Així miro el món

La força d'uns retrats anònims

14 fotografies de Samuel Rodríguez sobre la fragilitat de la condició humana

| 03/08/2018 a les 21:43h
Especial: Així miro el món
Arxivat a: Passadís, Així miro el món
Imatge il·lustrativa
Tinc el profund convenciment que l’acció de fotografiar persones que estan patint situacions de vulnerabilitat ha de ser concebuda en essència com un compromís pedagògic. Ha d’anar més enllà del fet noticiable, que sol ser efímer. Cal entendre el préstec que del seu rostre i la seva contingència ens fa la persona com un compromís ètic de primera magnitud. El retrat del rostre, allò més íntim de tots nosaltres i alhora allò més exposat, ha sigut, i és, la disciplina fotogràfica de més transcendència. El retrat té una força inigualable per documentar una realitat particular o col·lectiva.
 
Durant gairebé 20 anys, són moltes les persones que m’han mostrat el seu rostre per ser fotografiat: amb posat feliç i rialler, amb patiment i angoixa, amb mirada perduda, amb cara de pocs amics... fotografiats sols o en grup. Molts de manera voluntària, d’altres de forma velada i alguns amb un instant robat; de moltes maneres diferents: mirant a càmera, d’esquena o mostrant una part del cos que no és la cara. Centenars de retrats de persones de les quals, amb tota probabilitat, mai més en tornaré a saber res més. Moltes d’elles patien situacions de vulnerabilitat en el moment en què les vaig fotografiar.
 
Però hi ha algú que no sigui vulnerable? Hi ha condició humana sense vulnerabilitat? Crec que no. Ser humà implica ser vulnerable. El retrat fotogràfic pot ser l’eina que ens ajudi a interpretar l’altre com a un mateix, agafant l’essència d’una mirada que ens implica pel sol fet de ser diferent de la nostra, entenent la vulnerabilitat de l’altre com a pròpia. No per solidaritat, compassió o enveja, sinó perquè estem connectats. I és en aquest punt on rau el compromís pedagògic: no per arribar amb una càmera fins aquell racó de món o per assistir a una situació determinada es té la legitimitat de disparar. I si es fa, cada clic és un préstec, no una propietat. Com en el fet educatiu: els alumnes ens donen a professors i educadors la possibilitat de formar-los i transmetre’ls coneixements, en una altra mesura, però mai en exclusiva.
 
No som propietaris del coneixement que adquireixen els nostres alumnes, en tot cas en compartim l’èxit, i parafrasejo les ensenyances del filòsof Joan-Carles Mèlich, quan ens explicava a classe de pedagogia, fent referència a Gilles Deleuze, que no aprenem res amb qui ens diu: "Fes com jo", perquè els mestres verdaders són aquells que ens diuen "Fes-ho amb mi". Igualment, els fotoperiodistes no som propietaris ni del rostre ni de la contingència que hem fotografiat. Rebem en préstec una realitat determinada, la interpretem i la traslladem. “Mireu el que m’han deixat fotografiar. Mireu qui s’ha deixat retratar per mi” és el pensament que hauria d’acompanyar-nos sempre en la nostra feina. És a dir, mireu això que “hem fet plegats”, la persona que protagonitza la imatge en la seva realitat i “jo”.
 
Observar-nos a través de fotografies, instants muts, precisos, abstractes i alhora mil cops interpretables, ens ofereix la possibilitat d’interpel·lar la situació, el rostre, una vegada i una altra. Fins i tot quan no sabem qui tenim davant i amb independència d’allò que la imatge mostra, l’hem de contemplar com a un moment únic, de contingència còsmica.
 
Cada imatge és un instant perdut que s’aferra a la immortalitat. Té sentit un retrat si no sabem com es diu qui mirem? I tant. Cada retrat és un mirall nou. Ningú millor que Paul Celan: “Només si soc desertor soc fidel. Soc tu quan jo soc jo”. Us presento catorze retrats anònims, pèssim document periodístic amb història incompleta, que pretenen ser un document d’estima a l’alteritat. No en sé el nom d’aquests rostres, però els abraço, perquè podrien ser jo, i sento allò que em deixen veure, que em fan saber, imaginar o intuir. Recordo el moment en què vaig fer les fotografies i les informacions que em van proporcionar, però “no sé qui són”. Catorze retrats de gent normal en un moment concret de les seves vides i que m’he endut per sempre més. No són les millors fotografies que he fet, però són catorze imatges de les quals m’agradaria saber més dels seus protagonistes. Catorze imatges amb rostres muts, que alhora es mostren amb tota la seva història. Sense nom no som res, però en aquests casos, per a mi, ho són tot.


1. Província del nord Kivu a la República Democràtica del Congo, març de 2009. Una dona refugiada (desplaçada interna) per culpa de la violència de diferents grups armats a regions properes canta, balla i ens abraça, dient-nos coses que no podem entendre. Això va ser després que els Pallassos Sense Fronteres actuessin en un dels campaments d'habilitats per acollir la població desplaçada.

2. Una barberia a Nampula, Moçambic. Dos clients i el barber comparteixen un mirall trencat en un bairro (barriada pobra), als voltants de Nampula, ciutat del terç nord del país.

Foto: Samuel Rodríguez



3. Camp de refugiats palestins de Beddawi, als voltants de la ciutat nord libanesa de Trípoli, l’octubre de 2007. Una dona refugiada es veu a través del plàstic que serveix de separació entre famílies. Durant cinc mesos, la guerra entre l’exèrcit libanès i el grup terrorista Al-Fatah al Islam va provocar la destrucció del 80% del camp de refugiats palestins de Naher el Bared. Els seus 40.000 habitants es van refugiar en campaments propers, compartint garatges, escoles i edificis abandonats entre diferents famílies.

Foto: Samuel Rodríguez



4. Barcelona, desembre de 2008. Un home mostra una pistola en el decurs d’una manifestació de rebuig a l’operació militar israeliana de càstig col·lectiu vers la població de Gaza, coneguda com a “Plom fos”, i que va provocar la mort de més de 1.000 civils palestins.

Foto: Samuel Rodríguez



5. Als voltants de la ciutat d’Imzouren, Marroc. 2004. Una senyora afectada pel terratrèmol es deixa fotografiar.

Foto: Samuel Rodríguez



6. Alcarràs, 2003. Un noi africà que espera ser contractat com a temporer de la fruita es deixa fotografiar en unes granges abandonades als afores d’Alcarràs, on malviuen centenars de treballadors temporers.

Foto: Samuel Rodríguez



7. Camp de refugiats de Zaatari, frontera entre Jordània i Síria, 2012. Un grup de nois i noies refugiats sirians, retratats en grup, riuen mentre un grup de Pallassos Sense Fronteres duu a terme una actuació.

Foto: Samuel Rodríguez



8. Sud d’Haití, 2008. Un grup de nens haitians fotografiats en un moment d’oci. La platja, camí de Jacmel, és un dels punts de sortida d’embarcacions amb treballadors haitians que accedeixen de forma irregular a la República Dominicana.

Foto: Samuel Rodríguez



9. Camp de refugiats de Shatila a Beirut, Líban, 2004. Una dona refugiada palestina mira per la finestra de casa seva. Va ser supervivent de les massacres de Sabra i Shatila de 1982, comeses per falangistes cristians libanesos amb el suport de l’exèrcit israelià. Prop de 3.000 persones van ser assassinades en setanta-dues hores.

Foto: Samuel Rodríguez



10. Cité Soleil, Port au Prince, Haití. 2008. Em vaig pensar que era una família, però no, era un grup de persones mescla de clients i cuiners ambulants, a les immediacions del port de Cité Soleil, un dels barris més pobres de Port au Prince, la capital d’Haití, que és un dels països més pobres i maltractats que hi ha.

Foto: Samuel Rodríguez



11. Retrat d’un jove jugador de futbol en acció a Kibera, un dels slams (barris pobres de la perifèria) més grans de l’Àfrica, ubicat als afores de Nairobi, la capital de Kenya. Amb una pilota feta de bosses de plàstic, el Messi de Kibera disputa l’esfèric als contrincants.

Foto: Samuel Rodríguez

 
 
12. M’ajudeu a trobar-lo per poder entregar aquest retrat als protagonistes? Barcelona 2003, manifestació en contra de la imminent invasió de l’Iraq, en què Aznar va implicar-hi Espanya de manera criminal. Possiblement, són un pare i un fill, o un tiet i un nebot, i es troben aturats entre la multitud. Els fotografio de lluny. Aquesta imatge em fa recordar l’amic Jaume Botey. No a la Guerra!

Foto: Samuel Rodríguez



13. Benín, 2008. Un grup de dones em condueixen fins als seus camps cantant i fent música. Dones agricultores que apostaven per l’autogestió i el cooperativisme. 

Foto: Samuel Rodríguez



14. Haití, poques setmanes després del terratrèmol de 2010. A la imatge, un noi em va deixar que li fes la foto amb la condició que no se li veiés la cara. Res era íntim després del terratrèmol, la vida era literalment al carrer de forma permanent. Tot: dormir, menjar, rentar-se. No hi havia sostre on aixoplugar-se i desenes de milers de persones, ja molt pobres abans del sisme, van passar a malviure amuntegades en construccions hiperprecàries de plàstic i metall a carrers i places de la capital.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»