Per tenir casa cal guanyar la guerra

El poeta i arquitecte Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) repassa la pròpia infantesa, adolescència i primera joventut a Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). En aquest llibre en prosa, Margarit fa memòria per entendre millor la vida i la poesia. Us n’oferim 14 fragments.

Foto: Catorze

1. Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya: a la una de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil. El meu naixement va tenir lloc a no gaires quilòmetres d’on, cap a l’oest, s’acabava de trencar el front d’Aragó. Més lluny, cap al sud, ja es preparava la batalla de l’Ebre i l’avançada final de l’exèrcit nacional a Catalunya. El 26 de gener següent va caure Barcelona i l’u d’abril acabava la guerra amb la derrota de la República. Tenia quatre anys quan els nazis van aprovar la llei amb què s’obligaven a assassinar tots els jueus que trobessin vius, on fos que els trobessin. Als catorze vaig llegir al diari la mort de Stalin.

Es podria dir que l’única sort dels que vàrem néixer en aquella època va ser que, durant la nostra vida, ja mai més coneixeríem un país més trist i llòbrec que aquell on vàrem obrir els ulls.

2. D’aquella casa, que ja fa molt de temps que no existeix, em venen una netedat i un ordre que freguen perillosament la violència, però que alhora són responsables de forces imprescindibles per a la supervivència com a poeta. Una supervivència de llarg abast que té molt a veure amb qüestions que només en aparença són lluny de la poesia, precipicis familiars, professionals, sexuals, la força per viure amb dues filles mortes. Els poemes viuen i sorgeixen sempre entre coses així.

3. Jo sempre havia pensat que hi ha una relació directa entre l’amor que et donen i el que t’arriba. Però en reflexionar des de la senectut en la vida de la mare, m’adono que aquest plantejament és simplista i que moltes vegades vaig confondre la seva falta de destresa amb desamor. Em va estimar fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre. Tots dos vàrem patir per aquest motiu. Les circumstàncies familiars i les constants separacions a què ens va obligar la guerra tampoc hi van ajudar. Ara em pregunto si no pateixo també aquesta manca de capacitat per expressar l’amor. ¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte? Estimar-se potser no és un acte tan natural com la nostra cultura ens fa suposar.

4. A casa no es parlava del passat. Tot el que sé d’aquells antecessors que van arribar a Sanaüja empesos per la fam es redueix a dues històries que em va explicar l’àvia.

Quan ja no els ho podia preguntar al pare i la mare perquè eren morts, van començar a sorgir les preguntes sense resposta. Tota gran tragèdia té alguna cosa de malefici. De mal averany. El cert és que la meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats.

5. No recordo la primera vegada que vaig llegir Shakespeare i els tràgics grecs. Tinc l’absurda sensació que no va existir. Mai no vaig sentir-los com un descobriment perquè sempre van deixar-me una sensació de déjà-vu. Perquè em va emmotllar la tragèdia d’una guerra cruel i fratricida que continua exercint la seva força sobre la vida i la política d’aquest país, es digui Espanya o Catalunya.

6. Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. D’on, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?

7. Acabem sempre per mostrar el que sentim. Mentir és, a la llarga, molt difícil. Per això el descobriment de la por va ser la meva presa de consciència de la por dels grans, el que ells sempre tractaven d’amagar-me: allò que tenia l’origen en el fet d’haver viscut la Guerra Civil, sentir el perill en un món on, a poc a poc, havien anat deixant d’existir «els teus», perquè tant et podien matar els uns com els altres.

8. A partir d’aquell moment, els grans van oblidar-se de mi. Jo assistia amb curiositat i respecte a alguna cosa que no hauria d’estar passant, un seguit frenètic de gestos dels quals vaig guardar unes imatges molt nítides. El metge, amb unes ulleres petites, en mànigues de camisa i arremangat, banyant en aigua freda la criatura —que tenia una meningitis— en un cubell d’estany posat damunt la taula, en un intent desesperat d’abaixar-li la febre, en un país on falta més d’un any perquè arribi —en poca quantitat, de contraban i caríssima— la penicil·lina. De sobte, algú va adonar-se que jo, als cinc anys, no havia de romandre, en plena nit, enmig d’aquella circumstància dramàtica, i em van portar al llit. Però la petita Trini ja havia mort. Sota la vaga resplendor de la llum de les espelmes que arribava a través de la porta oberta del quarto, des de sota les flassades li dic a la mare, que està plorant asseguda al meu costat al llit: «No ploris. Encara em teniu a mi».

El pare no parlarà mai més de la Trini. La mare tota la seva vida aprofitarà qualsevol moment d’intimitat per evocar-la. Però la mare aconseguirà el que la seva inacabable tristesa li dicta en el combat perdut d’antuvi contra l’oblit: que, als vuitanta anys, jo encara parli d’aquella nena. Que d’alguna manera la Trini arribi a tenir un pàl·lid reflex d’existència. Que li hagi disputat mil·límetre a mil·límetre el seu territori al no-res.

Fins ara la mort ha estat sempre present en la meva infància: he nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat. Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat. Malgrat que no n’entenc els detalls i menys els motius, sé només d’una mort enorme i vaga. Però la de la meva germana no ha estat ni vaga ni gran: ha estat una sola nit, una sola obscuritat i alguna cosa que tots hem perdut i que no tornarà mai més. Soc un nen i ja ho sé.

9. Vàrem travessar Rubí deixant enrere el lloc on havia après que, a la meva vida, hi havia sempre una part que quedava exclusivament a les meves mans, pendent dels meus propis recursos. I que la magnitud d’aquesta part que hauria de defensar sol no pararia de créixer.

10. Vaig entendre la meva incomoditat, a vegades la meva desesperació, per no saber què dir-li a la mare quan em parlava de com recordava la filla morta, la seva obsessió perquè ningú no oblidés la petita Trini. De sobte arribava tot el que fereix alhora, i no sabia què fer-ne, d’aquell dolor tan diferent de l’altre dolor físic que també acabava de descobrir.

11. Aquest nen, aquest noi, serà l’únic que un dia tindrà l’home per comprendre’s a ell mateix, per saber qui és i per què. L’home l’enyorarà, el buscarà en totes les novel·les i pel·lícules, en tots els poemes i en tota la música que l’aniran acompanyant durant tota la vida.

12. [Els pares] s’havien casat el 1936, just abans d’esclatar la Guerra Civil, que ha marcat per sempre la seva generació i que marcarà la meva. Callades les armes, al pare i la mare no els ha quedat prou forçaper considerar la cultura en català un objectiu important, i això és un senyal de la feblesa del seu vincles entimental amb el passat: el que els pesa és la necessitat de transmetre el menys possible del que pot acabar sent un problema greu per al fill o per a ells mateixos. A la seva manera, no s’equivocaran. Em costarà no pensar en Espanya com un país inculte que té una perillosa tendència a l’extrema dreta, que farà impossible qualsevol canvi en profunditat.

Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.

13. Continuo la línia apresa pel meu compte a la infància: el pare i la mare passen molt de temps treballant i tinc dues germanes petites. Ells es cuiden de mi però directament poden fer-ho si hi són i quan poden. No els creo problemes, soc prou autosuficient i tinc un món propi desenvolupat des dels primers anys de consciència. La meva vida íntima és un espai privat que defenso enfront de tothom, menys de l’àvia. Els espais plaents i de creativitat van lligats a una independència personal modesta i intensa, suficient per a mi. Mai no espero que de fora arribi gran cosa més que obligacions, sovint estranyes, que els adults inventen. Trigaré molt a plantejar-me per què els adults ho fan així. De fet, arribaré a vell i encara no ho hauré arribat a entendre del tot: en aquest sentit, se’m podrà considerar fins al final un immadur. Potser un desarrelat.

Mai no he vist ni pensat la cultura com una novetat, un descobriment absolut, sinó com un portar al primer pla alguna cosa que ja era dins meu.

14. Acabo el meu relat sabent que al final de la vida hi ha una altra etapa molt diferent de les que es van iniciar en el punt on ara deixo el personatge. Em refereixo a la senectut, l’edat que tanca per l’altre extrem. Igual de nítida que les primeres, però amb una característica: després que hagi passat, no hi seré per explicar-la.