Em vaig saltar els dos primers trimestres de la classe dels Cargols. Tenia angines cada dos per tres i l’escola podia esperar. El guionista de la meva infantesa havia previst que conegués primer el quiròfan que l’aula. Ja sense amígdales, els pares em van dur a visitar l’Arrel i allà, mentre els cargolets jugaven al pati, la mestra em va demanar que dibuixés una casa i un nen. Ho vaig fer i, per si no quedava prou clar, vaig marcar-me un pleonasme amb lletres de pal, posant CASA a sota de la casa i NEN a sota del nen.
Suposo que m’havia ensenyat a escriure la mare. Ella no ho recorda, però és l’única sospitosa d’aquesta història. A més, vint-i-tants anys després la vaig sorprendre reincidint en el delicte: explicava un conte a la meva filla i, com qui no vol la cosa, li anava revelant a la vegada el secret d’ajuntar lletres.
A llegir també me’n va ensenyar ella, abans i tot. Aquí, ai, la jugada se li va descontrolar una mica. Perquè ara quedaria bé dir que vaig aprendre a distingir quin so corresponia a cada signe de l’alfabet llatí gràcies a les paraules de Lola Anglada o de Josep Maria Folch i Torres o de Gianni Rodari o de Joaquim Carbó. Però vaig créixer als setanta, en plena expansió de les marques comercials. I conta la llegenda de casa meva que una tarda, mentre mare i filla anàvem en autobús, aquella nena de tres anys encara no que era jo va assenyalar un cartell amb lletres vermelles i un osset blanc i va exclamar, emocionada: “Mira, mama, aquí posa BIMBO”.
3
0
