quina relació té amb la família, què en diu. Per exemple, una cosa és que un dia un nen arribi sense esmorzar i tampoc en porti per a l'hora del pati, i l'altra, que ho faci sempre. La pregunta seria: si aquest nen no ha esmorzat abans de venir a l'escola, què ha passat a casa? Hi ha nens que a l'escola agafen els entrepans d'altres nens. També ho podem detectar quan veiem que el nen s'irrita fàcilment, que és agressiu. Si abans parlava molt i de cop no vol parlar amb ningú, està molt aïllat al pati. Hem de veure quin és l'origen del malestar. I això no ho pot fer l'escola sola, sinó acompanyada de professionals. El problema que tenim és que la majoria de professionals de l'àmbit educatiu no s'han format en aquest tipus de qüestions. A l'abast tenen instruments com el RUMI (Registre Unificat de Maltractaments Infantils) i el Simulador del Mòdul a la Gestió del Risc, amb què poden introduir observacions que, a través d'algoritmes i de la valoració de la gravetat, mostra possibles indicadors de maltractament. I t'orienta per saber què has de fer i a qui ho has de comunicar.  

Quins casos t'han marcat més?

Abans d'arribar a la universitat, vaig fer molts anys de treballador social a DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) i m'havia tocat valorar expedients amb casos molt greus d'abús sexual. Recordo una nena de quatre anys que havia patit diversos episodis d'abús per part del pare. Era una nena que havia demanat ajuda a l'escola (amb quatre anys!) per marxar de casa. Estava a educació infantil, imagina't el nivell de gravetat. O fins i tot que la nena moltes vegades no anava a l'escola. Aquest és un factor clàssic: l'agressor vol invisibilitzar la víctima perquè no vegin què li fa. Tenir-la a prop seu i lluny de la societat. 

Vaig entrevistar una noia que havia patit abús sexual de petita per part d'un familiar, i  deia: «Entre el 80 i el 90 per cent dels abusadors són del cercle familiar més proper. És molt greu. Et diuen: "No parlis amb desconeguts", quan els més perillosos són els coneguts.»

El percentatge més elevat de maltractament passa dins la família. Però també cal pensar que a fora de la família també passa. 

Parlem de maltractaments directes, però veure com un pare maltracta la mare també és un maltractament cap al nen. 

Has tocat un element important, que és la violència masclista. Què passa quan una dona pateix un episodi de violència de gènere i hi ha fills menors? Què fem amb els nens? Si només estem protegint la dona però els nens no, és que no estem considerant que també són víctimes directes d'aquest episodi. I això és una de les coses que la llei d'infància que es va aprovar el 2010 intentava incorporar. Quan hi ha un episodi de violència masclista i hi ha menors, hem de considerar que en són víctimes directes igual que la dona i, per tant, requereixen mesures de protecció igual que ella. Hem avançat molt protegint la dona, però encara no protegint els nens. 

I a aquests nens també els queda la por: als crits, a allò que han vist a casa. 

Després hi ha el tema de la separació: quan a una dona li oferim protecció en una casa d'acollida, què fem amb els fills? Els podem incloure amb la dona? O han d'anar amb un recurs d'infància? Si l'única figura referent és la mare i l'estem separant d'ells, estan perdent el vincle, l'aferrament. Hi ha iniciatives importants, com les cases d'acollida de família. Els jutges i els fiscals de família cal que estiguin sensibilitzats que quan un nen ha presenciat una situació de violència de gènere greu, verbal i física, aquest nen ha patit un maltractament. L'hem de considerar una víctima directa igual que la dona. 

Els nens maltractats maltracten?

Hi ha autors que defensen que el maltractament és intergeneracional, que si has patit un maltractament, acabaràs adquirint-ne les pautes. Que si l'única forma de comunicar-te amb els pares ha estat a través de l'agressió física o de càstig corporal, acabaràs imitant-ho. Però hi ha autors que trenquen aquesta visió. Com ja he dit, Gabriella Morieli diu que dels traumes en pot néixer la resiliència. I amb ella noves capacitats que et permetin trencar vells patrons. 

El primer pas per no repetir-ho és ser-ne conscient?

Ser conscient del problema i ser capaç de canviar-lo, acompanyat de persones que et puguin ajudar. Seria la recuperació de les capacitats parentals. 

Això seria que algú et retorni la figura de pare o de mare?

Vol dir que busquis nous models, altres pautes que puguin ser vàlides. Això en els nens maltractats es treballa molt. Quan estan en un centre, que vegin que hi ha uns adults que es comuniquen diferent de com ho havien fet els seus pares. Per exemple, pegar és un tema molt cultural. 

Pegar serveix d'alguna cosa?

L'important és si és un fet aïllat o si és una conducta crònica. L'única forma de regular la conducta del meu fill és pegant-lo? Si en un moment de nerviosisme li clavo una bufetada, però després m'adono que no l'ha perjudicat i que soc capaç de posar altres límits a través del diàleg ja és una altra cosa. 

El que es pot dir pegant es pot dir parlant. 

És molt important el tema dels reforços i dels límits. I això té a veure amb els patrons de criança, n'hi ha de més democràtics, d'altres més autoritaris, d'altres més participatius.

Quines seqüeles hi ha en aquests nens? Pot ser que si han vist que els seus pares cridaven, de grans, quan algú crida es bloquegin?

Sí. N'hi ha diverses: basar tota la relació amb els altres a través de l'agressivitat. L'única forma que tinc de relacionar-me és sent agressiu. I ho faig per cridar l'atenció i perquè estiguin pendents de mi. 

He vist persones grans que maltracten els altres: els deixen en ridícul per norma, i al mateix temps són agressius. 

El respecte i la comunicació s'han de treballar des de petits. Que els nens se sentin reconeguts pels seus pares i que els pares sentin que els fills els reconeixen és la clau.

Seria donar-los l'autoestima?

Seria un element, i un altre seria la dimensió espiritual, entesa no tant com la idea de religió sinó com la idea transcendent. L'espiritualitat és un factor protector, perquè ajuda el nen a transcendir d'ell, a projectar-se cap al futur. 

Seria un exercici perquè el nen s'elevi del que pateix?

Serien aquells nens que van al camp, que respiren aire pur, que se senten lliures. La natura està per sobre de nosaltres, això aporta una idea de transcendència, d'anar més enllà. La possibilitat de trobar-te a tu mateix et dona pau interior. Un altre tema seria que desenvolupin la creativitat: els nens que són molt creatius són més capaços de resoldre problemes diaris, i això els ajuda a desenvolupar noves maneres de relacionar-se amb els altres. Una de molt clara, trobar parella, i fins i tot tenir fills i tractar-los bé. 

Igual com aprenem dels pares, també n'hem de desaprendre.  

Nosaltres també ho fem, tenim cintes parentals molt incrustades, que les anem reproduint, i d'altres que no. Potser tractem els nostres fills de manera diferent de com ens van tractar a nosaltres de nens. Perquè som capaços de veure que hi ha coses que ens van transmetre que no ens serveixen, i per això, encara que les tinguem gravades, les sabem identificar i les deixem. Per això podem dir: "Hi ha coses que feia el meu pare que jo no les faré". 

El que vius de nen et marca per sempre?

No. Hem de tenir una visió optimista sobre el maltractament. 

Si no, seria una condemna. 

Sí, en aquest curs donem noves visions.

Què és el més reparador que podem oferir a un nen maltractat?

Primer, que sigui capaç d'identificar què ha passat. Que ell no és el culpable del maltractament. Molts estudis apunten que la majoria dels nens maltractats es creuen que és culpa seva, que són ells qui ho han provocat. l

El maltractador potser li està fent entendre que la culpa és seva. 

Alguns sí. I segon, explicar-li que malgrat que ha passat això, pot ser que hi hagi altres adults que no li tornin a fer el mateix. D'aquí ve la importància de les figures referents dels adults. Hi ha nens que s'enganxen molt a un mestre.

