Foto: Manuel
Que un poeta hagi combatut en una guerra: fa que no ens sembli massa afectat o tou, aquell vers que ens ho semblava?
Ens estimem tant, que volem que els nostres fills no se’ns assemblin gens.
Triar les coses amb criteri és feixista. Per anar bé, si es pot, les coses s’han de triar amb criteris.
No sé si he de pensar, pel seu bé, que els meus lectors són tan exigents amb els meus llibres com jo mateix, que en sóc el primer lector (en el sentit cronològic) i el més crític (en sentit cítric).
Qui ha dit que una tirada de pedra és una distància curta? I des del cim d’una muntanya?
Una de les coses que tinc clares és que, quan escrivim, (re)vivim. Mentre vivim, en canvi, mai no escrivim (si no és perquè vivim en la mesura que escrivim, vivim escrivint, que no és el mateix que viure del que escrivim).
Escriure, que permet tenir tot el que un vol en el moment en què escriu, fa que enyori l’enyor mateix. Llavors, quan ja no enyoro res, perquè ho tinc tot, paro d’escriure. I enyoro tot el que abans de posar-me a escriure enyorava, fins i tot l’escriure mateix.
La foscor i un home que dubta:
dos factors que propicien el deute líric.
Els registres lingüístics no són res més que una clara i diàfana demostració de l’esquizofrènia. Només cal veure els correus electrònics formalíssims dels alumnes que has vist bevent fins a les tantes amb la cara desordenada per l’alcohol.
Tinc molt clar que ens devem als altres. A la vida, però, en darrer terme només ens tenim a nosaltres mateixos.
Encara que en els quadres no es vegi, al Renaixement les dones ja tenien cony.
