Monument a la Constitució espanyola del 78, a Madrid. Foto: Darío Álvarez
Al barri, tothom coneix la Ció, i per això avui l’ambient al bar està remogut, excitat, perquè hi ha algú que en du notícies, després de tant de temps. I la clientela s’arremolina al voltant del portador de novetats, delerosa de saber. De saber veritats (i no veritats) de la Ció.
I és que la Ció és tota una institució, entre el veïnat. Qui més qui menys, n’ha sentit a parlar. Per als més menuts, és un ésser estrany, gairebé mitològic, de qui s’expliquen moltes coses però amb el qual mai no s’han topat pel carrer. Per als més vells, és una senyora que va aparèixer del no-res, amb bones referències, això sí, perquè venia recomanada pels propietaris d’una de les velles fàbriques que van acabar convertides en blocs de pisos impersonals. I és clar, al barri, temps ha, si algú tenia bones referències de part dels que tallaven el bacallà havia de ser ben rebut per força.
I així fou, la Ció va ser molt benvinguda i tothom li va fer la cort, si deixem de banda, òbviament, quatre brètols contestataris, que ja se sap que a la vinya del senyor hi ha d’haver de tot.
Les llegendes urbanes que corren sobre la Ció són diverses i enigmàtiques. Al marge de com va venir a parar als nostres carrers (aquesta dels amos de la vella fàbrica n’és només una versió), n’hi ha una que fa les delícies de la mainada, i és la que explica que la Ció és sorda com una campana. Sorda, sorda, completament sorda. Que què? Sí, sorda.
I així i tot, es diu que mig barri l’ha anat a trobar, més d’un cop, a la recerca d’una orella discreta. Comenten que els fa entrar a casa, que ofereix cafè (descafeïnat) per a tothom, i que és pacient i tranquil·la, com si el neguit del visitant no anés amb ella. I que deixa que el nouvingut li parli tant com vulgui, que s’esbravi, que s’indigni… fins que, tot solet, s’acaba calmant, prenent l’últim glop de cafè, i marxant amb un mig somriure als llavis. Un somriure de «ves, les coses són així, què hi farem».
Els més agosarats s’atreveixen a afirmar que de tant en tant la Ció arriba a deixar anar algun consell (les llegendes urbanes solen tenir punts que no s’entenen, i aquest n’és un: com pot comprendre els problemes dels veïns si no els sent?). I són consells sempre assenyats, amb un to afable, una mica monòton, una mica en blanc i negre. Consells contundents. Ordres disfressades de consells. I els que els escolten, aquests consells, els fan cas a ulls clucs, com si fos paraula de Déu.
Sí, la Ció té un posat inexplicable de deessa antiga.
I avui, hi ha un home que en parla al mig del bar, de la Ció. Diu que la va veure ahir, asseguda a la primera fila del teatre municipal, mentre hi representaven una tragicomèdia. I que tenia un telèfon a la mà. I que parlava com si res. I semblava mantenir un diàleg ben normal, un diàleg entre dues persones amb l’oïda correcta.
En sentir això, un senyor, un d’aquells exbrètols contestataris que, temps enrere, la van rebre de males maneres, enervat, vocifera:
—Jo sempre ho vaig dir: la Ció sent allò que vol sentir. Deixeu de venerar-la, que ja som prou grandets, hòstia!
Amb el ressò d’aquets últims mots, en un racó del racó del bar, algú somia que la Ció canviï de barri. I a les cases, i a les places, i als carrers, més gent fa el mateix. I a l’estació, un grup de joves que s’afanyen per no perdre el darrer tren, també.
@roccasagran
