Foto: Guns N’Roses
When I find out all the reasons
Maybe I’ll find another way
Find another day
With all the changing seasons of my life
Maybe I’ll get it right next time
(Estranged – Guns and Roses)
Fa set mesos que vas imprimir les entrades i les vas desar al calaix del rebedor. Ja has oblidat que et van costar un ull de la cara i mig ronyó. Et poses la vella samarreta negra amb l’emblema del grup i a l’hora acordada et trobes amb la teva amiga. Fa dies que no us veieu i durant l’estona prèvia al concert us poseu al dia entre rialles i glops de cervesa tèbia. Decidiu endinsar-vos entre la gernació que s’aplega als peus de l’escenari.
Uns minuts després de l’hora prevista es tanquen els llums i comencen els primers acords d’aquells himnes que taral·lejaves fins a l’extenuació durant l’adolescència. Notes un puny que et va estrenyent cada cop més fort l’estómac i creues els dits de la mà amagada a la butxaca desitjant que no la toquin. Aquella no.
El concert et transporta i sents com desprens adrenalina que es volatilitza entre els milers d’ànimes que vibren a l’uníson. En un excés de confiança t’has deixat endur i els primers acords de la cançó t’agafen amb la guàrdia baixa.
La multitud que et rodeja emmudeix i la melodia sona només per a tu. I ell és al teu davant. El veus com t’agafa el walkman que havies deixat sobre la taula de la biblioteca. De la bossa desmanegada n’extreu una cinta de casset de noranta i la posa dins. Et dedica una mirada tímida. L’observes amb la boca entreoberta i les celles aixecades per sobre dels teus apunts.
Estàs dins una bombolla i la gent del voltant et sembla llunyana. Tens els peus clavats al terra i els sentits s’intensifiquen al so d’aquella preciosa estrofa de veu estripada. El sents que et parla a cau d’orella. T’he gravat la mateixa cançó una vegada rere l’altra. Ja veuràs, és la cosa més bestial que hauràs sentit mai. Et col·loca els auriculars sobre les orelles amb suavitat i el mires desconfiada mentre les seves mans enormes accionen el play. Tanca els ulls, va.
De nou li fas cas i prems les parpelles amb força deixant que les notes s’escolin dins teu i –com una sageta disparada amb eficiència– fan saltar pels aires el cadenat de la petita recambra on guardaves el record. Un fred glacial et recorre des dels talons al clatell i un exèrcit de formigues se’t passeja pel fons dels ulls mentre sona el solo de guitarra. T’allarga un paper rebregat. Te n’he escrit la lletra, et diu deixant-lo al teu costat sense deixar de tocar-se el pírcing de l’orella. Te l’aprendràs? Mous el cap amunt i avall sense dir res. Et dedica una mirada escèptica. Algun dia els anirem a veure plegats i fliparàs, et diu abans de girar-se i anar-se’n de nou.
I tu la cantes com si t’hi anés la vida. Estires el braç per aturar-lo, però amb el final de la cançó es punxa la bombolla on estaves arraulida. El teu cos és de plom, sents el batec del cor a les temples i un regust de sal a la boca. La seva presència et recobreix com una capa invisible.
Et costa agafar aire. Estàs exhausta i el soroll de la multitud et transporta de nou al món real. Algun-dia és avui. Ja has complert els quaranta i ell –des d’aquell maleït accident– sempre en tindrà vint-i-pocs. La teva amiga t’estreny fort i tu, mossegant-te els llavis, no pots deixar de mirar el cel estrellat mentre dibuixes un somriure trist. Has vist com sí, que me la vaig aprendre? Sacseges les espatlles i amb el dors de la mà t’eixugues les galtes xopes. Quina poca fe tenies en mi, coi.
