Tast editorial

El fil invisible

Va ser aleshores quan vaig decidir que em dedicaria només als guions

| 27/08/2018 a les 12:17h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Premi BBVA Sant Joan, Gemma Lienas, tast editorial, El fil invisible
La Júlia prepara un documental sobre la científica Rosalind Franklin, que va tenir un paper decisiu en el descobriment de l'estructura de doble hèlix de l'ADN, però mai reconegut. A la vegada, rep una invitació per a la celebració dels 100 anys de la seva besàvia a la costa bretona. El que havien de ser unes vacances familiars es converteixen en uns dies d’investigació sobre els seus orígens i la seva identitat. Orígens que amaguen un secret fosc.

«Crec que El fil invisible pot atraure els qui creuen en la igualtat de drets de les persones, les dones emprenedores, les persones interessades en la ciència, les dones que es plantegen ser o no ser mares, els qui els agraden la intriga o els secrets... En definitiva, els lectors i lectores de novel·les». Són paraules de l'escriptora Gemma Lienas (Barcelona, 1951), que ha rebut el Premi BBVA Sant Joan per aquesta novel·la.

Llegim l'arrencada d'El fil invisible (Edicions 62).
 

Rosalind Franklin (1920-1958)

 

 

Primera part
 
30 d’agost del 2009


Frisava per ser a l’avió, estripar el sobre i llegir-ne la carta.

Havia estat una de les primeres persones a posar-me davant del mostrador d’embarcament i mirava amb atenció el personal de terra que potinejava els teclats i les pantalles, però no semblava tenir pressa per instal·lar-nos a la panxa de la nau.

Li havia assegurat a la Cristina que no llegiria aquella carta fins que no fos a l’avió a punt de volar cap a Barcelona, i ho estava complint, tot i que notava que el sobre, dins de la bossa de mà, clamava perquè el tragués a fora.

—Targeta d’embarcament i document d’identificació —em va dir l’hostessa.

Vaig passar el control i, arrossegant l’equipatge sobre les rodetes, vaig córrer literalment per la passarel·la i vaig aconseguir entrar la segona a l’avió.

La correguda no em va servir per asseure’m més ràpidament, perquè la viatgera que havia entrat abans que jo em va sotmetre a una espera forçosa mentre maldava per encabir la maleta dins del compartiment.

«Au, va, que és per avui!», vaig pensar, impacient.

Havia passat trenta dies de vacances a l’illa de Batz, a la Bretanya francesa, amb la meva fins aleshores desconeguda besàvia. Només arribar-hi i sense haver-m’ho proposat, havia estirat un fil que m’havia abocat damunt un secret familiar molt ben guardat. De mica en mica, n’havia anat traient l’entrellat, però, finalment, se m’havia resistit l’última —i per a mi més important!— informació. I estava gairebé segura que la carta que em cridava des de la bossa contenia aquesta darrera peça del trencaclosques.

—Vol que l’ajudi? —li vaig proposar a la dona que es barallava amb l’equipatge.

Unint esforços, vam empènyer el maletot, que no semblava que hagués pogut ser admès a bord i que, no obstant, hi era, desafiant-nos amb la seva nansa i el seu volum exagerat. Per fi, vam entaforar-l’hi, després d’abonyegar-ne un dels costats.

Vaig buscar el meu seient: 17C.

Sense perdre ni un segon, em vaig asseure el millor possible en aquell espai tan reduït, vaig obrir la bossa i en vaig treure el sobre. El meu nom, Júlia Coma, hi estava escrit amb tinta negra i amb una cal·ligrafia que, em constava, era masculina; era del notari que la Yvonne, la besàvia, havia citat la tarda del 24 d’agost.

Vaig esquinçar el sobre. Per fi, podria completar el forat que durant aquelles vacances familiars havia anat omplint.

—Perdoni... Em pot deixar passar?

El veí del 17B em va fer alçar i, mentre ell repetia els gestos que uns minuts abans havia fet jo, vaig descordar-me alguns botons de la samarreta.

Quina calor! La temperatura era molt alta, i l’espai tan exigu l’amplificava. Per què no funcionava l’aire? No ho podia entendre. Era inhumà deixar que els passatgers ens bullíssim en aquella atmosfera d’humitat xafogosa.

Vaig asseure’m i, mentre esperava que el del seient contigu s’acabés d’acomodar i em permetés llegir la carta amb una certa intimitat, vaig usar el sobre mig obert com a vano.

L’home no era d’una gran diligència!

Sense parar de ventar-me, vaig mirar per la finestreta. L’últim raig de llum del dia va creuar el vidre i em va espetegar contra els ulls. Els vaig tancar, ferida.

Quan els vaig tornar a obrir, el sol havia desaparegut de l’horitzó i començava a fosquejar.


Segona part

21 de juliol del 2009


—L’1 de setembre. Ni un dia més, em sents, Júlia? Me l’has de portar el primer dia després de les vacances.

«Deu ser de les teves vacances», vaig pensar. Però no l’hi vaig dir. En comptes d’això, vaig respondre:

—I tant que sí. No pateixis gens ni mica.

I ens vam acomiadar. Vaig tallar la comunicació pensant que el paio difícilment patiria perquè havia aconseguit ensarronar-lo prou bé. Li havia fet creure que ja li tenia un peu al coll, al guió del documental que havíem de gravar a la tardor. I, no obstant, el cas era que no n’havia escrit ni una línia. I el pitjor era que no havia tingut cap idea prou interessant per dedicar-li més de dos minuts. De manera que el senyor productor no patiria gens ni mica encara que jo sí que me’n faria un fart.

Sense deixar el mòbil, vaig trucar a la Cristina i em va saltar la bústia de veu. Vaig marcar el telèfon d’Aiguarràs. De seguida s’hi va posar la secretària de la meva amiga.

—Quan tornarà la reina?

Hi va haver un silenci breu i perplex. No crec que fos perquè havia tractat la Cristina de reina, no era pas la primera vegada.

—No se n’ha anat. És aquí.

—Ah! —vaig dir; ara era jo qui estava perplexa—. Sempre que és a la galeria té el mòbil connectat...

—Sí, sí. És al despatx, però no se la pot molestar.

Això era nou.

—I no li pots passar la meva trucada?

—Em sap greu, però no.

«Era una norma de la Cristina acabada d’incorporar?», em vaig preguntar mentre tallava la comunicació per anar a trobar la meva amiga. Tenia urgència per parlar-hi, per explicar-li el meu estat d’ànim; el productor m’havia neguitejat, sense que aquell malestar hagués servit per desbloquejar-me el cervell: el guió se’m resistia.

Vaig deixar el telèfon i em vaig observar les plantes dels peus per certificar que anar descalça per casa no me les havia embrutades. Em vaig calçar les sandàlies de plataforma i em vaig posar un vestit mínim de cotó blau, capaç d’ajudar-me a suportar la temperatura excessiva d’aquell juliol. Sí, mentre responia el correu electrònic i mentre enraonava amb el de la productora, havia estat tapada només amb les calcetes i el sostenidor. Privilegis de treballar a casa! En qualsevol cas, el productor no havia pogut sospitar la meva indumentària de blonda color d’ivori.

Vaig mirar l’hora i vaig adonar-me que, si anava a veure la Cristina, no tindria temps de tornar a casa abans de la meva estona de rem, així que vaig agafar de l’armari unes altres peces de roba per canviar-me després: un conjunt de faldilla i camisa de seda; en Carles m’havia demanat que sortíssim a sopar a fora de casa.

