«Vestigis» de Valer Gisbert Foto: Litterarum
Escriu, escriu, que la paraula és l’instrument més poderós. Ramon Llull em parla des d’un Phantasticus amb el deix balear de Teatre del Mar. Cau el teló amb La lucidesa de l’últim sospir: vos estim. I jo començ a escriure en aquest “Això” que “no és un llibre”.
Hi ha amor i hi ha paraules, idò, i amb aquests, qui se’n recorda de les hores de carretera i la calor? Hi ha amor i hi ha paraules, i en els alens d’aquest riu que encara no he vist mai hi intuesc la ditxosa punyida / que mata l’enamorat.
Móra d’Ebre, epicentre de la cultura catalana per un cap de setmana. Litterarum, fruit d’una societat que diu prou, que diu que la cultura és el camí per tirar endavant, ens rep Albert Pujol, director de la Fira. Com prou criden les veus femenines reunides al Tres voltes rebel d’AMC Produccions. Crida! Crida! I jo, en silenci, crit molt fort molt fort que Jo també vull unes ales, que em pugin ben amunt / Unes ales blanques i llargues… I volar i volar i volar amb es vent / I volar i volar i volar allà on ets. On ets?
Segons n’Assumpta Montellà, al gènere masculí, quan fas la pregunta correcta, se li omplen els ulls de llàgrimes, i llavors ja tens la porta oberta. En el seu llibre 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la lleva del Biberó s’inspira l’espectacle ruta Vestigis de Valer Gisbert. El malson i l’esperança de la mà en un llibre que ens recorda que no hi ha temps ni espai, que la història és cíclica, i sempre es repeteix; en un espectacle que ens recorda que busquem allò que uneix els homes, mai el que els separa; en un instant del qual jo vull recordar que no s’ha de perdre la fe, perquè la fe ho mou tot. Busquem allò que uneix els homes, mai el que els separa. I aquestes mateixes paraules fa circular ràpidament na Laura Borràs per les xarxes socials i Ferran Mascarell fa seues en el seu parlament en l’acte d’inauguració oficial de la Fira.
El sol es comença a pondre, i tot sistema natural tendeix a l’equilibri: dels testimonis d’un episodi històric escarrufador a la hilaritat de Jesús Moncada. Que ets més curt que una escalera de collir melons! I la companyia Mea Culpa ens fa reviure el poder catàrtic del teatre, el poder sanador de la rialla, per acabar sortint, tots, amb un Ebre, Ebre, pare nostre ressonant dins el pit.
Què més mos falta? L’ésser humà no en té prou mai. Què més podem arribar a veure? Un concert dins una llibreria, i els miracles que es capaç d’obrar la música. Guiem Soldevila ve de Menorca (i jo sospir Ai, Menorca) amb el seu Amoramort per cantar-nos les paraules de Salvador Espriu i Ponç Pons, de Miquel Martí i Pol i Sònia Moll, i… Parla’m sempre, / que vull versos i paraules. Hi ha amor i hi ha paraules, idò. I jo torn a cridar Prou!, que sóc de cor sensible i tant amor ja no m’hi cap. Tal vegada demà me n’hi cabrà un poc més.
«Amoramort» de Guiem Soldevila a Bassa, La Papereria. Foto: Litterarum
Les hores de son reconforten, i el nou dia em regala la frescor i la innocència d’un infant. És el moment d’anar a escoltar Martí i Pol a través de les titelles de Marduix i el seu Pel camí de la paraula, és el moment de deixar-se inundar de nou per la purpurina d’uns versos que no tenen edat. Si fos mariner, jo també iria a cercar l’amor / per mars de somni i rondalla.
I la màgia vol més màgia, i Ramon Castells ens embruixa amb el seu Paper trencat inspirat en textos de Joan Brossa. Però ara, en els darrers moments previs a la partida, el meu cap fa balança, i després de tot el viscut pensa en tot el que no viurà: ni el Tot són paraules de Mariona Roca i Joan Calsina, ni les Putes i consentits de La Rabera Eclèctica, ni la Imitació del foc de Josep R. Cerdà, ni els Decadents de Ca Vell, ni Els fruits saborosos de Vicens Martín Grup i Gemma Abrié, ni El poeta Ovidi de Mercè Sampietro, Eduard Iniesta i Llúcia Vives, ni el De bracet de Samfaina de Colors, ni la conversa amb Andreu Carranza i Francesc Serés, moderada per M. Carme Jiménez. Ni tampoc la cloenda, aquell A través de Vinyoli de Xavi Múrcia que, no em cansaré mai de dir-ho, no em cansaria mai de veure.
Però hi ha hagut amor i hi ha hagut paraules. I la màgia vertadera és açò que fa Móra d’Ebre un cap de setmana a l’any, Açò que et fa sentir Així quan hi ha Amor i hi ha Paraules. I jo faig cas a Llull i a Martí i Pol i escric i fix en pedra de paraules el que he vist, per llegar-ho a tothom perquè sigui estimat. Perquè jo també ho crec, Vinyoli: siguem un simulacre de l’amor / i acabarem per ser tan sols amor.
No, “Això no és un llibre”, és molt més. Gràcies.
1
0
