Les pors exagerades dels pares

“Quan la meva filla tenia un o dos anys, jo la seguia a tot arreu per mirar que estigués bé. Tenia tota la casa, i la casa de la seva àvia, a prova de criatures. Era la seva ombra quan caminava per si feia tentines. Anava a tot arreu amb tovalloletes i desinfectava qualsevol cosa de casa que havíem de tocar. Li posava barrets per protegir-la del sol i l’embetumava de crema solar. Fins i tot li vaig comprar la millor cadireta de cotxe del mercat.

Si bé em semblava que podia assegurar que no li passés res, em vaig adonar que no estava preparada per a tanta activitat! Un dia recordo que vaig pensar «Mare meva, la plastilina només ha durat cinc minuts! i ara què faig?». Va ser aleshores que vaig decidir que necessitàvem tenir un pla cada dia. L’havia de tenir sempre entretinguda.”

La terapeuta Angela J. Hansom confessa que no va ser fins que la seva filla va començar a tenir angoixa, tendències agressives i problemes sensorials que va replantejar la manera d’educar-la. Al seu llibre Equilibrats i descalços (Angle Editorial) reflexiona sobre la necessitat de deixar de planificar (i saturar) la vida dels infants amb cent mil activitats, de procurar no veure perills on no n’hi ha i de donar-los l’oportunitat de poder explorar el món –sobretot la natura– amb més llibertat i confiança.

Foto: Amanda Tipton

1. Moltes d’aquestes pors són conseqüència de l’exageració dels perills que ha fet la societat i del fet que els pares i mares hàgim perdut la confiança en l’entorn natural. En aquesta nova era de la paternitat i la maternitat, fem tot el que podem per protegir els nostres fills. Ara bé, de vegades un excés de protecció pot fer-los més mal que bé.

Com és la seguretat per als adults

2. Entre el que ens fa por als grans (segrestos o lesions importants) i el que passa en realitat hi ha una diferència enorme. De segrestos i accidents mortals al parc se’n produeixen realment poquíssims. No era una cosa que passés gaire fa trenta o quaranta anys, i ara tampoc. El que ha canviat és la confiança que tenim en la naturalesa humana, i és això el que ens empeny a protegir les nostres coses, i especialment els nostres fills.

3. Aquest canvi de mentalitat ha donat com a resultat que vigilem la canalla mentre juguen amb els amics, que els apuntem a més activitats organitzades i que vegem menys nens i nenes jugant a fora. Et sona, tot això? A primer cop d’ull potser no sembla que sigui res dolent, però la manca de temps per jugar i explorar de manera independent a l’aire lliure afecta les habilitats socials, la seguretat emocional, la independència i la creativitat dels nostres infants. En realitat, els estem fent més susceptibles a tenir accidents i a fer-se mal.

La supervisió constant

4. «En tots aquests anys que fa que faig de mare, he conegut molts nens i nenes que donen per suposat que estan sempre vigilats», escriu Hanna Rosin, autora del famós article «El nen sobreprotegit». […] Els infants d’avui dia estan vigilats en tot moment. A mi em fa molt feliç veure algun infant que juga a fora sense els seus pares, perquè avui dia és una cosa que costa molt de veure.

Por dels desconeguts

5. Una de les causes principals que ens porten a controlar sempre on tenim els nens és la por als desconeguts. Si preguntes a qualsevol pare o mare per què no deixa jugar el seu fill sol, molts et diran que allà fora és un altre món, que hi ha molta gent estranya. La veritat és que el món no és pas més insegur ara que a la dècada dels vuitanta o dels setanta. Al contrari, l’índex de delinqüència ha baixat.

6. […] Quan un desconegut segresta una criatura a una punta del país, la notícia s’escampa a tot el territori i generalment se’n parla durant setmanes. Això ens fa tenir més por i ens porta a pensar que li podria passar al nostre fill, per la qual cosa estem més tranquils si el vigilem constantment i el portem a fer activitats programades.

El dret a deambular

7. A causa de la por que tenim de la gent desconeguda, mantenim els fills amb la corda més curta que mai. Aquest control també inclou establir fins on es poden allunyar o si poden jugar sols o no. Les meves filles tenen set i deu anys i tot just ara les comencem a deixar sortir soles amb bici per la pista de terra per anar a jugar amb els altres nens del barri del costat. Tot plegat és poc més d’un quilòmetre.

[…]

8. El meu marit no fa gaire em va dir que nosaltres érem molt més estrictes amb les nostres filles del que els seus pares ho van ser amb ell a la dècada dels vuitanta. Quan tenia dotze anys, ell i el seu germà petit (de deu anys), juntament amb uns quants amics, havien fet alguna pedalada de 40 km per arribar al poble més proper sense cap adult. Es passaven el dia al carrer, mirant aparadors i comprant llaminadures. […] El fet de recordar-ho el fa somriure i està orgullós d’haver-ho fet de tan jovenet. «Si nosaltres ho deixéssim fer a les nostres filles quan tinguin deu i dotze anys encara ens ficarien a la garjola». […] Estem arribant a un punt en què ja pràcticament no podem donar als fills mateixa llibertat que ens van donar els nostres pares a nosaltres.

Por que es facin mal

9. «Ves amb compte», diu la mare que segueix la filla de tres anys mentre camina per un corriol boterut a TimberNook. «No caiguis», li diu. Al cap de res li recorda: «No caiguis». Quantes vegades ho he fet, jo, amb les meves filles?, penso. S’acosten massa a la vora de la roca on s’han enfilat i se’m dispara l’instint de protecció. «Vigila», li dic amb veu de preocupada. Després passen per una zona que sembla que ha de patinar i automàticament repeteixo l’advertència.

10. Ens fa patir que caiguin i es facin mal de debò. Tenim ficat al cap que una caiguda pot acabar amb una lesió greu o fins i tot amb la mort. Ara bé, els infants moltes vegades són més capaços d’avaluar els riscos del que ens pensem. I en realitat, d’accidents mortals se’n produeixen ben pocs. I què passa, si cauen? Moltes vegades, amb un morat o una pelada s’aprèn més que amb el «vigila!» del pare o la mare cada pocs minuts.

11. «El problema és que es dona per fet que qualsevol risc per a qualsevol persona és un cent per cent de risc per a un mateix», afirma el doctor F. Sessions Cole, director mèdic del St. Louis Childre’ns Hospital. Per exemple, si un nen cau des de l’espatllera del gimnàs i es fa mal al cap, automàticament pensem que el nostre fill té el mateix risc que li passi. Podem arribar al límit d’impedir que el nostre fill vagi al gimnàs i tot, amb la qual cosa, per «seguretat», el privem dels beneficis que té l’activitat física.

12. Es tornen persones insegures. Si no tenen la llibertat per adaptar el sistema motriu i l’equilibri, els infants són més maldestres i tenen més opcions de caure i fer-se mal. Pot passar que una criatura s’entrebanqui i es descuidi de posar les mans per protegir-se el cap. Pot ser que una nena miri enrere un momentet mentre està enfilada en una roca i per culpa d’això caigui perquè encara no ha desenvolupat l’habilitat motriu per fer dues coses alhora. En comptes de fugir d’aquests riscos, hem de deixar que aquests nens visquin riscos graduals que els permetin desenvolupar les habilitats físiques bàsiques que necessiten per moure’s amb seguretat.

Naixem per assumir riscos

13. «La necessitat de sortir sol i anar a llocs desconeguts sense la supervisió de cap adult és la manera que tenen els infants de conèixer el seu món i d’aprendre a trobar-s’hi bé» [Ellen Sandseter, professora] […] «La nostra por que els nens es facin mal amb coses que els en poden fer poc, pot acabar provocant-los pors i nivells més elevats de patologies psicològiques». És a dir, les pors dels pares poden representar obstacles en el desenvolupament emocional dels fills. La doctora JoAnn Deak, autora de Girls Will Be Girls, afirma que «Les nenes que no assumeixen riscos tenen l’autoestima més baixa que les nenes que s’enfronten a reptes». Per tant, si volem contribuir a frenar l’augment de problemes socioemocionals que veiem en els infants d’avui dia, hauríem de procurar deixar-los viure experiències emocionants.

Les experiències de joc independent els fan sentir orgullosos

14. Deixar que els infants assumeixen riscos els fa créixer la confiança. Polir branquetes amb un ganivet, explorar la zona sense cap adult, atiar el foc i construir fortificacions són activitats amb una cosa en comú: en totes hi ha el risc de fer-se mal. […] Quan un infant assumeix un risc, com el dia que s’enfila a una bicicleta per primera vegada, pot ser que tingui una mica de por. Al mateix temps, però, aquest infant aprèn a anar amb bici sense caure, també aprèn a tenir paciència, a no decaure i a ser valent. Aprèn que per sortir-se’n d’una cosa cal intentar-la moltes vegades, encara que pel camí pugui caure. Al final, haurà après a anar amb bici i podrà pensar que ho ha aconseguit tot sol. I això és una lliçó de la vida fantàstica, perquè la vida és encadenar intents.