Foto: ramos alejandro
Envio una foto del peu morat al pare. Mira què m’he fet [emoji de tristeta]. En unes hores em truca. Què t’has fet. Sempre has sigut una mica pato, tu. Si necessites evacuació ja avisaràs. Al dia següent em desperto amb febre. Dues petites tragèdies juntes. És evident: necessito evacuació. En cosa de tres hores el pare em ve a buscar i desfem el camí (dues hores més) fins a casa la mare, on em deixa perquè passi la litúrgia.
Aprofito aquests dies de cotó-en-pèl per llegir Juan José Millás parlar de la febre, que per a ell és el mateix que l’eufòria o que el somni, o l’estat en què et deixa l’èter. Una cosa bona. Ja us dic ara que per a mi, no. Tot i que tampoc puc negar que, després de tants anys de no estar en un altra dimensió, l’estat febril no tingui una part bisbètica. Les parets es mouen, visc en una càpsula plena ara d’iceberg, ara de l’aire sufocant que surt d’un tub d’escapament, el terra és un llit elàstic dels que m’agraden a mi, dels de fira; de menuda feia veritables exhibicions ens aquells llits elàstics i mai se me’n va reconèixer el mèrit. Crec que segueixo esperant un aplaudiment en algun llit de fira, botant suada i menuda, amb els cabells estorats, prenent-m’ho molt seriosament, com tot el que faig a la vida, com tenir febre o anar en crosses o naufragar.
El forn de casa mai ha deixat de fer aquest soroll. És molt possible, fins i tot, que algú fes la casa i hi instal·lés la cuina només pensant a tapar-ne el soroll. El sento tota la nit com un mantra mentre miro el punt del sostre que he escollit mirar. I m’invento una cançó de bressol amb el ritme que marca el forn. Em sembla que en algun moment la taral·lejo perquè m’acompanyin els grills.
La Núria em truca i em parla de conceptes nous: d’idees delirants, de dutxes supervisades, de neurosis, de psicosis, m’escoltes o t’has desmaiat? I abans de penjar: Ah, i tu voràs, si no vas movent el peu se’t quedarà engarrotat. I jo ara he de tornar a pensar en un iceberg perquè la idea de peu engarrotat em mareja. Això és el primer que em va ensenyar l’A quan ens vam conèixer, perquè ell, igual que jo, ho sabia, que una calada massa forta, un lloc massa ple de gent desconeguda, un discurs en públic, travessar una plaça presa per adolescents, el passadís del metro de Passeig de Gràcia línia verda-línia groga, la Renfe a primera hora del matí, la febre o una sentida com un esquinç de turmell et poden fer desmaiar, si no és que penses en un iceberg. Ell i jo miràvem al mateix iceberg per no perdre el punt d’ancoratge i jo a vegades encara el miro.
La mare m’habilita una cadira d’escriptori de les que van en rodes perquè em mogui pel passadís. Riem amb paraules com calvari, immaculada, soltura, ridiculès, nyigo-nyago, cloc-i-piu. Em fa una foto mentre soc dins la banyera durant la meva dutxa supervisada i m’entesto no a intentar moure el peu sinó no convertir la idea de peu engarrotat en una idea delirant. Em fa tot l’efecte que tens deu anys una altra vegada, ara aquí asseguda dins la banyera, em diu. Li ensenyo la foto a mon pare, que em passa a veure i em diu va, viste’t, que et trauré de casa un rato, que ja fas més bona cara.
La mare ja no m’ho diu, quan tingues fills ho entendràs, però jo crec que començo a entendre-ho: ells em veuen com un ens atemporal, com un nadó, o una xiqueta o una adolescent, o una filla adulta, tant és. Jo els veig com un punt d’ancoratge, el meu iceberg, allò on m’agafo encara que l’iceberg signifiqui un naufragi. Parlo en present i ho dic ara que encara us tinc. Gràcies per cuidar-me.
6
0
