Premi Llibreter 2018

Permagel

M'anul·laven, els tancs de llet de la mama, em feien menys persona, menys nena encara

| 27/06/2018 a les 12:36h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Eva Baltasar, tast editorial
Una lesbiana suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva. Vet aquí un retrat possible de l'heroïna de Permagel (Club Editor), la novel·la amb què Eva Baltasar (Barcelona, 1978) ha guanyat el Premi Llibreter 2018 de Literatura Catalana, concedit per les llibreries agremiades al Gremi de Llibreters de Catalunya. En llegim el segon capítol. 
 

Foto: Susana Fernandez

 


“Quan siguis gran ho entendràs”, no es cansava de repetir la mama. No dec haver crescut prou. I això que m'esforçava a beure els gots de llet, uns gots alts i amples que semblaven boques animals, grosses com la meva cara, i que em deixaven el front senyalat amb una diadema vermella allí on reclinava la rebava de vidre. Hi cabia tanta llet, dins d'aquells gots, que la mama sempre havia d'encetar una altra ampolla per acabar-los d'omplir fins dalt de tot, ben bé fins la rebava. “Beu, beu com un gatet”, deia. “Fes com un gatet, treu la llengüeta i llepa la lleteta.” Tants i tants litres de llet i jo tota blanca per dins, plena de tels de llet per dins, agafats a mi com llençols greixosos i mullats, enganxats a les meves parets, al revers de la meva pell. M'anul·laven, els tancs de llet de la mama, em feien menys persona, menys nena encara. Era com ser mig nena mig tanc de llet, una mena de dipòsit saturat. En acabar de beure no gosava ni moure'm, podia sentir la llet ballant a dins del meu estómac. No, ballant no, sotraguejant perillosament com l'aigua dins d'una galleda sotmesa a un trajecte precipitat i breu. Després, baixant com l'aigua per la canonada del vàter del veí. Ben igual, però dins meu. M'adonava de com la llet arrossegava les restes del sopar i ho deixava tot pintat de nou, net però llefiscós. Aquesta visió era tan potent que m'obligava a quedar-me quieta, immòbil, i la respiració se m'anava tornava superficial. Llavors només podia fer una cosa per suportar aquella estona, llegir. M'asseia a l'única cadira de la meva habitació. L'escriptori era de fusta de pi i tenia una coberta blanca a prova de nenes. “És per fer els deures”, va recalcar la mama tan bon punt el fuster la va haver muntat. “Ni pintar, ni retallar, ni pensaments de fer servir el cúter. Per cert, ¿on és el cúter? ¿No havia de ser aquí? ¿Al pot? ¿Amb les tisores? Busca el cúter i desa'l al seu lloc.” Amb les tisores. I no ho entenc, segueixo sense entendre-ho, no hi ha motiu.
 
M'he situat en un límit, visc en aquest límit, espero el moment d'abandonar el límit, la meva casa provisional. Provisional com totes les cases, de fet, o com un cos. No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu. Suposa una redempció anticipada, allunya del pecat, o bé potser només ensenya a anomenar pecat l'exercici de la nostra llibertat assolida en un estat de pau —prèvia a la mort, és clar. La mama es medica, el papa es medica, la meva germana al principi no, però després ja sí, es va fer gran i ho va entendre. Medicar-se és una solució provisional constant, igual que la bombeta de pocs watts penjant del sostre del rebedor. Vint anys de fosc rebedor i que poc que costa, acostumar-se a veure-hi tan poc! “Vam fer posar al·lògenes a tot el pis i ens vam oblidar del rebedor!” Riures. “Però el millor de tot és que no ens en vam adonar fins ahir!” Havien passat vint anys, vint anys de pintar-se els llavis tres vegades cada dia a mig centímetre del mirall, vint anys de buscar les claus amb els dits balbs. Jo creia que allò era normal, quan ets petit la normalitat se circumscriu a casa teva. És aquesta la normalitat que et conforma. Creixes arrecerat a dins dels seus patrons, agafes el seu cos, i el mateix passa amb el cervell, àvid i plàstic com fang. Després tardes anys, la ceguesa s'esquerda al cap de molts cops de martell, quan ja estàs atrapat en aquell nucli compacte que t'ha costat el noranta per cent de tot allò de bo que tenies per perforar. Surt d'aquí dins, ara, si pots! I sigues feliç, de pas, com ho és tothom. Medicació: quin remei. Però no el meu, millor avançar, salvatge, fins al límit i decidir. Al cap d'un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s'hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.
 

Eva Baltasar. Foto: Blai Tomàs

 

 


 Permagel

 © Eva Baltasar
 © Club Editor, 2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers