Durant el meu exili voluntari a Nova York, anys noranta del segle passat, vaig entrevistar desenes de models. Noies amb cara de nina i cossos fat free que em passaven dos pams i que agafaven avions per anar a treballar, si avui és dimarts això és Manhattan. Menjo molt i de tot, em mentien, el secret és tenir una alimentació equilibrada.
Aquelles converses m’ajudaven a pagar el lloguer del piset del carrer Seixanta, però em deixaven una sensació estranya. Perquè eren converses calcades les unes de les altres. Eren noies calcades les unes de les altres. The Stepford Wives en versió passarel·la.
Anys després, una d’aquelles noies es va casar amb l’aleshores president de França i unes quantes van començar a explicar coses que amb mi havien callat. La cara lletja de l’ofici: abusos sexuals, depressions, drogues, anorèxies, intents de suïcidi.
Cada cop que una exmodel a qui vaig entrevistar fa memòria i gosa relatar l’infern que va viure (m’ha passat dues i tres i quatre vegades), em maleeixo per haver-me limitat a transcriure les seves respostes estereotipades. Jo era tan jove com elles, però hauria pogut endevinar que s’alimentaven només de pomes, que es provocaven el vòmit o que les maltractaven amb una freqüència esfereïdora.
Ho hauria pogut endevinar, perquè això ho recordo com si fos ara: tot i la bellesa i el glamur i els apartaments de revista, sempre sortia de les entrevistes a models amb pressa per abraçar el món real. I abans d’arribar a casa m’aturava al forn del Mohamed, carrer Cinquanta-nou amb la Tercera, i em regalava –perquè mira, perquè sí– una magdalena gegant de llimona amb llavors de rosella.
5
0