Tot i la brevetat del vestit blau, vaig arribar a Aiguarràs amarada de suor. Vaig entrar-hi sabent que, a dins, la temperatura seria més baixa però no tant per fer malbé les pintures. La temperatura i la humitat eren dues variables que s’hi controlaven amb molt de zel. Ho sabia perquè aquella galeria temps enrere també havia estat meva. Vaig vendre’n la meva part a la Cristina tres anys després d’haver estudiat un màster sobre guions, després d’haver-ne començat a escriure i, sobretot, després d’haver guanyat un Premi Gaudí per l’últim, un sobre el canvi climàtic. Va ser aleshores quan vaig decidir que em dedicaria només als guions, i que ja no volia saber res ni de la meva llicenciatura en història de l’art ni de la sala d’exposicions que havíem muntat la Cristina i jo.

—Ho sento, Júlia, però encara és al despatx —em va dir la secretària, amb cara de circumstàncies.

—No hi fa res —vaig dir mentre comprovava l’hora: les cinc. Encara no tenia pressa—. L’esperaré veient la mostra.

Va fer un gest amable amb el cap i es va tornar a asseure.

Jo vaig fer una mirada general sobre les obres, que estaven dividides en dos espais ben diferenciats. En un, hi havia sanguines i dibuixos fets al carbó. En l’altre, pintures acríliques. I el tema era sempre el mateix: erotisme desaforat. A mi, ja m’estava bé.

Vaig agafar un fullet per veure qui era l’autor de tanta lascívia. Era un ell: Horaci i un cognom impronunciable, possiblement d’origen alemany. Quaranta-cinc anys i un físic força interessant: cabells castanys recollits en una cua que li penjava fins a mitja esquena, nas de ganxo amb personalitat i mandíbula potent amb barba molt espessa d’un o dos dies, texans, i samarreta negra damunt d’unes espatlles amples.

Vaig anar a contemplar la seva obra amb més interès. Les sanguines em van semblar millors que no pas les pintures acríliques: el traç tenia una força que no podia deixar indiferent. La majoria de sanguines i dibuixos fets GRUP 62 18 al carbó eren parelles o tercets cardant en les posicions més comunes i en les més inversemblants, tot un repertori del Kama-Sutra. De vegades, el pintor havia acostat més l’objectiu i havia reproduït les cames femenines obertes oferint-se o, directament, el sexe vertical d’una dona. Tot i que les cares estaven desdibuixades per tal d’emfasitzar les parts sexuals, creia endevinar, per la cabellera abundant i arrissada, que la dona era sovint la mateixa. Segur que, si l’hi comentés a la Cristina, es riuria de la meva capacitat —o mania!— per copsar detalls que ningú més no observava. Vaig remenar la bossa per treure’n la lupa que sempre duc al damunt; volia constatar si tenia raó, però no hi vaig ser a temps, perquè, en aquell moment, es va obrir la porta del despatx i en va sortir la Cristina. I al seu darrere va aparèixer l’autor de les pintures eròtiques.

Em vaig quedar clavada contemplant-lo. Al natural, encara tenia un aspecte més desitjable.

—Ha estat una gran idea, Horaci —va dir la Cristina.

—Quan vulguis, hi tornem —va dir ell.

Vaig tenir la sensació que aquella conversa críptica era deliberada perquè ningú més no pogués saber de què parlaven.

—Et trucaré —va dir ella, mentre es recol·locava un ble de cabells, que, per cert, duia força esbullats.

El pintor la va abraçar fraternalment, però tots dos tenien els ulls massa brillants perquè l’abraçada no tingués cap altre significat.

Ell va dir adeu amb la mà a la secretària, va mormolar un «bona tarda» quan passava pel meu costat i va sortir a la calor del carrer.

Em vaig quedar mirant la Cristina.

—Au, passa —va dir sense buscar-me els ulls.

Vaig entrar al seu despatx i ella, al meu darrere, en va tancar la porta.

—És el que sembla? —vaig amollar-li pel broc gros.

—No sé què vols dir... —va començar mentre s’asseia a la butaca i me n’assenyalava la bessona. Aleshores, va rectificar—: Sí, som amants. Què passa?

 










  El fil invisible

  © del text, Gemma Lienas
  © de l'edició, Edicions 62, 2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida