Tast editorial

Mama, t’he d’explicar un secret

«Toni, el papa està amb tu. Tu no tens culpa de res. El papa també ha passat pel mateix»

«La majoria de nens maltractats es creuen que la culpa és seva»

| 18/06/2018 a les 08:40h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, abús sexual, tast editorial, maltractament infantil, Manuel Barbero, Maristes
Manuel Barbero es va llevar el 24 de desembre del 2013 amb la notícia que un professor d'educació física dels Maristes de Sants, Joaquim Benítez, havia abusat sexualment d'un dels seus dos fills, en Toni. Un nen tímid, a qui el caràcter li havia canviat radicalment: "Dia rere dia s’anava consumint en una espiral de depressió i d’ansietat. La marihuana era la seva vàlvula d’escapament. Nosaltres no enteníem què li passava. Esmorzava, dinava i sopava en aquella habitació. No en sortia". Havia perdut les ganes de viure i ningú (més que ell i la seva presó) en sabia els motius. 

A partir d'aquell moment, Manuel (que, sense tampoc haver-ho dit a ningú, havia patit el mateix de jove) va decidir trencar el silenci i perseguir la justícia fos com fos perquè aquell mestre no seguís lliure. Aquell mestre que durant tres dècades tancava nens al seu despatx, obligant-los a despullar-se, fent-los massatges, masturbant-los, fent-los fel·lacions i altres aberracions amb una impunitat i un poder esgarrifós. El que tampoc s'esperava Manuel és que quan va penjar cartells per Barcelona denunciant-ho i afegint un compte de correu li arribés una estampida de casos de nois i homes que havien patit el mateix i que no s'havien atrevit a denunciar-ho. 

El llibre Un silenci a crits (Comanegra), escrit per Manuel, és el testimoni del mal que provoquen els pederastes. Del silenci i la culpa que arrosseguen els nens mentre són nens i fins i tot quan són homes. En llegim els fragments La pedra On és el camí?, en què Manuel explica com va patir abús sexual de petit, i La conversa, el moment en què descobreix que el seu fill, trenta anys després, ha patit el mateix. 
 

Manuel Barbero



La pedra negra

Tenir un amic com el meu germà no tenia preu. Hi havia moments en què podia ser lliure i feliç. Podia riure. Això passava les tardes que amb l’Alberto jugàvem al carrer. Anàvem a casa quan teníem gana o quan la mare ens cridava des del balcó... aquell balconet amb una taula, una cadira i diversos testos amb flors.

Una d’aquelles tardes de llibertat i de felicitat em va canviar la vida. Es va tornar un malson. Aquell dia vaig entendre que s’ha d’assumir qualsevol dificultat amb la qual topem, i que no s’han d’amagar les pors.

Era estiu i amb el meu germà vam descobrir uns pilons de terra. També hi havia runa i branques. Entre aquelles deixalles hi havia un ganivet d’uns vint centímetres, de punta rodona i de coberteria nova. A pocs metres hi havia un camió. Érem nens innocents i ens vam posar a jugar amb aquell ganivet sense temor, sense percebre el mal que ens podia fer. De sobte, una figura estranya d’un home va aparèixer darrere del camió. Era gran i gros, se’ns va apropar i amb to desafiant i pertorbador ens va preguntar què hi fèiem, allí. La nostra resposta va ser temorosa: «Res. Aquí. Jugant». Ens va respondre: «Aquí no hi heu d’estar, aquest és el meu camió». Va fitar el que teníem a les mans i ens va preguntar què fèiem amb aquell ganivet. No sabíem què dir. Teníem por. Vam repetir: «Res. Érem aquí. Jugant». Ens va començar a mirar de manera estranya i ens va prendre el ganivet de les mans. Por. Silenci. Ens miràvem fixament, sense parpellejar, fins que ens va dir que un de nosaltres havia d’entrar al camió. «Només un». Vaig girar el cap buscant el meu germà, ens vam encreuar les mirades i ens vam reconèixer l’esguard de terror. L’Alberto, amb molta valentia, em va dir que em quedés a fora, que entraria ell. M’hi vaig oposar, de cap manera permetria que al meu germà li passés res. Vaig entrar jo al camió.

Un cop dins la por em va vèncer, em sentia incapaç de fer res per salvar la meva vida. A empentes i crits em va portar a la part del darrere del camió, amb el ganivet al coll, i em va encastar contra la paret. En aquell moment vaig saber que la meva vida s’acabava. Aquell home gros va començar a tocar-me i a treure’m la roba a estripades, cada cop més fortes. Em va deixar completament despullat i després de tocar-me em va penetrar. Jo no sabia què era això. Tenia onze anys i no sabia què em passava. Només volia que acabés ràpid. Les meves llàgrimes em deixaven sentir els seus crits de plaer. Aquells minuts van ser el pitjor que havia viscut mai. Només sentia dolor. Quan va acabar, va apartar-me el ganivet del coll i em va demanar que no em mogués. Va baixar del camió. Jo, ràpidament, em vaig pujar els pantalons. Vaig buscar el meu germà i li vaig dir: «Alberto, anem-nos-en d’aquí, m’ha amenaçat que faria mal a la mama i al papa si ens torna a veure». Vam començar a córrer sense parar. A pocs metres de casa el meu germà va veure com em queien algunes llàgrimes. Em va preguntar què em passava i jo li vaig repetir que tenia por perquè aquell home havia amenaçat de matar la mama i el papa. Havia de mentir al meu germà. Em sentia avergonyit del que m’havia passat. Em tocava el cul i el sentia humit i totalment fastigós. Vaig entrar a casa i vaig córrer al lavabo a netejar-me d’aquell acte salvatge.

Mai no oblidaré aquell descampat ni aquella tarda d’estiu. El món on jo vivia va canviar. Pel meu cap passaven moltes preguntes: «On eren les persones que em guaririen de tant dolor? Què havia fet per merèixer-me quelcom tan repugnant? Em moriria pel que m’havia passat?». Estava tombat al llit i em sentia totalment desprotegit. Per un moment, vaig pensar a esperar la mort. Un cor fet miques i una experiència maleïda. I la sensació que mai ningú m’entendria. Aquell era jo. Aquell home que em va robar la infància i l’adolescència em va generar inseguretats profundíssimes. Ja no podria confiar en les persones.


On és el camí?

Van ser dos anys de lenta recuperació, de tornar a creure en mi i en les possibilitats de ser una persona millor. La felicitat tornava, a bocins petits. Havia deixat d’estudiar als dotze anys. Em faltava material i l’acompanyament que tenia en els estudis era inexistent. A la tarda havia de treballar recollint cartrons i draps i acabava esgotat. No en va, vaig haver de repetir sisè. Van crear una aula de dotze alumnes fracassats. Érem els repetidors reincidents i marginats. Ser-hi va ser un esforç descomunal de supervivència, però no hi va haver èxit. Llavors, vaig haver de superar la decepció de no haver acabat els estudis. Quasi al mateix moment, però, vaig trobar la meva primera feina.

En tenia només tretze, d’anys, i vaig començar a valdre’m per mi mateix. Pràcticament mai no era a casa. El meu horari era de les set del matí fins a les nou de la nit. Treballava en un bar. Agraïa no ser a casa, tot i que la mare es quedava tot el meu sou. Quan hi arribava l’ambient era enrarit. El pare arribava quasi sempre begut i discutia amb la mare. Pel que fa a mi, quedaven enrere les pallisses descomunals i començava la indiferència. He de ser honest: aquella indiferència va començar a ser mútua. Novament, era qüestió de supervivència. D’una banda em sentia més lliure; de l’altra, em sentia un mer producte de rendibilitat per a la família.

Allí vaig espavilar-me i vaig prendre consciència que vivia en una zona on o eres clau o eres martell. En Matías Chaves, el propietari del bar, i la seva família, van aparèixer a la meva vida com una llum quasi divina. Eren molt sociables. Ens enteníem bé i, amb les propines, podia comprar-me alguns capritxos importants per a mi, com ara roba, colònies o auriculars. Eren tot un luxe! I em donaven ales. Sentia com si la felicitat hagués trobat una esquerda per escolar-se i alliberar-se una mica. Sempre he buscat fora el que no trobava a casa meva. La tendresa. La família Chaves em va dur de vacances amb ells. Vaig conèixer Còrdova, Irun, Donostia i Biarritz. Sortir de Barcelona va ser una experiència brutal. La mare i el pare mai no em van portar a veure la terra que em va veure néixer. En Matías ho va fer possible. Aquell aire em va permetre viure més enllà de l’opressió de la meva infància.

El treball era molt dur, sovint esgotador. Dins aquella cuina, de tant en tant, em retornaven imatges de l’agressió. Jo intentava eliminar-les de la meva ment per impedir que el dolor penetrés al cos, però no ho aconseguia sempre. Hi havia dies que em deprimia i que no aconseguia sortir d’aquell turment. «Quan sigui gran i em casi tindré fills, tants com pugui mantenir i, sobretot, els protegiré perquè no passin pel que jo he passat». 


La conversa

Mama, t’he d’explicar un secret, però només si no t’enfades amb mi.

Digue’m, Toni, no em vinguis amb bajanades.

Tu tens secrets amb el papa?
 
No, Toni, el papa i jo no tenim secrets. Digue-m’ho ja, el cor està a punt d’explotar-me.

Al col·le, el profe d’Educació Física... jo no volia i tampoc no volia que ho sabés ningú... Tampoc volia explicar-t’ho perquè no et sentissis malament...

Digue-m’ho ja.

El professor de gimnàstica va abusar de mi.
Toni, et va obligar?

Mama, jo no volia... tenia por.

Ho dic al papa? Com vulguis, però no vull que us feu mala sang.

Vols que busquem ajuda?

Sí, si us plau.

Psicòleg? Sí, si us plau.

Entre que m’insultaven a l’escola i això. No ho sé, estic malament sempre.

Com es diu el professor?

Per què?

Necessitem saber-ho, Toni, el nom, l’edat en què et va passar. No et passarà res, vida, estigues tranquil.

Joaquim Benítez. Va ser al seu despatx de la piscina.

Toni, no et preocupis, no estàs sol. Som aquí, vida.


El matí del 24 de desembre del 2013, l’Eva va venir a l’habitació. Em va despertar a les set, abans que sonés el despertador. Em vaig llevar sobresaltat ja que mai no em despertava d’aquella manera. Li vaig preguntar que què passava, i em va ensenyar el mòbil, on vaig veure aquella conversa aterradora. No m’ho podia creure. Va fer-me esclatar, a dins, la meva bomba particular, aquell secret meu, el que m’havia passat de petit, emboirat encara per un tel de misteri. La història es repetia! Era un camí on pare i fill ensopeguen amb les mateixes pedres: la pederàstia i el silenci amb el qual l’abusador és capaç d’exercir el poder, un poder que anul·la les víctimes, que són silenciades perquè se senten culpables d’una situació que creuen que han provocat. Tenen vergonya de ser assenyalades i viuen amb el terror de l’abusador.

La paraula silenciar va començar a donar voltes al meu cap. Ja n’hi ha prou de silenci! Em vaig aixecar del llit i me’n vaig anar a l’habitació d’en Toni. Pel camí –curt però tan llarg aquell dia– em vaig armar de valor per dir-li el que mai havia explicat a ningú. Vaig obrir la porta. Allà hi havia el meu fill, en posició fetal, com un nadó indefens, tapat amb els llençols quasi fins a les celles. Vaig entrar i vaig tancar la porta. El vaig agafar amb molta força entre els braços. «Toni, el papa està amb tu. Tu no tens culpa de res. El papa també ha passat pel mateix. Sóc aquí. No tinguis por!».

Era la primera vegada que explicava a algú que un desconegut havia abusat de mi. La vida m’havia posat la situació propícia per trencar el meu silenci. L’hi vaig explicar al meu fill, no podia no fer-ho. Així, ell sabia que jo estava al seu costat com a pare i com a víctima. Mai ho havia explicat a ningú, ni tan sols a la meva dona. I no va ser fins més endavant que l’Eva va saber-ho. No estava preparat. Silenci i vergonya. En Toni i jo ens vam fondre en una abraçada. Quina abraçada! Ens va reconfortar a tots dos. I jo enyorava tant poder-ho fer! 

En Toni no parava de plorar. Estava impressionat. No es creia el que li explicava. Si ja era fort el que havia revelat feia poques hores, igual de fort era que vingués el seu pare i li digués que havia passat pel mateix. Vaig estar amb ell durant uns minuts a l’habitació. Prou temps per treure llàgrimes d’un dolor que havia enterrat dins meu des de feia quasi trenta anys.


[Shootball –l'esport que Benítez es va inventar quan treballava als Maristes– és el títol del documental, dirigit per Fèlix Colomer, que explica aquest cas. Al final del tràiler podem veure Benítez agenollant-se per demanar perdó a les víctimes]

 Un silenci a crits, testimoni   del terror de l'abús infantil

 
 © Manuel Barbero
 © Editorial Comanegra, 2018
 

COMENTARIS

Si lo BUENO ES BREVE; DOS VECES BUENO !!
Anònim, 19/06/2018 a les 19:22
+0
-2
Agraeixo molt el vostre treball.
Nomé una reflexio constructiva;
Hi a molt poca gent que disposi de temps per a llegir un article, encara que molt d´ actualitat i d´ interés, que superi el foli. Jo mateix aviat salto paragrfs sencers i paso al parraf final, per a veure si hi trobo una conclusio constructiva i breu..
Valentia i coratge
Anònim, 14/07/2018 a les 23:01
+0
-0
Felicitar a l’autor per la valentia i el coratge de fer aquest llibre.

I al comentari anterior: no s’ha enterat que no és un article sinó dos fragments del llibre... (ho diu al primer paràgraf, que és breu)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»