Pot ser que una persona que hagi patit a casa seva quan troba algú que el reconeix s'hi aferri molt?

Sí, perquè és un factor protector. I quan et dic mestres o educadors, també pot ser un familiar: una àvia, un oncle. Hi ha nens que tenen un aferrament molt gran a un avi, que d'alguna manera li fa de pare. Aquesta figura protectora acaba desenvolupant al nen capacitats resilients: augmenta l'autoestima, la capacitat de resoldre problemes, la possibilitat de tenir noves relacions favorables: té amics, hi parla, s'hi sent a gust, té aquell lligam. 

Els factors protectors serien persones que els salven?

Millor que aquesta paraula no la fem servir.

Ens hem de salvar nosaltres mateixos?

Sí, el nen s'ha d'intentar salvar a ell mateix desenvolupant capacitats pròpies, que sorgeixen de la interacció amb els altres. Per tant, un avi, un mestre, ajuda el nen a creure en ell mateix i a treure's la culpa. 

I la vergonya? Hi ha nens acomplexats pel que els ha passat?

Sí, però la culpa és el que costa més de treballar en els nens maltractats: t'hem pagat perquè et portes malament. T'ho mereixes. 

Però t'he violat per què?

Perquè amb la meva parella no tinc satisfacció sexual. Belski parla de l'agressió desplaçada. Relaciona molt la relació que hi ha hagut en una parella abans i després de ser pares. Per exemple, quan un pare no té satisfacció sexual amb la parella, pot haver-hi un desplaçament cap al fill o cap a la filla. Això és un mecanisme psicològic molt complicat. 

Ara tu ets l'encarregat de fer això perquè la teva mare no m'agrada prou? És molt bèstia. 

Moltes situacions d'abús es produeixen per desplaçament de la manca d'expectatives o de satisfacció que tenim amb les nostres parelles. Belski vincula molt la relació que tenen els pares amb quan apareixen fills. Si jo no he estat satisfet ni tinc expectativa aquí, pego el fill. Per què? Perquè potser està més ben vist que jo agredeixi el meu fill que no pas la meva dona. A nivell social, malgrat tot, ens escandalitzem molt més quan un home pega la seva dona que no pas quan pega el seu fill. 

Que una parella no tingui una relació sana ja és un possible problema de cara als fills que tindran?

És un factor. Però això pot estar associat a altres coses, per exemple, el tema de no tenir feina. Belski diu que, especialment per als homes, la pèrdua de feina és una pèrdua de prestigi, de la posició social. Si està a l'atur o el negoci se li ha fet miques ho pot interpretar com que, en un sistema patriarcal en què la seva funció és portar diners a la família, no està fent el que li toca. Això el fa sentir desvaloritzat i ho pot acabar canalitzant a la parella i als fills.

O sigui que si una parella té problemes, la solució mai és tenir fills. 

No. Tenir un fill mai és la solució als problemes de parella, perquè qui en rebrà les conseqüències serà ell. Segur. Hi ha bastants elements que hi influeixen: les característiques dels pares, allò que han viscut abans de tenir el fill, quins pares han tingut, si són consumidors o no, quina relació de parella han establert, quin nivell de comunicació hi ha. El segon element és la interacció amb els fills, perquè l'arribada d'un fill sempre és un factor estressor per qualsevol parella. Segons com s'enfoqui es pot canalitzar bé, però a vegades això ja no és així. Ja no som dos, sinó tres. Ja no som parella, sinó mare, pare i fill. 

I un fill que potser plora tota la nit. 

Per exemple, davant dels nens que són molt irritables, que ploren molt, que no se'ls pot contenir de manera fàcil, els pares es posen nerviosos perquè no saben com tranquil·litzar-los. Si no són pares que tenen un grau de maduresa suficient, que no són capaços de veure que ara ploraran però després no, de relativitzar-ho, això pot acabar despertant agressivitat de cara als fills. 

És molt interessant saber tot això. Hi ha altres exemples que podries explicar?

