Foto: Aristocrats-hat
There is a crack in everything,
that’s how the light gets in.
Leonard Cohen.
Torna a començar. Algú t’ho diu al fons del ventre, allà on la veritat t’estreny com un puny quan li gires la cara. Ho recordes? El món se t’havia encallat entre la gola i l’ànima i tu no gosaves empassar-te ni una mica d’aire net. Però sabies -o hi confiaves- que el temps de les finestres tancades tard o d’hora s’acabaria.
Oblida tot allò que, per costum, has arrossegat a les espatlles. Cura’t la gepa de tants anys fent veure que el que et feia mal no te’n feia. Obre els ulls, a poc a poc, i mira’t. Que només tu saps la por que et fa que els anys passin en va, i un dia, tot d’una, en tinguis 89 i no hagis crescut, no ho hagis intentat, no hagis deixat anar el volcà que et crema endins.
Ves-hi, per l’esquerda que neix cada vegada que et trenques. Retroba’t en els llavis d’algú. Torna’t a estimar tal com eres, que ho havies oblidat. I deixa’t estimar, també, així com ets ara, una mica diferent d’abans. Atreveix-te a veure’t en la mirada dels altres: les persones noves que has trobat fent camins nous. Veus? Valia la pena deixar-se endur. Valia la pena, també, aprendre a apagar, amb el peu, el foc amb què t’has cremat massa vegades.
Ho sabies -hi confiaves-, que el temps de les finestres obertes tard o d’hora arribaria.
