Foto: Send me adrift.
Sempre és la mateixa seqüència. Desbloquejo la pantalla del telèfon mòbil i amb una avidesa mental pròpia d’un perfecte addicte en tractament de deshabituació, obro l’agenda de contactes i premo el teu nom. Ho faig com a acte reflex i sense pensar-m’ho gaire, no fos cas que el meu jo responsable, afortunadament encara adormit, pogués recordar-me un dels vint-i-cinc motius pels quals no hauria de fer-ho. La línia sona i mentre ho fa poso a prova la meva oïda absoluta, tot intentant endevinar si el so insistent, discontinu i monòton que em separa de tu és un la o un si bemoll. Tu ho hauries sabut.
Els dits llargs i prims em tremolen amb simetria mentre les pupil·les se’m dilaten i la meva caixa toràcica em diu que prou, que d’aquí a uns instants serà incapaç de contenir aquest cor meu, que ara batega amb una força desproporcionadament irritant. És just en aquell precís instant i no abans quan el meu cervell perfectament entrenat a planificar i anticipar em dóna la primícia del que ja sé que passarà quan aquest si bemoll forçat decideixi aturar-se per donar-te pas.
Faràs aquella veu d’adormit que en nombroses ocasions m’havia atrevit a confessar-te que era la meva preferida i et dirigiràs a mi, com sempre fas, com si no hagués passat res. Com si encara fóssim en aquell estiu enganxós que va trencar-nos, com si no portéssim un any d’abismes i silencis empastifat a l’esquena. Com si no veiéssim, tu també ho veus, que a aquestes alçades ja ens separen més coses de les que ens uneixen. I parlarem. Potser una hora o dues. Dient-nos cançons que sabem que ens agraden, fragments de pel·lícules que creiem vitalment imprescindibles, sèries que sabem que no tindrem temps de mirar. I tancaré els ulls i t’explicaré l’última de les meves pors i tu aconseguiràs tranquil·litzar-me tal com ho feies, amb quatre paraules justes.
Ho allargarem i sabrem quan cal acabar-ho i penjaré i respiraré, sabent que totes i cada una de les paraules que hem intercanviat, fins i tot les que no ens hem dit, seran el meu somnífer imbatible les següents nits, en què no et trucaré perquè els dos sabem que repetir-ho seria abusiu. Perquè els dos sabem que repetir-ho trencaria aquest equilibri patològic i fràgil en què ens hem instal·lat aquests últims mesos i que hem sabut decorar amb prou destresa per no adonar-nos que ja hi hem estat abans. I dormiré, profundament, abraçant aquestes paraules amb les puntes dels dits, teixint un escut invisible que a hores d’ara encara crec que em pot protegir del buit més temut, de l’espasme esfereïdor, del dia que la teva veu no sigui a l’altra banda del si bemoll.
