Foto: risa ikeda
Vol ser un macarra. Si no, ja em diràs com farà aquesta feina. En Josep ho té clar: a partir d’avui a les 9:30 es farà dir Pepe. De fet, ja s’ha apuntat el nom amb lletra de pal (i amb traç agressiu) al cartellet que ha de dur penjat al pit. S’ha desbotonat el primer i el segon botó de la camisa i se li veuen quatre pèls. És poca cosa però algun efecte farà, pensa. Als xinos s’ha comprat un aro d’aquells que et pots posar sense que tinguis cap forat a l’orella. També, en comptes de fer-se la ratlla al costat, s’ha tirat els cabells enrere amb una gomina que ha trobat al súper i que diu extra fuerte. Exacte, com ell, que vol ser talment extra fuerte.
En Josep, vull dir en Pepe, fa cara d’enfadat, encara que ell és un tros de pa de mena: a l’escola canviava el seu entrepà immens de fuet per una poma marronosa, mig podrida i esquifida d’en Jordi, perquè li feia pena que a l’hora del pati el seu amic hagués de menjar-se aquella rampoina. Ai, si n’ha arribat a fer de coses per pena. I llavors li diuen que és tonto, que es deixa prendre el pèl, i ell arronsa les espatlles i es mira els peus. Doncs això, que per a ell és un desgast fer veure que té mala llet, perquè no en té mai i l’imita dels qui coneix que en tenen sempre. Per exemple, aquells que només que vagis lent amb el cotxe et piten i amb els ulls sortits et diuen hòstiaputaqueetsinútil! I ell ho diu davant del mirall, però llavors li sap greu perquè li sembla que s’ho diu a ell mateix. I res, que per fer aquesta feina s’haurà d’espavilar, i tot és posar-s’hi.
Mira el passadís. Es queda mig blanc i es comença a marejar: el vagó és etern. No: els VAGONS són eterns. N’hi ha tres. I merda: estan plens. A cadascun n’hi caben 48. 48 x 3 = 144. Ara sí que es mareja de debò. S’agafa al pany del lavabo i hi entra a rentar-se la cara. Es desbotona el tercer botó, ara només que es mogués una mica se li veuria el mugró dret. A la paperera veu un paquet de Ducados rebregat (mare de déu, ha fumat algú? No fotis. L’olora i no, deu ser d’ahir. Però i si enxampo algú fumant? I si li dic alguna cosa i em fot una hòstia?) Però de cop s’il·lumina: s’acota, l’agafa, l’omple fins a no poder més de paper de vàter, el tanca i se’l posa a la butxaca que té al pit, arran del cartellet del seu alter ego. Ara sí que faré respecte. I tot d’una, li corre un rampell pel cos i se sent valent. Invencible.
Un, dos, tres. Va. Bé, un, dos, tres, quatre, cinc, sissetvuitnoudeu, onze… dotze… tret… ze… ja. El bitllet, sisplau (fa la veu quatre tons més greu i ronca, i es posa ben dret i xulo, com si fos el Loquillo. De tota la vida que li ha anat bé imaginar-se que és algú altre per fer les coses que fan els altres però ell no). Una dona grassa, de vestit de flors, celles pintades i llavis vermells li diu: sí, guapo. I tant, un momentet que el busco. Ai, és que vaig a Lleida a veure el meu fill, saps? És metge i treballa en un hospital i cobra molt bé i té tres fills i una dona que és mestra i el net toca el clarinet i aquest cap de setmana estarem junts i em farà un concert, oi que és maco, eh? Ai un momentet que no el trobo. En Pepe somriu, cortès i educat com és, però se n’adona i arrufa les celles i prem les dents. La senyora no veu l’exercici extraordinari que ell fa amb els músculs de la cara. Té, guapo. I li fa l’ullet mirant-li el mugró dret. Ell també se’l mira, es posa vermell com un tomàquet i es botona fins a gairebé escanyar-se.
En Josep, que al seu piset de l’Eixample recita poemes d’Ausiàs March alçant la mà cap al llum del menjador i que s’emociona com ningú cantant Veles e vents, ara necessita ser qui no és per sobreviure. I mentre pel passadís de la Renfe fa la seva silenciosa i eterna processó (la màquina de validar bitllets podria ser el ciri), es pregunta com ha pogut arribar fins aquí. En quin moment ha deixat de ser qui era. On són tots els poemes que va escriure als trossets en blanc de cada pàgina de cada llibre que llegia quan el món, com ara, li semblava un lloc inhòspit, gairebé insuportable, que li feia massa por com per sentir-se’l seu. Però ell s’ha de buscar la vida com tu i com jo. I el preu és vestir-se de violència, interioritzar aquesta agressivitat gratuïta fins que un dia li surti a raig sense ni plantejar-s’ho. I llavors tingui el do d’ensenyar les dents, com un gos rabiós, per imposar. Però, ai, qui estimarà la bona fe que li batega camisa endins? Qui serà capaç de cuidar el lliri pansit que porta entre les mans quan gosa ser en Josep?
Arriba suat al final del primer vagó. Quines pintes fa de demacrat, mare meva, si no fos pel cartellet, ningú diria que treballa aquí. Una noia tenyida de rossa puja, s’asseu, deixa caure les xancletes a terra, descalça arrepenja els peus sobre el seient del davant i a tota castanya del seu mòbil tothom té l’honor de sentir un reggaeton que repeteix “baila morena, baila morena”, mentre es fa fotos de la meitat de la cara i de l’inici dels pits. Aquesta escena és ben bé el malson que ell ha somiat tres vegades des que li van dir que gràcies per envair el currículum comences la setmana que ve.
Senyoreta… miri… disculpi… (en Pepe s’assembla massa al Josep, però ni se n’adona) sabia vostè que no és recomanable posar… emmm… miri… els peus… sap?
Vete a la mierda.
Mig vagó es gira. Al nostre revisor se li encalla la veu. Mai ningú a la vida li havia dit això. A ell, a la persona que tracta els altres amb més delicadesa del món. Que regalava entrepans de petit i de gran els caps de setmana va a la Barceloneta només per recollir les ampolles i plàstics i els cigarros que la gent llença a la sorra. Se li entelen els ulls. S’empassa saliva. Ostres, per favor, ara no ploris. Fins i tot la dona de les celles pintades que està a l’altra punta se’l mira parpellejant a cent per hora.
A la mierda te vas tú. I amb el braç tan recte que sembla un pal de ferro li assenyala la porta oberta, just parada a Vilafranca del Penedès. Silenci. Al Pepe li sembla impossible haver pogut dir això. Ho ha dit tan fort i amb tanta ràbia que el vagó sencer ha aplaudit de cop, com si tothom conegués l’esforç sobrehumà que hi ha darrere d’aquest crit. La noia tenyida de rossa s’ha aixecat d’un bot remugant fluixet quetevasaenterartio, putoamargao. A ell li ha sortit una llàgrima. I a dins de la llàgrima hi ha 36 anys de callar. D’una empatia tan grossa i desmesurada que l’havia fet sentir pena per tothom menys per ell. El nostre Pepe ha petat. S’arrenca el cartell del pit, el llença a terra. Es gira, i mirant totes les cares que l’aplaudeixen com si fos un heroi extra fuerte, amb la mà alçada, com l’alça quan recita Ausiàs March, diu: jo soc en Josep.
4
0
