Teatre

Quan se't mor el pare

14 reflexions sobre la commoció inesperada que provoca la fi de la vida del progenitor

Costa tant d'imaginar

| 15/06/2018 a les 23:45h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, mort, monòleg, teatre
El filòsof Javier Gomá tenia 50 anys quan se li va morir el pare. I va descobrir que no estava preparat per encaixar tota la cascada d'emocions que la mort paterna va desfermar dins seu. Gomá (Bilbao, 1965) va deixar constància dels seus primers quaranta dies de dol a Inconsolable, un monòleg interpretat per Fernando Cayo que s'ha representat al Teatre Romea, sota la direcció d'Ernesto Caballero. Destaquem 14 reflexions d'aquest text dramàtic.
 

Foto: Marcos G Punto/Teatre Romea



1. Quan ens disculpem dient que no tenim temps, mentim. L'únic que tenim és, precisament, temps. Som temps. Un cert dipòsit de temps.
 
2. El meu pare ha mort. No estava preparat per a això, tot i que tinc cinquanta anys i certa veterania en l'ofici de viure. A la meva edat, puc afirmar que sé com funciona la vida. I, no obstant això, aquesta mort m'ha provocat una commoció no prevista.
 
3. De cop, vaig descobrir tot un continent emocional nou, tan sorprenent per a mi com ho seria trobar dues habitacions desconegudes al pis on visc.
 
4. Recordo el que pensava mentre rebia els condols dels qui van venir al tanatori. M'abraçaven amb sinceritat i em deien com lamentaven la pèrdua, i llavors vaig comprovar, contra el que sempre havia suposat, que l'afecte dels amics reconforta, que de veritat calma l'angoixa, i que els protocols establerts per l'ús social per a aquestes situacions de crisi, percebuts des de fora com a servituds pesades, responen a una necessitat profunda d'afirmació de la vida quan una adversitat posa en perill la nostra confiança en la vida.
 
5. La mort del pare és una experiència personalíssima a la biografia de cadascú, i a la vegada –quina paradoxa– és la més general i comuna que hi ha. No es tracta d'un mal repartiment de cartes que un jugador sense sort hagi de lamentar, sinó de les regles del joc que s'apliquen a tots els jugadors sense distinció.
 
6. Un no deixa de ser un misteri per a si mateix. Sabia, per descomptat, que el meu pare es moriria, però no sospitava ni remotament què significava per a un fill que es mori el seu pare. He sentit dir a alguna dona una cosa semblant sobre el part, que ningú l'havia avisat d'allò. Vaig arribar verge a aquesta experiència enorme. No havia previst l'abisme insondable que t'obre el dol sota els peus i vaig ser el primer a sorprendre'm de la meva negligència.
 
7. Que quant dura aquesta crisi? Molts afirmen que un any. Que, per superar el dol, s'ha de completar el cicle sencer de les quatre estacions patint l'absència.
 
8. Certa estranyesa és inherent al negoci de la vida: encara que el món a vegades ens sembli un lloc hospitalari, no ens hi acabem d'adaptar del tot. Mai. I aquest estranyament íntim arriba al súmmum quan es mor la persona estimada.
 
9. Els pares no són persones, són... l'últim animal mitològic. La infantesa flota en una mitologia.
 
10. Des del meu naixement, la meva experiència del món havia adoptat la forma de fill. Un mal dia vaig estrenar orfenesa i vaig començar a experimentar el món d'una altra manera, despullat d'aquestes genealogies que et connecten secretament amb un origen.
 
11. La meva mare m'havia dit sobre el seu pare, el meu avi: "Quan es va morir, va ser com si perdés la meva infantesa". Ara ho he entès. [...] Quan es va morir el meu pare, va ser com si haguessin arrencat les primeres pàgines del llibre de la meva vida. Part de mi va quedar enterrada amb ell per sempre.
 
12. Imaginem que tinguéssim un únic somni al llarg de la nostra vida i que, nit rere nit, s'hi anés creant un univers d'afectes i experiències. Si hi hagués continuïtat també en el son, com passa mentre estem desperts, viuríem dues vides paral·leles, una amb els ulls oberts i una altra amb els ulls tancats, tan veritable la nocturna com la diürna. I així, encara que en una vida el meu pare s'hagués mort, podria seguir gaudint d'ell a l'altra vida, fins i tot aprofitaria per abraçar-lo amb més tendresa que abans, i el pare em faria la trucada que sempre vaig esperar que em fes i em diria algunes paraules que van quedar pendents.
 
13. Què és al final la vida de l'home, amics? La lenta gestació d'un exemple pòstum. Tota la nostra vida es resumeix en una preparació de la veritat que lliurem als qui ens sobreviuen. La paraula grega per designar la veritat és aletheia i significa literalment no-oblit, és a dir, record.
 
14. Com seré recordat? Quina imatge deixaré als meus? M'adono que encara estic a temps de retocar el quadre abans d'entregar-lo, com ho faria un artista, d'afegir noves formes, línies i colors al llenç de la meva vida, per dibuixar-hi una imatge harmoniosa que convidi els qui la recordin a viure amb goig, amb confiança, amb alegria.

COMENTARIS

Tot Depèn d'on provenen les paraules
Anònim, 16/06/2018 a les 09:27
+0
-0
La paraula grega per designar la veritat és aletheia i significa literalment no-oblit, és a dir, record.

Només que només de records no es viu
Jo també l’he perdut
Anònim, 21/06/2018 a les 13:14
+2
-0
També l’he perdut i també ratllo la cinquantena . I creieu que tampoc estava preparada.
Es una pena i una buidor inexplicable. Mai m’ho hagués imaginat
Perdidas
Anònim, 01/07/2018 a les 15:21
+0
-0
Yo perdí a mis padres con 9 de diferencia entonces tenía yo 17 años corría el año 1991 -92 , en el año 2000 perdí ha mi hermana pequeña con 21 años y ahora que tengo 44 me han diagnosticado cáncer de pulmón en estadio cuatro llevo toda mi vida luchando y ahora que tengo que luchar por mi no me encuentro las fuerzas.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Teatre Nacional de Catalunya presenta la programació de la nova temporada