Tast editorial

Com fer preguntes als adolescents

Hem d’explicar les nostres preocupacions, com a pares que tenen també una vida

| 19/06/2018 a les 13:13h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, educació, tast editorial
El psicòleg Jaume Funes (Calatayud, 1947) al llibre Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (Columna Edicions) ens convida a deixar de penjar etiquetes als adolescentsper entendre què duen a dins. Llegim els 10 punts que proposa per aconseguir el que, tot i que a vegades és complicat, és importantíssim: que hi hagi una bona comunicació.

Foto: Difei Li

 

1. Comencem recordant que per preguntar cal esperar el moment. Evitar fer-ho quan s’ho esperen; temen ser preguntats i reaccionaran negativament o donaran una resposta ja preparada. Recordem que el que ens diu el fill quan arriba tard és la «moto» que ha inventat en el camí cap a casa. El que expliquen enmig d’un conflicte a l’escola tendirà a ser una construcció d’excuses. L’endemà, quan ja pensi que tot està oblidat, la informació facilitada serà més vàlida.

2. No es poden fer més de dues preguntes seguides. A la tercera ens diran que això no és una casa sinó una comissaria. Voler saber no és interrogar sinó anar col·locant dubtes enmig d’una conversa. Als espais educatius o terapèutics no podem intentar saber-ho tot el primer dia, fer un llistat complet de preguntes per tenir un diagnòstic. Preguntem enmig d’un diàleg per anar completant una aproximació a la comprensió de les seves vides.

3. El diàleg comporta que tots dos expliquen i pregunten. Deixen de sentir-se interrogats quan el que han de fer és aportar un criteri o una experiència. Per això, saber preguntar també comporta explicar alguna cosa, pròpia (de la feina, de com ens sentim, de com veiem el món…), entremig. Si volem saber, hem d’explicar les nostres preocupacions, nostres, com a pares que tenen també una vida. He escoltat adolescents queixant-se de ser simples mobles als quals s’interroga, i el seu motiu era tan elemental com no ser informats que s’anava a canviar la rentadora. Se senten molt més escoltats si expliquem alguna de les nostres preocupacions com a professionals sobre determinades qüestions joves o sobre les dificultats per saber què hem de fer, com actuar. Responen molt més quan es dediquen a tranquil·litzar-nos, a donar-nos la seva visió, quan senten que compartim informació, idees, preocupacions.

4. Sovint es tracta de deduir sense preguntar, encara que sigui de forma parcial, incompleta. És molt elemental, per exemple, arribar a la conclusió que algú altre paga el que fan quan surten, vist que el fill només té els diners que li donem. Com que hem après a descobrir sota les aparences i no ens deixem arrossegar ni pels silencis ni pels drames, tractem d’esbrinar què hi ha darrere seu sense recórrer a les preguntes. Però atenció amb les interpretacions. Ho hem de fer amb normalitat. A casa, sense veure el problema abans d’hora. A l’escola o la consulta, sense voler aplicar-li abans d’hora alguna de les nostres teories sobre l’adolescència.

5. Parlen d’un altre per parlar d’ells mateixos per saber indirectament quina serà la nostra reacció, què opinem, com haurien d’actuar. Nosaltres també hem de fer el mateix: preguntar allò que volem saber però referint-nos a un altre subjecte, a altres membres del grup, a altres grups. No cal preguntar si fumen porros. N’hi ha prou preguntant què fan els seus amics. Ells i nosaltres parlem d’uns altres, però tots dos sabem que parlem de nosaltres.

6. No cal fer trampes. En alguns casos és molt més fàcil deixar de jugar a preguntes i respostes, ser francs i expressar la nostra preocupació. No sabem si és així o no, però assumim que som pares angoixats i que ens agradaria ser desmentits pel fill. Demostrar que les preguntes responen a preocupacions honestes per la seva felicitat. En altres espais, els professionals han d’explicar per què els preocupa un tema, una actuació, un comportament, sense caure en arguments de futur llunyà: «Em preocupo per la teva sexualitat perquè no m’agrada que et perdis els petons o les carícies, o perquè no puc acceptar que no respectis la llibertat de la teva parella».

7. No acusar-los. No val la pena intentar aclarir què ha passat acusant-los d’haver-ho fet, posant la culpa per davant. No confonguem la responsabilitat amb el fet d’assumir d’entrada la culpabilitat. Tan sols tenim una situació que com a pares voldríem aclarir. Com a professionals no comencem una proposta d’ajuda obligant-los que reconeguin que tenen un problema. Ja sorgirà una vegada construïda la relació. De moment, potser l’únic problema que tenen és que algú els ha obligat a venir al nostre recurs d’atenció. Sí que és segur que existeix patiment i que, potser, amb la relació podrem esbrinar què ho està provocant.

8. Com que la principal forma de saber què passa a les seves vides és observar, compartir espais, escoltar, no té gaire sentit voler saber-ho tot de cop. Sempre cal esperar per conèixer més. Com acabo de dir, en una consulta, en una sessió de tutoria, no funciona això de fer una llarga llista de preguntes per tractar de diagnosticar i saber què passa. Per poder preguntar en condicions cal estar al seu costat en la vida quotidiana. Jugant un partit o fent una excursió tindrem moltes més oportunitats de saber i, si cal, de preguntar que fent interrogatoris de despatx. Més d’una vegada algun adolescent amb qui discutíem com desmuntar un motor al taller de mecànica de l’escola m’ha acabat preguntant si jo era psicòleg o mecànic. Portant-los en el cotxe a entrenar-se i demanant que ens deixin escoltar alguna de les músiques que sonen als seus cascos, és possible que deixin anar informació útil, que preguntin o es deixin preguntar. Moltes vegades hem d’esperar per saber, però hem de crear les condicions de relació perquè arribin realment a parlar.
 
9. A vegades es tracta de deixar-se enganyar. He escrit «deixar-se», que vol dir fer-ho de manera activa i conscient. Els enganys només funcionen quan nosaltres estem en la inòpia, perquè ni mirem ni veiem. La majoria de vegades no expliquen mentides sinó discursos que elaboren per tractar de donar explicacions a complicacions de les quals no saben com sortir-se’n. A poc a poc descobrirem les seves contradiccions i, sense gaires acusacions, en traurem l’aigua clara. Però no ens ho podem prendre ni com a manca de confiança ni com a voluntat d’enganyar-nos (en general, en alguns casos molt singulars, sí).

10. Tota entrevista amb un adolescent ha de basar-se en la construcció d’una confiança mútua, i no es pot deixar de guardar la confidencialitat. Pares i mares no podem pretendre saber-ho tot i, per més complicada que sigui una situació adolescent, el que hem de tractar de garantir és que el nostre fill o filla tindrà al seu abast un adult en el qual poder confiar (que en tot cas tractarà de convèncer l’adolescent perquè expliqui a casa allò que el neguiteja). Un adolescent ha d’estar segur que pot confiar en l’adult que l’ajuda. Una variant de la qüestió de la confidencialitat podem situar-la en la necessitat «d’oblidar». Sovint, en moments febles, necessitats d’escolta, ens expliquen aspectes singulars de la seva vida. Hem de tenir cura de no fer ús a posteriori de la informació. Ells i elles saben que nosaltres sabem però tornem a demostrar plena confiança. Sabem, per exemple, les dificultats que va tenir un dia que es va emborratxar perquè vam parlar de l’alcohol un dilluns de ressaca, però no els ho recordarem quan, més endavant, tornem a parlar del control de les seves sortides, que es basa en la seva suposada fortalesa.
 

 Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito


 © Jaume Funes
 © Columna Edicions, 2018

COMENTARIS

Adolescents
Anònim, 19/06/2018 a les 23:49
+2
-0
Tothom q tingui fills els recomanaria aquest article, tinc un fill de 27 anys, he passat etapes duríssimes , pero mai he tirat la tovallola..., avui puc dir q així con diu l’article ha estat com he aconseguit la confiança plena amb el meu fill.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers