Amb el cor a la mà: no sé com parlar-vos d’aquest llibre sense fer un espòiler; m’encantaria veure-us per un forat quan arribeu a llegir diferents punts culminants de la novel·la, i tinc por que si deixo anar massa detalls, us espatllaré certes sorpreses imprescindibles.
L’escrit de la contracoberta de Oso de Marian Engel em va fer certa mandra, així que, fidel a deixar-me conquistar pels ulls —confesso que he comprat ampolles de vi perquè les etiquetes m’han enamorat—, me’l vaig quedar boja d’amor per la coberta preciosa d’Impedimenta, que ha pres la decisió més que encertada de publicar en castellà aquest clàssic contemporani de la literatura canadenca.
Publicada per primera vegada l’any 1976, la novel·la ja va provocar reaccions enceses llavors, i va fer córrer mars de tinta sobre qüestions ètiques i morals. Però com a civilització m’atreviria a dir que hem avançat o, si més no, que estem més foguejats i ara sabem que la controvèrsia té moltes capes, i allà on uns hi volen veure provocació i obscenitat, d’altres hi hem trobat tendresa i un esperit lliure deliciós.
Oso narra la vida de la Lou, una jova bibliotecària que després d’anys de treballar en un arxiu històric entre mapes vells sense secrets i manuscrits exempts de virtuts, li assignen la catalogació d’una biblioteca del segle XIX ubicada dins d’una casa octagonal absolutament solitària en una illa remota al nord d’Ontario. Frisa per catalogar-ne els llibres i trobar-hi perles però, com és obvi, no està preparada per a la noticia que li dóna Homer, l’home que l’acompanya fins a la casa amb la barca i pràcticament l’únic contacte humà que tindrà al llarg de la seva estada: l’illa té un altre habitant a part d’ella, un ós bru.
La Lou no tardarà a deixar-se endur per la imaginació i tenir molt presents els habitants històrics de la finca, propietat de l’enigmàtic coronel Cary, ara ja mort, totalment fascinat per l’ós que, de forma inevitable, la fascina ara també a ella. De mica en mica l’ós l’ajuda a obrir un camí d’autoconeixença i de descobriment de la seva pròpia naturalesa animal a través de la relació íntima i estranya que hi estableix.
Amb pinzellades delicades i subtils, que contrasten amb el caràcter atrevit de la Lou, l’autora ens revela la vida que la nostra heroïna acabarà deixant enrere; una vida descolorida on el sexe amb el director de l’institut sobre la taula de treball és una mena de càstig que s’autoimposa, sempre més pendent de no arrugar els possibles manuscrits sobre els quals es mouen que no pas de parar atenció a la còpula buida i desmenjada. La relació amb l’ós i la comunió amb la naturalesa pura i salvatge la transforma irremeiablement en una persona íntegra, i li dóna la força necessària per començar de cap i de nou la seva vida quan retorni a la ciutat.
A vegades quan llegeixo veig coses que potser no hi són, però un lector ha de ser lliure, i jo sento que Oso està farcit de mitologia i simbolisme. M’agrada pensar que la presència a la novel·la de la Lucy Leroy, una dona índia nativa de cent anys que es presenta un dia a saludar l’ós i coneix la Lou, no és en cap cas gratuïta, crec que és una picadeta d’ull a la força de l’ós, el gran germà dels indis que representa la saviesa, la intuïció, els poders curatius i el poder salvatge de la naturalesa que, bellament descrita a la novel·la, esdevé un personatge més. El paisatge, el riu, la neu, la primavera, tots els elements naturals tenen un pes important en la història i són els culpables de la transformació per la qual passa la Lou i de la qual en surt reforçada com a persona.
No em passa per alt el detall que l’antiguitat clàssica va mantenir la creença que els ossets naixien informes i les seves mares els llepaven fins a donar-los forma, i així creaven l’ordre a partir del caos. Tot plegat lliga una mica, i si voleu saber per què m’ha vingut al cap la imatge d’una ossa llepant, no deixeu de llegir el llibre. M’ha cridat l’atenció que la forma octagonal de la casa s’hi descrigui més d’una vegada: tenint en compte que en iconografia un octàgon és l’equilibri de les forces naturals i símbol de la regeneració espiritual –insisteixo que possiblement veig coses que no hi són–, Marian Engel potser va voler potenciar els nivells simbòlics i mítics per damunt d’un argument simple i d’una prosa sense pretensions però que flueix genuïna i teixida de detalls.
Seria injust no fer una menció especial a la Lou com a personatge; és fantàstica, creieu-me. Aquesta barreja de solitud i desvergonyiment que arrossega, aquesta passió pels manuscrits i aquest rebuig pels homes, el seu desig incontrolable i en el fons la fragilitat amb què arriba a l’illa, fan que hagi passat al podi dels meus personatges preferits. D’aquest llibre m’enduc imatges molt potents que queden gravades a la retina per sempre més, com els banys nocturns al riu de la Lou i l’ós, i moments càlids i sensuals com aquells en què la pell dels peus d’una dona es barreja amb el pelatge d’un ós davant d’una llar de foc que n’ha vist de tots colors.
Provocadora, eròtica, divertida i estranya, Oso de Marian Engel és la perla que jo buscaria a la biblioteca d’una casa octagonal en una illa remota del Canadà.
*La cirereta: Al principio trabajó deprisa, casi con desesperación. Intuía que le aguardaba una alegria desconocida y también que se le podía escapar sin más. Debía ser virtuosa y eficaç. Era como el aroma que perfumaba la mañana y el anochecer, esquivo y misterioso. Todos queremos ser Robinson Crusoe, y quedarse en Robinson a medias resulta casi insuportable.
Títol: Oso
Autora: Marian Engel
Editorial: Impedimenta
Traductora: Magdalena Palmer
Pàgines: 171
Primera edició: abril 2015
Preu: 20,95 €
