Vaig néixer a Barcelona fa ja uns quants anys. Quan vaig néixer vaig plorar una mica. Quan em vaig cansar de plorar vaig obrir els ulls i em vaig dir: “Això és la vida, aquest és el món i aquesta soc jo”. I vaig somriure. D’aleshores ençà he rigut i he plorat. He fet i he desfet. He pensat, he badat, he treballat, he parit, he perdut, he somniat, he adoptat, he criat, he patit, he lligat, he deixat, he tret polls, he trobat, he caigut, he escoltat, he parlat, he pensat, he dibuixat… I puc afirmar que tots aquests verbs m’apassionen.
Els meus dibuixos capturen verbs. Plasmen instants de la vida quotidiana.
Fregar-se els ulls, estirar-se, cercar insectes, apujar-se els pantalons o beure la llet del matí són rutines que ens passen desapercebudes de tan freqüents. Em captiva cadascuna d’aquestes accions. La naturalitat de cadascun d’aquests gestos. La ingenuïtat dels infants. M’agrada veure com s’estiren, com s’embruten, com s’arrosseguen i com observen. Com s’enfilen, com es cansen, com s’enfaden i com badallen. M’atrau l’expressivitat dels peus, les mans, els ulls i les mirades. Em connecten amb els nostres orígens primitius, tan presents en els infants, tan absents quan ens fem grans… o no…
1. En Guillem beu llet amb canya.
2. Mama i Babu.
3. Nen amb galleda.
4. Nen cansat al metro.
5. Nen de mirada dolça.
6. Nen enfadat amb osset.
7. Nen que beu llet sense canya.
8. Nen que cerca insectes.
9. Nen que es frega els ulls.
10. Nen que s’apuja el pantaló.
11. Nen enfilat a un arbre.
12. Nena amb dit a la boca.
13. Noi amb ulleres.
14. Nena amb os.
2
0
