“La poesia d’Evtuixenko és tendra i respectuosa, però alhora apassionada, a favor de les virtuts i en contra dels defectes, si se’m permet dir-ho així.” Ho escrivia Joan Margarit al pròleg del llibre Quasi a final (Edicions 62), d’Evgueni Evtuixenko, que va néixer a Rússia el 18 de juliol del 1932 i va morir als Estats Units l’1 d’abril del 2017. En llegim el poema Gràcies, traduït per Josep M. Güell.
Foto: vic xia
Digues «gràcies» a les teves llàgrimes,
i no tinguis pressa a eixugar-les.
És millor plorar, però néixer —o bé
no néixer— és igualment morir.
És millor estar viu —batut o oprimit—
però no caure en les tenebres del plasma,
quan un minut de verd deixant
es roba del carro de la creació.
Has de cruixir d’alegria com un rave,
i riure en interceptar un ganivet.
És terrible que hagis pogut no néixer,
fins i tot quan és terrible que visquis.
Qui ha nascut ja és prou afortunat.
La vida és l’ull d’una bruixa esdentada.
Mostrar-se orgullós denota insolència,
com si als disset anys ja fossis rei.
Sacsat pels vapors de l’aiguardent,
embriac de tot i de no-res,
no te’n pots avenir, del prodigi,
del miracle de la teva aparició.
Mai no esperis un paradís al cel,
no ofenguis la terra amb retrets,
que no vindrà una segona vida,
i podia no haver vingut la primera.
Confia en flamarades, no pas en brases.
Cau sobre l’euforbi i l’estípit
i, sense demanar-ho gaire,
llança’t sobre l’espatlla de l’univers.
En la pena, no siguis vergonyosament murri.
Fins i tot sota la runa de l’ànima,
brut i estripat com Zorba,
celebra la ignomínia, i posa’t a ballar.
I dona gràcies als gats més negres
que t’hagis mirat de reüll,
i a totes les pells de síndria
que t’hagin fet relliscar.
I gràcies al dolor més fort,
perquè quelcom, malgrat tot, t’ha donat.
I gràcies al mos més verd
perquè tanmateix mos hi ha hagut.
