Els moixons a les tardes

Foto: Paul Sullivan

Anava en bus direcció Barcelona i, aturats en un semàfor, em vaig fixar en un pardalet que passava sol la tarda sobre un cable de llum i tenia tot el sentit que la versió de Blue Bayou que sonava dins les meves orelles l’estigués cantant ell, que movia el pic i el cap amb l’aire tràgic d’una tarda d’estiu al Mississipí (al Delta de l’Ebre).

L’altre migdia, per qüestions que no venen al cas, em va venir al cap que fa anys (nou) havia llegit un llibre d’Andy Warhol (Mi filosofía de A a B y de B a A, Fabula Tusquets Editores) i vaig haver de recordar exactament on era i dies després el vaig anar a rescatar perquè, tot i que ara no el recomanaria especialment a ningú, recordava que m’havia impactat i volia fer l’exercici de mirar per què.

Amb aquest llibre vaig fer una cosa que faig de vegades per a la gent que estimo: el llegeixo, el subratllo, hi anoto frases, comentaris, missatges o xorrades i el passo a la persona en qüestió. En aquest cas va ser a ma germana, que fa nou anys ja era tan rareta com jo. (Tot i que de vegades penso que si no l’he tornada una mica jo, així, com perquè hi hagués algú més que veiés el món similar a com el veig jo, per no estar sola del tot. Aquest és un poder que tenim els germans grans, el de modular els petits al nostre gust, sempre en funció de la dedicació que hi posem i en la mesura que no descobreixin les nostres intencions.)

Continuo. De la mateixa manera que un menja cireres amb els ulls tancats, rellegeixo els comentaris que vaig anotar ara fa nou anys: amb recel. És el mateix recel amb què t’enfrontes a textos que has escrit fa temps, al teu tu del passat. Amb la por de la vergonya aliena-pròpia o, encara pitjor: amb la por d’adonar-te que has empitjorat. (Però no, això no sol passar, no ens enganyem: el nostre jo del passat sempre és algú molt més ridícul i menys savi que l’actual, fins d’aquí a un parell d’anys, que aquest jo nostre d’ara serà tan patètic com tots els nostres jos del passat.)

Tot i que he d’admetre que em fa una gràcia tremenda veure quines frases vaig subratllar en aquell moment i em sorprèn reconèixer que tornaria a subratllar exactament les mateixes: Yo me despierto por la mañana. Abro los ojos y pienso: ya estamos otra vez. / Los locos siempre me escriben. Siempre pienso que debo figurar en alguna lista de locos. / Dos personas besándose siempre parecen pescados. / Nunca he conocido a nadie a quien no pudiera considerar una belleza.

Això em porta a preguntar-me qui som en el temps. Per què hi ha frases que repetiríem exactament iguals ara i fa mil anys. Per què reaccionaríem ara igual que quan encara no. Per què ens fan riure sempre certes coses. Quina part de nosaltres no canvia (mai?). Probablement, la part que veu pardals que versionen temes de Roy Orbison sobre un fil de llum; la part que es diu que quina en fora, si el que estan fent els moixons a les tardes és cantar-nos cançons d’amor.