Tast editorial

Vindràs amb mi després del diluvi

Que no som feliços ja? Tenir un fill per alegrar-nos la vida és pervers

| 03/09/2018 a les 10:47h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Vindràs amb mi després del diluvi, tast editorial, Mar Bosch Oliveras
La novel·la Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra), de Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) i que forma part de la col·lecció Matar el monstre, parla sobre allò que es perd i es guanya de camí cap a la maduresa. Sobre tenir fills, sobre tenir pares, sobre tenir temps i guanyar-se’l per poder desembarcar en un futur en què, de tant en tant, pari de ploure. En llegim un avançament (el llibre arribarà a les llibreries el 5 de setembre).
 

Foto: Cary and Kacey Jordan



Les aigües

Lèmec tenia cent vuitanta-dos
anys quan va tenir un fill, i li posà
Noè, perquè deia: «Aquest ens
alleujarà del nostre treball i de les
nostres fatigues en el conreu de la
terra que el Senyor ha maleït».

Gènesi 5:28-29
 


—Per què tenim fills? —es pregunta la Marta, fent-se una moixaina rodona al ventre.
 
—Per alegrar-nos la vida —contesta l’Elies, reactivament, una mica ofès per la pregunta.
 
—Però si ja en som, d’alegres, tu i jo... i feliços, feliços també! Que en podrem ser més? —pregunta aturant la mà just damunt del melic boterut, cirereta d’una panxa altament prenyada.
 
—En dubtes? Molt més feliços, viurem, però no pas per aquest fill, sinó perquè serem nosaltres tenint un fill. Serem tres; serem dos i una mica més —diu les dues frases contradictòries amb la mateixa convicció—. I tot canviarà i tindrem por, com la por d’ara, suposo; però s’anirà fent cada dia més portable, perquè sempre estarem junts, i serem dos amb un plus, amb una mica més.
 
A la Marta no li acabava d’agradar el que l’Elies li deia. Un fill era una cosa molt més grossa que un afegit, que un factor que suma. Sabia que aquell nen li canviaria la vida, segurament per a bé; que, si no fos així, la gent no tindria fills. Havia sentit mares que es queixaven que havia estat treure l’infant pel forat i que pel forat també se’ls havia escapat tota la resta, sense voler, sense haver-ho planejat; s’havien convertit en una altra cosa. Després del part, d’elles només n’havia quedat la carcassa —i encara gràcies, sabrien després—. Una felicitat funesta s’havia obert pas entre les seves cames exhaustes i hi havia plantat la llavor d’un temor sense fi. D’altra banda, aquelles dones no es queixaran en veu alta per haver parit un infant que els ho ha xuclat tot per només donar-los feina. Feina d’omplir de nou el buit que no les alimenta o feina de no poder-se aturar mai més: rodaran pel món com un hàmster dins la gàbia del patiment de mare. Ella no volia ser com aquestes mares, les que es lamenten nit i dia, les que s’ho haurien d’haver pensat més bé, les que tenen fills per complaure, una vegada més, l’amor que es pensen no merèixer, l’amor que es pensen que han de premiar per fer-los companyia.
 
—Per això tenim fills? Per mirar si podem ser més feliços? Per un simple experiment? Jo ja soc feliç sola. Soc feliç també amb tu. Soc feliç en general, a llarg termini. I tu, que no estàs bé, ara?
 
—Dona! És que fas unes preguntes! A tu et sembla que m’has de preguntar això, embarassada de set mesos?
 
Com si ens ho poguéssim plantejar ara! Com si tinguéssim dret a preguntar-nos això en aquest moment! En aquest moment, Marta, a tirar endavant i a creure’ns la nostra versió de la vida que ens espera, a creure-ho amb dents i ungles, em sents? Serem dos i una mica més. I serem feliços.
 
—Que no som feliços ja? Tenir un fill per alegrar-nos la vida és pervers.
 
—Serem feliços d’una manera millor, deixem-ho així. Prou.
 
—Continua sent pervers. Utilitzem un fetus per al nostre propi benefici. Apa! Comprem-li una camisa blava de proletari i arremanguem-lo, que li toca treballar! A treballar per la felicitat dels teus pares, nen! Au, au! Lleva’t d’hora, que t’has de guanyar el jornal!
 
—Marta, a vegades canses —diu l’Elies, capcot i amb veu de llàgrima seca.
 
Sap que la Marta parla per parlar, que li agrada fer provatures, que això l’entreté; però l’entristeix que jugui amb conceptes com aquell, com el de tenir un fill, per exemple. Un fill, entén, és un sentit fet d’esperances i un referent de carn tendra i batec revolucionat. Amb aquest concepte no s’hi juga, que serà el seu fill, —ja és el seu fill—, no un concepte. D’altra banda, la Marta sap molt bé quan n’hi ha prou. L’Elies és un home sensible que es pot ferir fàcilment amb les paraules, unes eines que ella fa anar com unes tisores enganxades a les mans d’un jardiner monstruós, pàl·lid i sinistre. De les paraules, aquest bosc embardissat d’on a vegades no podem sortir, ella n’esculpeix tanques verdes amb mil i una formes imaginàries. Excedeix els límits de la jardineria i també pot elaborar pentinats a qualsevol que tingui cabells per ser estarrufats fins al límit. I tothom se’n va content, després d’haver parlat amb ella una estona: ella, l’oracle de les paraules de Sant Guim, una mestressa de casa excepcional. Ningú no sap d’on ha sortit aquest prodigi d’òrgan que té per cervell, la Marta. Els seus fills seran afortunats si n’hereten tan sols un trosset, un trosset que els pugui traspassar haurà fet el fet i tot l’esforç ja haurà valgut la pena. Ah! La Marta: qualsevol tema és bo per fer-ne formes i contorns impensats, divertits, estètics o, cosa encara més difícil, divertits i estètics alhora. La gent se’n va contenta després d’haver parlat una estona amb ella, fora de l’Elies, en qui té tanta confiança que hi pot parlar de qualsevol cosa, tan sols pel plaer de parlar-ne, fins i tot si fa mal. Després ell li diu que ja n’hi ha prou. A vegades el fa plorar. A vegades no cal, i ella talla just a temps per no entristir-lo fins al punt de desbordar-lo d’aigua. Les seves paraules són com unes tisores enganxades a les mans d’un jardiner tendre i monstruós, pàl·lid i sinistre. De les paraules, aquest bosc embardissat d’on a vegades no podem sortir, ella n’esculpeix tanques verdes amb mil i una formes imaginàries. Excedeix els límits de la jardineria i també pot elaborar pentinats a qualsevol que tingui cabells per ser estarrufats fins al límit. I tothom se’n va content, després d’haver parlat amb ella una estona: ella, l’oracle de les paraules de Sant Guim, una mestressa de casa excepcional. Ningú no sap d’on ha sortit aquest prodigi d’òrgan que té per cervell, la Marta. Els seus fills seran afortunats si n’hereten tan sols un trosset, un trosset que els pugui traspassar haurà fet el fet i tot l’esforç ja haurà valgut la pena. Ah! La Marta: qualsevol tema és bo per fer-ne formes i contorns impensats, divertits, estètics o, cosa encara més difícil, divertits i estètics alhora. La gent se’n va contenta després d’haver parlat una estona amb ella, fora de l’Elies, en qui té tanta confiança que hi pot parlar de qualsevol cosa, tan sols pel plaer de parlar-ne, fins i tot si fa mal. Després ell li diu que ja n’hi ha prou. A vegades el fa plorar. A vegades no cal, i ella talla just a temps per no entristir-lo fins al punt de desbordar-lo d’aigua. Les seves paraules són com unes tisores enganxades a les mans d’un jardiner tendre i monstruós, pàl·lid i sinistre.
 
—Eduard, li posarem, Eduard. Què et sembla? Sona a home fort i destre: un cor de lleó. S’ha de tenir un cor de lleó per entomar la vida que li hem manat viure. S’ha de ser una mica fera, en aquest món, una mica fera per fer més feliços, així, sense miraments, uns pares que n’esperen tant.
 
—Ni pensar-hi! Eduard és fatal. Jo havia pensat un altre nom.
 
—Tu has pensat un altre nom? —diu ella, sentint vulnerada la ferma convicció que allò de triar les coses importants és feina seva. Cosa de portes endins. Cosa de dones.
 
—Sí! No ets l’única que penses, en aquesta casa, saps?
 
—I quin nom has pensat, si es pot saber?
 
—Noè.
 
—Com?
 
—Noè. Que no t’agrada? Sona bé!
 
—Bé. A mi em sembla que no hi has pensat gaire, en les conseqüències d’aquesta elecció, estimat. Saps què passarà amb aquest nom que et farà molta ràbia? Que li diran «pare Noel», per Nadal. How-how-how! L’escarniran pel carrer, i ell fugirà, amb el nas ple de mocs, tapant-se les orelles. Uns altres li diran que on coi ha aparcat l’arca, que si s’ho passa bé amb els animals. I s’arraulirà en un racó, odiant el nom que li haurem posat. Li diran...
 
—Li diran Noè i prou! Un nom curt, tan curt que no es pot tallar més. Ja saps que no m’agrada que la gent escurci els noms.
 
—Tot es pot abreujar, Elies.
 
—Noè, no.
 
—Tu ho has dit: «No». La xicota que tingui, una enganxosa que jo odiaré i tu toleraràs, s’oblidarà del nom amb què l’haurem batejat. Sempre ho fan. És la llei del rebateig de les joves per apoderar-se de l’essència dels fills de les mares. Així ja no serà més el meu nen (el teu nen), el fill que havíem batejat perquè ens pertanyia. Ara es dirà com a ella li plagui, en nom de l’amor i l’afecte de femella; ja hi pots pujar de peus: li escurçarà (això si no l’hi canvia, directament). Posem que l’hi escurça: li dirà «No», primer, i després, això depèn de com sigui de cursi, passarà a dir-li «No-No», així lligat: «Nonno». I tu picaràs de peus i veuràs clar que li hauríem d’haver posat Eduard.
 
—Es dirà Noè. Que no has mirat la llista que tinc a la cuina? És el primer! Fins ara no t’havia semblat malament! —diu ell, disparant-li una mirada làser.
 
—Que no hagi dit res respecte a la teva llisteta, no vol dir que hi estigui d’acord.
 
—Silenci administratiu. Saps què és això?
 
—Ah! Que ara els silencis es posicionen?
 
—De tota la vida que ho fan!
 
La Marta nota com la panxa li fa un bot. I bota tota ella. L’ha sorprès un moviment gros de la criatura que sembla que s’ha eixarrancat, primer, i ha emmotllat amb força el caparró contra el coixí del seu interior. Per dins, tota ella és un coixí tou de ploma ingràvida on l’Eduard, perquè es dirà Eduard, pensa, hi està còmode, alimentant-se de tendresa flonja durant un parell de mesos més. S’arremanga la samarreta i pren la mà del seu marit per estendre-se-la damunt del ventre, presa sota la seva. I es torna a bellugar. Aquest cop l’infantó clava la seva millor coça: un cop sec, contra les costelles. L’Elies s’espanta i enretira la mà com si se li hagués enrampat.
 
—Hòstia! Sembla un àlien! Has vist com se li marcava el peu? Tot el peu! Se li marcaven els dits i tot! Tots cinc i el taló!
 
—Que si ho he vist, dius? En fi... Ho he vist, sí —diu ella, recuperant l’alè després de la coça.
 
—Fa mal?
 
—Fa mal quan et claven una coça als ous?
 
—Dona, sí que fa mal, és horrorós...
 
—Doncs imagina’t que et claven una coça als ous per dins, que un geni maligne dels collons, un d’aquests petits éssers que habiten els vostres testicles, els que pedalen nit i dia per fabricar el líquid de la vida, es rebota (millores salarials, discriminació d’espècie; no ho sé: això és igual), que es rebota i et clava una puntada de peu quan menys t’ho esperes.
 
—No és el mateix...
 
—I tu què saps? Que estàs prenyat, potser?
 
—Que tens collons, tu? —fa ell, envalentit.
 
—No, però el dolor que jo sento, tu no el podràs sentir mai.
 
—Ni tu el que sento jo si algú em clava una coça on a tu no et penja res. És un dolor que mai no sentiràs, senyora. I no te’l vaig refregant cada dos per tres.
 
—Ah! I ara se suposa que m’enorgulleixo del meu dolor?
 
—Doncs sí, dolor de mare, això d’ara. I dolor de dona, un cop al mes des que et conec. Que no en tinc cap culpa, jo, de la meva biologia, hòstia! Ni tu ni jo no en tenim cap culpa, cagundés!
 
—Ja t’hi pots cagar, sí. Caga’t en Déu perquè, segons diuen, al final tot és culpa seva.
 
—Culpa? No m’agrada, a mi, fotre les culpes als altres. Soc més d’assumir responsabilitats. Cadascú és responsable de portar la seva creu.
 
—Mira, maco, que la creu que porto jo me l’has feta tu, saps? O sigui que la portem tots dos i calles.
 
—La portem tots dos, i tant si la portem... —fa ell, elevant els ulls al cel infinit.
 
—I una merda si la portes! Tu veus passar el viacrucis i prou, com tots els homes! El dia que haguessis de portar algun patiment gros, com ara això, ja m’agradaria veure’t. T’enfonsaries, et conec bé, i enfonsaries tothom del teu voltant, com aquells que quan s’afoguen, s’afoguen ells i el pobre que els vol portar fins a la platja. Quina desgràcia! Quina animalitat tan ximple i tan cruel, si t’ho mires bé: enfonsar el cap de qui et vol salvar només per surar tu, uns segons més, per pura desesperació, per pura voluntat de viure quan la mort, Elies, la mort d’un tronc podrit a la deriva, tampoc és una cosa tan definitiva per als altres, que no en tenen cap culpa que ja no serveixi ni per surar...
 
—Tampoc et passis, que no soc tan poca cosa! A més, nedo millor que el Weissmüller —fa l’Elies, marcant pit i fent veure que no l’afecta l’atac verinós de la Marta. Per virilitat, per virilitat i per amor, sap que li convé contenir l’orgull.
 
—Que qui?
 
—El que feia de Tarzan! Aquella caixa toràcica era, a més, una llanxa motora.
 
—En Tarzan, dius? No em facis riure! Si quan et constipes sembla que t’hagis de morir, si us plau! Si amb l’última gastroenteritis te’n vas anar a ca la teva mare perquè deies que t’aniria bé el seu arròs bullit!
 
—No era per això, era per no encomanar-t’ho. Que tu, per a mi, ets el més important.
 
—Res! A l’alçada del meu embaràs, quan la panxa et tapés la pebrotera, ja no podries més, no. Agafaries unes tisores, unes de cuina, unes d’aquelles que es fan servir als contes per obrir discretament les panxes de llops, saps?, una d’aquelles agafaries, i faries un traspàs de pinyolet cap a una altra panxa. Apa! Que algú més carregués la teva creu! Molt de responsabilitats ets tu, ui sí!
 
—Bé, moltes gràcies per la confiança i la consideració que em tens. És bonic sentir-se tan estimat...
 
—Només et dic que per sentir mínimament això que em passa i entendre...
 
—... entendre la teva mala llet?
 
—La meva mala llet i tota la resta. Penso que té raó la llevadora: t’hauries de carregar una motxilla plena de pedrots damunt la panxa matí, tarda i vespre. Per anar a dormir, també.
 
—Ha de ser de rocs? No puc posar-hi, no ho sé... llaunes de cervesa i gel? Així, per anar passant la pena...
 
—No te’n fotis! Una bossa plena de pedres! Llavors potser te’n faries una mínima idea! I tenir ciàtica, i ganes de vomitar cada vegada que algú menja pa amb tomata, pa amb tomata!, i que et surtin pèls on mai no n’havien sortit, i que te’n faltin on mai no te n’havien faltat, i t’augmenti la miopia, i et costi respirar i menjar i tinguis sempre l’acidesa que corromp tot bon estat d’ànim, just a trenc de gola. I que et surtin taques. I que semblis un os panda amb mostatxo. I que tothom tingui dret a compadir-se de tu en veu alta i a magrejar-te la panxa com si fossis un cadell. I que tinguis ganes d’assassinar-los i menjar-te’ls crus però no pots pel bacteri aquell dels collons que les embarassades no podem permetre’ns! Vols que t’expliqui tot el que em passa?
 
—Que estàs prenyadíssima, et passa!, insuportablement prenyadíssima i que jo t’estimaré sempre, encara que a vegades no t’entengui gens —fa ell, envoltant-la amb una abraçada dramatitzada, d’aquelles que es fan quan s’acaben els arguments.
 
—Molt bé, però posa’t la motxilla —li diu, encara entre els seus braços.
 
L’Elies es mira la Marta amb cara d’estimar-la molt però de no entendre-la gens.
 
—La motxilla plena de rocs, que te la posis, una setmana i prou. Si m’estimes tant com dius, ho faràs. Serà un exercici d’empatia femenina. La Faina de prepart ens ho va proposar i jo vaig pensar que era una bestiesa, però ara penso que no és tan mala idea. Posa’t la motxilla i m’entendràs una mica més.
 
La Marta mira l’Elies fixament, seriosa com un gat que no saps si t’odia o està a punt d’engegar el motor. Ell fa el mut. Sap que qualsevol cosa que digui serà l’espurna per fer-la esclatar. Ella, aquell polvorí que li va entrar un dia pels ulls en forma de partícules de llum, li va quedar a l’estómac convertida en papallones i ara està a punt de sortir-li per la culata, bala, bomba, metralla. Ah, l’amor! No el pot deixar escapar per un lloc tan indigne! O sigui que arronsa l’esfínter tant com pot, petit, petit: l’amor no se’n pot anar. S’ha de quedar. S’ha de quedar... Finalment parla:
 
—Bé... jo, si tu ho vols, si tu m’ho demanes, em poso una motxilla i el que faci falta, estimada...
 
—Que no! Que era broma, home! Com vols que et faci fer una cosa com aquesta? Que et penses que estic sonada?
 
L’Elies, que ja té coll avall com s’ho faria per anar per Sant Guim explicant què fa amb una motxilla carregada de rocs a la panxa, no ha estat prou atent a la pregunta retòrica de la Marta, que exigia una resposta complaent i instantània que no arriba.
 
—Que no contestes o què? Et penses que estic sonada, Elies?
 
—I ara, nena! Què dius?
 
—Com que no dius res...
 
—Dona, a vegades no cal contestar-ho tot, ja saps què penso!
 
—Sempre cal contestar. Saps que em rebenta que callis després d’una pregunta!
 
Els futurs pares fan un silenci en l’acalorada i gastada disputa. Es miren. Esclaten a riure. El nen fa una giragonsa i s’adorm dins d’ella tot i l’enrenou de fora. L’Elies li besa la panxa, després la boca, el coll i les galtes setinades de set mesos. Li diu que l’estima amb el nas enfonsat entre els seus rínxols rossos i ella l’agafa pel lloc on més li agrada, sense prémer gaire fort. Li pica l’ullet i tornen a riure mentre es mengen els llavis, com quan tenien quinze anys, com quan tenien quinze anys i l’amor no podia passar d’aquells petons que els encetaven la boca i els encenien les ganes de tenir-se, inflamades en una combustió controlada. És un petó encadenat, llarg i càlid com aquesta tarda de juny en què han parlat de com es dirà el seu fill, i per què val la pena tenir-lo.

 
 
 Vindràs amb mi després del diluvi



 © Mar Bosch Oliveras
 © Comanegra, 2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida