Les dones i els dies es va publicar el setembre del 1968, presentat per Gabriel Ferrater com una “reimpressió, corregida, dels tres llibres anteriors: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966)”. Cinquanta anys després, Edicions 62 en publica una nova edició a cura de Jordi Cornudella. Parlem amb ell de dos temes cabdals de la vida de l’escriptor de Reus: les dones (en concret, la relació que va tenir amb l’escriptora Helena Valentí) i els dies (va decidir plegar de viure abans d’hora), i en llegim dos poemes.
Foto: Catorze
Les dones
“Helena Valentí era filla de l’Eduard Valentí Fillol, un llatinista que havia estat professor del Gabriel a l’institut de Reus. Quan el Gabriel Ferrater s’instal·la a Barcelona, a mitjans dels anys 50, s’inscriu a matemàtiques a la facultat i ho deixa córrer, i retroba el professor. L’any 58 en Gabriel té una “crisi emocional”, té una història amb la Isabel Rocha, que se n’enamora i no li fa cap cas, perquè ella està enamorada de Jaime Salinas i el Gabriel no s’atreveix a dir-li que ho deixi córrer, perquè és homosexual i mai li faràs cas. A partir d’aquí escriu versos.
L’any 61, que ja té publicat el primer llibre, els poemes del segon els va passant a la Roser Petit, la dona del professor Eduard Valentí. Tenien una amistat molt bona i es veien cada dissabte per fer tertúlia, per fer una calçotada, per estar junts. Tenien una filla, l’escriptora Helena Valentí, de divuit anys menys que Gabriel. Ell, d’amagat dels pares, va sortir amb ella. La mare ho sabia des del començament, ja s’ho veia avenir, que la filla li feia peça.
La relació va començar el setembre del 61, ella tenia vint anys i ell, trenta-vuit. Al cap d’un any l’Helena se’n va a treballar de lectora a Anglaterra. Es trobaven de tant en tant ja fos a París, o ell l’anava a veure a Anglaterra o quedaven a Cadaqués. El 63 ell va a Londres a viure amb ella [la foto de sota correspon a aquest període]. Però a l’estiu al Gabriel li surt feina a Alemanya i hi va. Un cop allà rep una carta en què ella li escriu que ens hem de casar i ell diu que sí. Però a l’agost, de cop, es talla la relació. A l’octubre hi ha la fira de Frankfurt, el primer dia coneix la Jil Jarrel, que era la secretària que portava la Carme Balcells. I la Carme sempre em deia: “Vam anar el primer dia de la fira amb la Jil i a la festa de la primera nit va desaparèixer i no la vaig tornar a veure fins a l’últim dia”. Es van casar de seguida, després es van separar, i ell va estar amb la Marta Pessarrodona. L’Helena va viure soltera molts anys, fins que es va casar amb un escocès, van tenir una filla, que encara és per aquí”.
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d’ella.
I el cor se t’arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d’ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als tes braços.
Gabriel Ferrater i Helena Valentí (Londres, 1963). Hereus de Gabriel Ferrater
I els dies
“Fins als deu anys no va anar a l’escola. El pare era vinater, tenia manies pedagògiques i no volia que els seus fills hi anessin perquè creia que els farien malbé, i la mare tenia manies higièniques, pensava que Reus era una ciutat on es respirava malament, i per això se n’anaven mig any al camp, a l’Almoster, que hi tenien el mas Picareny. Era una família culta, coneguda, l’avi havia escrit i tenien una biblioteca. En Gabriel va aprendre a escriure a casa amb els seus pares i sempre deia que havia après a llegir amb el primer llibre de Josep Pla, Coses vistes (1925).
A partir dels deu onze anys, comença el batxillerat però de seguida ve la Guerra Civil, i s’exilien a França, a Bordeus. El primer any va anar a l’institut, però el segon, com que els alemanys van arribar a França, es va apuntar a una acadèmia i va estudiar anglès, va llegir molt en francès i en anglès. L’any ja 40 va traduir de l’anglès al francès. Va tornar el 41, quan tenia 19 anys. Va començar a treballar a l’empresa de vins del pare, on tampoc tenia gaire feina, i va anar a l’institut de Reus, que és on va conèixer l’Eduard Valentí. Els estudis l’ocupaven poc temps i, fins als trenta anys, es va dedicar a llegir tot el que li queia a les mans. La seva feina era fer-se savi pel seu compte.
L’any 50, quan en Gabriel tenia 28 anys, el seu pare es va suïcidar. Era fama que el Gabriel havia dit sempre que no volia arribar als 50 anys perquè els vells fan pudor i que abans ja hauries d’haver fet tot el que volies haver fet a la vida. Es va suïcidar el 27 d’abril del 1972, quan només faltaven 23 dies per fer els 50. Quatre anys més tard, la seva mare, que havia tingut episodis depressius, va aparèixer estampada a terra del seu cel-obert. El seu germà Joan va tenir una història amorosa que va conèixer la nit del 12 al 13 de gener de 1970. El 12 13 era el seu número secret del banc, el codi per entrar a casa seva. I es va morir la nit del 12 al 13 de gener del 2003. Ho va triar. Es va prendre unes pastilles i va plegar de viure.”
La vida perdurable
El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Les dones i els dies
© Gabriel Ferrater
© Edició crítica de Jordi Cornudella
© Edicions 62, 2018