Belski parla de les famílies nombroses. Tenir molts fills que es portin poc temps entre ells és un factor estressant. En una família nombrosa l'estrès que comporta un fill es duplica o es triplica. Pensa que això en el maltractament hi incideixen molts factors. Tot i que els models d'abans deien: "Característiques dels pares: pares amb malalties mentals, trastorns psiquiàtrics, consum de tòxics". Era un model molt biologista, que s'ha trencat. Després va aparèixer el sociològic, que deia que la interacció amb els fills és el que crea que hi hagi maltractament. Després s'ha vist que no només això, perquè també hi ha els components que tenen a veure amb les característiques dels pares i les dels nens. Com per exemple, les expectatives que tenen els pares envers els fills. 

Això podria ser una llavor del maltractament?

Sí, i després hi ha un altre model, que és el sociològic pur, que diu que una família amb dificultats econòmiques serà una família més propensa a desenvolupar conductes agressores. Què vol dir, que el maltractament va associat a la pobresa? No, de cap manera. Hi ha famílies que no tenen diners i que tenen un gran vincle amb els fills. 

També hauràs vist famílies riques, educades, que de portes endins peguen els fills de mala manera. 

Exactament. I això és el que trenca el mite que el maltractament només es produeix en famílies pobres. Això és fals. Hem vist famílies amb diners que maltracten. Et poso un exemple molt clar: hi ha famílies amb un gran reconeixement social que imposen un nivell d'exigència als seus fills que va en contra de l'escola i de qualsevol pauta pedagògica. Perquè els nens tenen les capacitats que tenen, i el que no podem és exigir-los coses que no poden donar. S'han donat casos de maltractament emocional molt greus en famílies amb un alt poder adquisitiu (arquitectes, advocats de bufets molt reconeguts) que els insultaven sistemàticament: "Ets un desastre, no serveixes per res, ets un desgraciat". Els nens, davant d'això, comencen a presentar trastorns alimentaris, de conducta, de la son gravíssims. Hi ha adolescents de 12 i 14 anys que es fan caca o pipí a sobre per la pressió psicològica dels pares. 

Buf. 

Hem tingut alguns casos de nens de 10, 12, 14 anys que han arribat a ingressar a l'hospital per alteracions del son, i perquè tornaven a presentar d'enuresi i encopresi amb 12 anys. És un hàbit que a aquesta edat hauria d'estar completament superat. Però, al mateix temps, és una reacció del cos davant de la pressió psicològica.

Nens que als deu anys dormin amb la manta i facin la pipa és senyal d'alguna cosa?

És una regressió, sovint és per una pressió psicològica que els nens reben i ho manifesten així.

Fer que el teu fill als sis anys faci piano, anglès, alemany i mil extraescolars és una manera de maltractar-lo?

S'està abusant de les extraescolars. A vegades és una manera que els pares ho asseguren tot als fills, però els estan col·lapsant. I no tenim en compte els interessos dels nens, potser al teu fill li agradaria fer fang, i serà feliç fent-ho. No en tenim prou amb això?

 

COMENTARIS

Necessitats bàsiques
Anònim, 15/06/2018 a les 23:49
+0
-0
M'ha semblat molt interessant l'article.
Soc monitora de menjador escolar (en una escola concertada) i estic veient molts nens desatesos: roba trencada, no anar vestits adecuadament per l'estació de l'any, conductes molt extremes (molt carinyo cap a tu com si fosis la mare, nens molt agresius i que no volen parlar, nens que trenquen a plorar per petites coses pero no diuen res si els companys els maltracten...).
Hem sento molt lligada de mans davant aquestes situacions i tampoc se si les abordo adecuadament, tot i que faig el que bonament puc.
Sempre hi ha la por de cridar l'atenció sobre la situació i que al final no sigui res o que si o sigui pero no s'ajudi al nen i li facin més mal a casa...
Trobo important que hi hagi protocols d'actuació i més informació sobre el tema, tant per als que treballem amb nens com per als que no.
També aniria be que a totes les escoles i haguesin psicolegs.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Teatre Nacional de Catalunya presenta la programació de la nova temporada