Foto: Kalle Gustafsson
I vaig robar la criatura perquè quina altra cosa podia fer si no robar-la, si la tenien per allà, la pobra, i ningú no se’n cuidava, i ja t’ho pots creure o no, però així és, així és com t’ho dic, que tenien la criatura per allà, amb la roba bruta, vinga plorar, i tots estaven massa ocupats per fer-li cas, i jo me la vaig emportar perquè ja feia temps que me la volia endur d’aquell lloc, perquè aquell lloc no és un bon lloc per a cap criatura, quina mena de vida li pot esperar.
Al principi vaig pensar en la mare, que potser la trobava a faltar, però ràpidament vaig saber que no, que una criatura en un lloc com aquell només fa nosa, i quan una criatura fa nosa al final tothom se n’oblida, perquè una criatura necessita moltes atencions, sí, i si no les ha de tenir totes, millor que algú se l’endugui, i aquest algú vaig ser jo.
Així que la vaig treure d’aquell lloc vaig respirar millor, ja sense remordiments, sense culpabilitat, perquè en el fons li havia fet un bon favor a la mare i a la criatura, i també a mi, que potser mai no tindré cap criatura i així, mira, me la puc fer a mida i sense haver de carregar amb cap pare, amb cap home, perquè si una criatura és una càrrega, imagina’t un home!
Vaig començar a caminar i caminar i no et pensis que tenia gaire idea d’on anar, perquè al principi quan robes una criatura, i això ho explico perquè potser t’hi trobes, al principi quan la robes comences a imaginar com serà la teva vida, i t’imagines la vida futura, i la criatura ja gran, gran i agraïda pel que vas fer per ella, però mai no se t’acut què faràs les primeres hores, i aquestes són les més difícils. Jo per exemple vaig optar per caminar, perquè a mi caminar sempre m’ha agradat, i caminava i caminava sense pensar, perquè les coses que em venien al cap tampoc no eren gaire boniques… i quan me’n vaig adonar, ja no em sentia els braços de tant com pesa una criatura si la portes molta estona a sobre.
I vaig parar un moment a descansar, i no vaig trobar un lloc millor que una església, i allà, en una escala de l’entrada, vaig seure, i així que anava entrant la gent, així ens anava deixant una mica de diners, o de pa, i el pa era per a mi, perquè la criatura encara no en menjava, de pa… i jo vaig pensar, fixa’t, i ho vaig dir en veu alta, com si parlés amb la criatura, encara que no entengués prou les paraules, però ho vaig dir perquè ho sabés… vaig pensar, fixa’t, nascuda del pecat i tots aquests creients passen i ens ajuden sense imaginar-s’ho. Quines coses té la vida.
