Galeria

Les mares i la culpa

Un projecte fotogràfic mostra les crítiques i el menyspreu que reben moltes dones

| 04/07/2018 a les 10:37h
Especial: Galeria
Arxivat a: Passadís, Natalie McCain, galeria
Les crítiques, les pressions, el menyspreu. La fotògrafa Natalie McCain, al projecte The Honest Body Project, ha donat veu a mares que s'han sentit atacades i jutjades pels seus cossos, per com crien els seus fills i per fer tot allò que no encaixa amb els patrons rígids de la maternitat.


1. Als 24 anys em van començar a fer proves, vaig anar a metges, a oncòlegs. Em van diagnosticar una endometriosi agressiva. Tinc una cicatriu que va des del ventre fins a l'os pelvià i un sol ovari. Al meu xicot (ara marit) i a mi ens van dir que si teníem planificat tenir fills, podria ser difícil. Era possible que perdés el meu altre ovari o que algun dia necessités una histerectomia. Un any més tard, i just abans del meu casament, vam decidir atrapar el rellotge i provar de tenir nens. He sentit com moltes mares desitjaven que els seus cossos no fallessin, que tenir un part "tradicional" seria el millor. Jo no planejava tenir una cesària, però el meu cos, que ha patit tumors, i tres cesàries, no "ha fallat".
 


2. Estic de 35 setmanes i la setmana passada em van fer fotos per celebrar aquest horrible, però bonic embaràs. Per primera vegada m'he sentit bonica. Quan vaig tenir les fotos, les vaig publicar al Facebook pensant que els meus amics i la meva família pensarien que estava molt bonica i que els encantaria veure-ho. Però no va ser així. Tot el que vaig rebre van ser comentaris negatius sobre com d'enorme estic, quina mala salut que tinc, o dient que el meu nadó pesarà cinc o sis quilos veient el molt que peso jo. Vaig anar directament al lavabo i vaig estar plorant durant hores. És tan difícil tenir una talla tan gran, estar embarassada, malalta, i rebre comentaris negatius sobre la meva aparença. Si estic contenta, per què els altres no poden estar contents per mi?
 


3. Van diagnosticar diabetis de tipus 1 al meu fill, sense que ens ho esperéssim gens. Ha estat dur assimilar-ho, però ho estem superant. També, quan ho explico, hi ha els comentaris o les miradetes de la gent: "Però això és perquè tu també ets diabètica, oi?", "No no, no ho soc", "Com a mínim devies tenir diabetis gestacional", "No, això no ho he tingut amb cap dels meus fills", "I què menjaves quan estaves embarassada perquè el nen tingui això?", "No ho ha provocat res del que he menjat", "Llavors és per la teva obesitat?", "No, no hi té res a veure", "Potser si li dones llet en pols...", "El meu fill té tres anys i li dono pit", "Tan mandrós és el nen?", "No és un nen mandrós, és un nen dinàmic". Però ells segueixen insistint dient que la meva obesitat ha provocat aquesta malaltia al meu fill. Que no em vaig alimentar correctament, que no vaig dormir bé, que no vaig fer exercici. Que el meu cos n'és el culpable. Que la talla del meu cos farà que el meu fill ho passi malament, perquè per culpa meva creixerà pensant que ser gras està bé i llavors això empitjorarà la seva malaltia.



4. No puc deixar en Hunter amb ningú. He de mirar-li la glucosa cada tres hores i aguantar-lo per injectar-li insulina de dues a sis vegades al dia. És una malaltia autoimmune. Un pàncrees normal produeix insulina. El seu cos, el seu pàncrees, no en produeix. No és culpa de ningú, li podria passar a qualsevol nen. Per què tothom es pensa que és culpa del meu pes? Si mesurés 1,70 i pesés 55 quilos, també seria culpa del meu pes?



5. Sempre he estat una noia de talla gran. Vaig passar per l'infern de les addiccions (fa 10 anys que estic neta, des que vaig descobrir que estava embarassada del meu primer fill), vaig perdre l'autoestima quan vaig permetre que un home em maltractés contínuament. Les persones que se suposava que ens estimaven ens han abandonat. Però ara som feliços, jo soc feliç, he sortit del pou i estic intentant millorar la meva salut (i no només pel pes). Vull que el meu fill sàpiga que soc forta i que tothom s'adoni que la diabetis no només depèn del pes. Encara que ho facis tot bé, des de donar pit o biberó, siguis prima o no, treballis a fora o estiguis a casa, aquestes coses et poden passar igualment. Hem de donar-nos suport sense que importi ni la nostra talla ni les nostres circumstàncies.
 


6. La meva història va començar als 9 anys, quan el meu padrastre va fer un comentari sobre l'estona que em passava davant de la nevera. Encara que només tingués 9 anys, allò em va impactar. Mai ho he oblidat, i aquella vergonya encara em persegueix. Tenia la cara rodona, estava grassa, i això a les fotos encara era més evident, tant que recordo estar mirant-me i dir-me: "Ets diferent i això no està bé". En aquell moment de la vida era la típica amiga que fa pena, la nena preadolescent grassa que cada dia a l'escola carrega una motxilla de 13 quilos i un clarinet, portant diversos dies els mateixos texans, amb ulleres grans i els primers símptomes d'acne. Vaig ser aquella noia, la que s'entrebancava pujant les escales perquè anava massa carregada i la que veia com tothom se'n reia, en comptes d'ajudar-la. 

 

7. El camí fins a convertir-me en una noia que es menyspreava a ella mateixa i al seu cos va arribar cap als 14 anys, al primer any d'institut. Pensava: "Mai seré guapa", "Estic grassa, plana, tinc grans i les dents tortes". Això determinava la meva autoestima. Un dels meus pocs talents és l'humor. Va ser i segueix sent la màscara amb què cobreixo totes les meves inseguretats. Mentre estic fent bromes, una veu, a dins, em diu: "No inclinis massa el cap o et veuran les dents tortes!". "No et toquis la cara, que et veuran les marques dels grans!" Ningú escolta aquests pensaments, però a vegades són tan intensos que juraria que és impossible que ningú els senti.

 

8. L'embaràs va regalar al meu cos 24 quilos extres, uns pits desinflats i caiguts que a vegades comparo amb dues truites, i uns remordiments força preocupants per no haver prestat atenció a la meva salut ni al meu cos durant l'embaràs. Em vaig quedar atrapada en el món de les comparacions. Comparava el meu pes amb el de les altres dones. Comparava el que menjava i fins i tot les vitamines que em prenia amb el que prenien les altres embarassades. Després d'haver parit el meu fill, vaig tenir problemes per donar-li mamar. La pallissa mental i emocional que em vaig fer a mi mateixa va ser malaltissa. I després vaig patir la commoció de veure les seqüeles del part. Després d'haver plantat cara a la depressió postpart i als meus problemes per donar pit, vaig veure que la fermesa dels meus pits s'havia esfumat i que la pell que envoltava el meu abdomen no tornaria mai al seu estat anterior. Això em va conduir a l'actitud de dir: "A la merda tot, menjaràs el que et vingui de gust i que es foti el teu cos". Així que vaig menjar i menjar i vaig seguir menjant. Vaig arribar a tenir el mateix pes que al final del novè mes d'embaràs. Totes les mares que coneixia ho havien aconseguit, havien tingut el fill i semblava que haguessin recuperat la silueta sense esforç. Jo era l'única que no estava prou motivada per superar-ho, de manera que mereixia estar grassa. Em despertava al matí i em mirava al mirall fastiguejada. Fins i tot ara, després d'haver perdut 12 quilos, i encara que no em costi gens reconèixer la bellesa de les altres dones, continuo sense poder veure'm bonica davant del mirall. Sovint les envejo. Totes les dones haurien de ser apreciades i respectades sense que importés la seva talla o figura. La meva història encara no ha acabat perquè, encara que estic intentant alliberar-me d'aquest abisme, segueixo avergonyint-me del meu cos.



9. "És el vostre primer fill?", "El primer i l'últim". I amb la mirada és com si et diguessin: "Ja, clar". La meva frase preferida és: "Bé, ja canviareu d'opinió quan creixi". No. No canviarem d'opinió. El meu marit pateix una discapacitat, i he de cuidar cada dia de dues persones. Tenir un nen petit i un marit que pateix dolor d'esquena crònic és esgotador. És una lluita diària. Dur el meu marit a les seves cites mèdiques, a les ressonàncies magnètiques i a les visites a diversos especialistes per intentar trobar una solució a llarg termini, al mateix temps que he de batallar amb un nen curiós i ple de vitalitat, em converteix sense exagerar en una superheroïna. 



10. Algunes persones em pregunten: "Però no li anirien bé els germanets? I si s'avorreix o se sent sol?" Cada família i cada situació són diferents. El meu fill rep tota l'estima del món, té cosins, tindrà amics a classe. No tenim problemes per pagar-li la llar d'infants, el campament de futbol o el que sigui que li faci il·lusió. Podrà desenvolupar els seus talents sense haver de sacrificar res. A més, m'alegra no estar envoltada de biberons i xumets. M'alegra poder dormir tota la nit i despertar-me descansada. M'encanta no tornar a tenir problemes per donar mamar i no sentir-me culpable per no fer-ho. Adoro el meu fill i també vaig gaudir el seu primer any, però no sento la necessitat de repetir el procés. Entenc que hi hagi altres pares que prefereixin tenir famílies més nombroses i que estiguin desitjant tenir més fills. És preciós. Les famílies nombroses són divertides i boniques, però també ho són les petites. Així que, siusplau, deixeu de preguntar-me quan tindrem més fills. O pregunteu-ho d'una altra manera: "Teniu pensat tenir més fills?" I accepteu la resposta. 



11. Al principi em molestava la pregunta. Però si acabo de tenir un fill! Per què n'hauria de voler tenir un altre tan aviat? Em deixeu gaudir del primer? Sempre havia volgut que fos un nen i ho vaig aconseguir a la primera, així que, per mi, missió completa. Al principi, quan em començaven a fer la mateixa pregunta, una vegada i una altra, em sentia pressionada. Més endavant, m'enfadava directament. Heu de tenir una mentalitat oberta i entendre la situació de les altres persones, adonar-vos que no tothom té els mateixos plans de vida. Només perquè la vida d'una persona sigui una mica diferent de la teva vol dir que està equivocada. Només és diferent.
 


12. Sempre he estat una noia prima. Sempre m'han dit que no tinc cul, ni pits, ni corbes. L'únic que passa és que soc prima. Algunes persones no se n'adonen, de fins on m'arriben les seves paraules, i fins i tot pensen que dir-me "prima" és com llençar-me una floreta. Però el pitjor és quan ho diuen amb la intenció d'insultar-te. Sempre he desitjar les corbes de les altres noies i, sempre, moltes d'elles s'han queixat de les seves i han volgut estar primes.



13. Quan em vaig quedar embarassada al principi em deien: "Ai, tan menuda que ets!" i, més endavant, "Uau! Que gran que se't veu! Estàs segura que no portes bessons aquí dins?". Estic convençuda que no soc l'única que ha sentit això. Tinc la impressió que la gent té una concepció distorsionada de l'aspecte que hauria de tenir el cos d'una embarassada, i pensa que totes les dones embarassades hem de tenir el mateix aspecte. Hauríem de treure'ns aquests estereotips de talles falses i d'imatges passades pel Photoshop, i començar a veure la verdadera bellesa que hi ha al món. També estaria bé que la gent aprengués a mossegar-se la llengua abans de deixar anar algun comentari sobre el cos dels altres.



14. Tant és què fem o com som, mai serem prou bones als ulls dels altres. Mai tindràs la gespa més verda de tot el veïnat. Sempre et diran que estàs massa prima o massa grassa, que el teu cul és massa pla o massa gros, que tens les tetes massa grans o que estàs plana, que estàs massa musculada i sembles un home només perquè fas exercici o que ets una vaga perquè no en fas. I com que mai serem prou bones als ulls dels altres, almenys siguem-ho per a nosaltres mateixes. Mai aconseguirem canviar la naturalesa cruel del món, però podem plantar-li cara. Podem seguir mostrant al món que hi ha bellesa en totes les talles i formes i que, de fet, el més bonic de tot això és que tothom és diferent de tothom. Podem estimar-nos a nosaltres mateixes i ser bons exemples per als nostres fills. I, per aquells que diuen "estimar-se a un mateix i tot això està molt bé, però no és sa estar obès" i aquest tipus de comentaris, els diria que tampoc és sa estar massa prims, ni passar gana, ni obsessionar-se en les calories o fer massa exercici. I, sobretot, odiar-se a un mateix tampoc és gens sa. Sempre està bé esforçar-nos per estar sans, menjar millor, fer exercici i aquestes coses, però ho has de fer per a tu, no per als altres. I no oblidem, en tot aquest camí, seguir-nos estimant a nosaltres mateixes. 

COMENTARIS

Prima
Anònima, 04/07/2018 a les 13:14
+3
-0
Empatia total en llegir això:
"Sempre he estat una noia prima. Sempre m'han dit que no tinc cul, ni pits, ni corbes. L'únic que passa és que soc prima. Algunes persones no se n'adonen, de fins on m'arriben les seves paraules, i fins i tot pensen que dir-me "prima" és com llençar-me una floreta. Però el pitjor és quan ho diuen amb la intenció d'insultar-te. Sempre he desitjar les corbes de les altres noies i, sempre, moltes d'elles s'han queixat de les seves i han volgut estar primes."
Reivindiquem que n'hi ha que som primes sense voler-ho ser, simplement ho som per genètica, perquè som uns sacs de nervis o pel que sigui.
F.
Florinaf, 05/07/2018 a les 18:10
+0
-0
Noies, gràcies. A totes.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Grups de Catalunya, Irlanda i Euskadi participaran al festival de Calaf
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó recrea un viatge pel dol i per l'amor
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La presència femenina a la indústria cinematogràfica ronda només el 17%