Maternité (1936)
Un paper, un llapis i, si cal, algun estri més per acolorir. Només es necessita això per generar el gest essencial de l’art plàstic: el dibuix. Fins i tot els creadors que construeixen obres a molta gran escala reconeixen que sense el dibuix és difícil avançar en el procés artístic. Les idees flueixen directament a través d’un simple llapis i un simple paper. En els escultors, per exemple, és habitual que el dibuix sigui gairebé sempre un pas previ a l’obra final en tres dimensions.
Juli González (1876-1942), abans d’arribar a ser un dels grans escultors catalans del segle XX, va decidir ser pintor, com el seu germà gran, Joan, després de visitar el Museu del Prado el 1897. Els dos germans van conèixer l’ambient dels modernistes dels Quatre Gats i van viatjar a la meca mundial de l’art del moment, París, per convertir-se en artistes lliures, allunyats de les tècniques de la metal·listeria del pare a Barcelona. Joan González, però, després d’ocupar-se del taller familiar a la mort del pare, va caure greument malalt i va morir jove, el 1908. Juli no va tornar a agafar els pinzells fins al 1911, destrossat per la mort del germà. Per guanyar-se la vida a París, finalment, l’artista va haver de recórrer al seu ofici com a orfebre, i les tres dimensions van anar envaint el seu art progressivament. Havia nascut el poeta del ferro, un dibuixant en l’espai, de formes trencadores i sintètiques, un revolucionari de l’escultura.
Tête aux piquants (1936)
En tot aquest camí, González no va deixar mai de dibuixar i amb absoluta mestria. L’artista dibuixa i dibuixa, tant per entrenar la mà com per plasmar formes que es materialitzaran després en escultures. Ho demostra l’exposició que es podrà veure fins al 30 de desembre a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, que aplega una setantena de dibuixos i quatre escultures de González, provinents de la col·lecció de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que enguany celebra els seus trenta anys d’existència. El centre valencià és un referent internacional pel que fa a l’obra de Juli González, ja que és una les potes essencials de la seva col·lecció permanent amb més de 2.000 obres de l’artista barceloní, i a més el museu és custodi de l’arxiu familiar. L’historiador de l’art J.F. Yvars, que va ser director de l’IVAM i coneix molt bé aquesta col·lecció, és qui ha comissariat la mostra de l’Espai Volart amb la intenció de “fer una immersió al laboratori de l’IVAM”, ja que la majoria d’aquestes peces solen estar en els magatzems del museu per raons de conservació.
Madame Cactus (1939-1940)
Però a més d’homenatjar el centre valencià, Yvars pretén amb aquesta selecció “demostrar que Juli González era un excel·lent dibuixant, una faceta que habitualment queda relegada a un segon pla en les seves exposicions”. Així, la mostra s’ha construït com una mena de gabinet de taller de l’artista que descobreix un Juli González més íntim i essencial però on apareixen els mateixos temes que en la seva escultura. No és per casualitat que l’obra més antiga de l’exposició sigui una maternitat amb aquarel·la, llapis i guaix del 1907, una dona amb posat melancòlic en un paisatge solitari. La dona –de vegades tractada amb gran sensualitat com en els nus, en els retrats de la seva esposa Maria Teresa o quan les dibuixa fent gestos tan quotidians com pentinant-se– és un tema molt recurrent en tota l’obra de l’artista, que acabaria esclatant de forma altament simbòlica durant la Guerra Civil amb la sèrie protagonitzada per la figura de la Montserrat. “És la dona treballadora, per excel·lència. Tot un símbol de resistència i valentia. És la pagesa!”, diu Yvars, que recorda el compromís polític de González, republicà, catalanista “i també catòlic”. La Montserrat, amb el seu mocador de camperola o d’obrera en una fàbrica, és valenta però no oculta el seu profund dolor com quan les representa cridant, de vegades amb el rostre gairebé convertit en calavera per la distorsió del crit desesperat o el cap ple de punxes.
Maternitat (1907)
Forma i contingut són una síntesi perfecta en l’obra de González i a través del dibuix es pot veure com evolucionen les línies i les figures fins arribar a la síntesi d’una obra que, malgrat que molts cops s’hagi qualificat d’abstracte, sempre es basa en la realitat. La jove que es pentina, vista d’esquenes, segurament dibuixada del natural el 1927, esdevé un personatge vertical semblant a un estri mecànic quatre anys després. Utilitzant llapis, tinta xinesa, pastel, ceres o aquarel·la, dibuixa homes i dones “cactus”, de vegades ballant; personatges que es miren el mirall o dones assegudes volumètriques. González experimenta amb el buit i el volum, amb la lleugeresa i la pesantor en els seus dibuixos dinàmics. La revolució formal de González estava en marxa, pura avantguarda escultòrica, que s’allunyava d’aquells primers dibuixos d’arrel modernista i noucentista de joventut.
Només un any abans de morir, el 1941, adolorit per la derrota dels republicans a Espanya i per l’altra guerra que assotava Europa, Juli González s’autoretrata de manera realista, amb el seu rostre elegant però amb la mirada cansada. Havent fet el gruix de la seva carrera a França, potser ja sabia que mai podria tornar a la seva Barcelona natal. En aquell moment encara continuava dibuixant pageses desesperades com una manera de denunciar el dolor inútil de les guerres. Quan va morir, cap diari de l’Estat espanyol va donar la notícia de la seva desaparició.
Personatge filiforme (1937)
