Geometria

«2001: A Space Odyssey» – «Stargate» – «Star Trek IV: The Voyage Home»

| 20/01/2015 a les 09:01h
Especial: Trilogia
Arxivat a: La butaca

Els éssers humans tenim una facilitat sorprenent per trobar les representacions més profundes als símbols més simples, perquè ens poden fer molt de profit. Reconèixer-los, aprendre’ls i manipular-los al nostre gust ens ha ajudat des de sempre a guiar-nos per no perdre’ns en tot aquest munt d’incertesa que ens envolta. Des de marques comercials amb pomes mossegades o peixos i creus que ens diuen com hem de ser i què hem de comprar fins a les mateixes constel·lacions del cel que marquen les estacions de l’any i els camins a seguir per no acabar del tot perduts.

A 2001: A Space Odyssey, tant Stanley Kubrick com Arthur C. Clarke van buscar un símbol per explicar que alguna cosa externa influeix definitivament en l’evolució humana. La seva aposta va ser la més senzilla, però no la més fàcil. Som al 1968 i en aquells anys és quan es comença a gestar la visualització d’una intel·ligència superior, amb ordinadors plens de llumetes i cintes magnètiques que donen voltes. Però a 2001, quan el monòlit fa les dues primeres aparicions, encara no existeix una intel·ligència creada per l’home.
 

Ni llumetes ni cintes magnètiques. La rugositat contra la geometria.


Així doncs, la intel·ligència superior d’origen misteriós mai no hauria de ser quelcom conegut i recognoscible. Les llumetes pampalluguejant i els circuits haurien fet el fet, però, d’aquesta manera, 2001 mai no hauria estat 2001. La forma pura de funcionament misteriós i inexplicable és una aposta complicada però guanyadora. La puresa de la forma i la independència de l’entorn immediat la fan inexpugnable i no és casualitat que tot el que l’envolta (ja siguin roques prehistòriques, ja siguin altres pel·lícules o intel·ligències que orbiten al voltant de 2001) sigui al principi tan esquerp. La humanitat, com més evoluciona, més s’apropa a les formes pures i és per això que més a tocar té l’enteniment del monòlit.

A 2001: A Space Odyssey la geometria és a totes bandes. O bé serveix com a suport per fer aguantar lleis físiques a l’espai i fer rodar naus en òrbita, o bé és només la forma més senzilla de suplir la desconeixença d’uns viatges que encara no han estat inventats. El mateix HAL9000, la intel·ligència que l’home és capaç de crear a semblança seva, és un simple cercle, un simple punt vermell que tot ho veu i tot ho controla però que no sap superar allò que ha fet que l’home avanci: la por.
 

2001 maneres de poder caminar per l’espai.


En certa manera, doncs, la geometria extremadament pura del cercle passa factura a una intel·ligència que és incapaç de superar les arestes. I aquí és on el monòlit negre torna a guanyar la partida, perquè ja no és només el punt d’inflexió i el guia, sinó que la seva puresa és la demostració que algú ha sabut enfrontar-se als angles rectes i tallar una pedra com cal. Cosa en què la creació humana fracassa estrepitosament.

La trobada (o recerca) d’una intel·ligència extraterrestre en certa manera també explica com la humanitat s’enfronta a la por de ser inferior respecte dels possibles visitants. Sabem (per trista història pròpia) que els inferiors són esborrats del mapa quan un conqueridor arriba i l’instint de supervivència ens manté alerta, entre d’altres coses, tot filmant pel·lícules apocalíptiques des de ben al principi de la història del cinema. Si bé el monòlit de 2001 és un guia fabricat per una intel·ligència o un sistema superior que (en principi) ens ve a buscar per ajudar-nos, la tendència generalitzada és la que ens porta a pensar que qui arribi no ens deixarà monòlits amb instruccions o esquers per ser millors éssers. El que faran els visitants serà tirar-nos pedrotes de les grosses i esclavitzar-nos fins que a la Terra ja no quedin vés a saber quins materials que a altres sistemes solars puguin ser valorats i explotats com nosaltres explotem el petroli o la tonyina.
 

Matar en HAL9000 arrancant-li paral·lelepípedes transparents.


La geometria pot fer por. El miler de veus que sonen a la vegada quan apareix el monòlit a 2001 són, al principi, una màscara terrible per a totes les pors que envolten l’home. Els primats s’acosten temorosos tot xisclant. Més tard, la sensació es transforma igual que es transformen les formes. És per això que el misteri que s’amaga rere una geometria pot portar a modificar o a pervertir la visió que tenim del món que ens envolta.

Sense anar tan lluny com Júpiter, podem pensar per uns instants en la civilització de (pràcticament) extraterrestres que va fascinar França a finals de segle XVII: Egipte. El seu redescobriment, per culpa d’estratègies militars de Napoleó, va fer que es produís un inevitable saqueig per acontentar la fam col·leccionista de francesos i europeus que volien símbols d’altres mons. La manera com els egipcis van aconseguir representar el món també va ser una espècie de perdició per al seu patrimoni. La civilització egípcia ens atrau per la seva grandiositat, exuberància constructiva o capacitat jeroglífica, igual que també ens enganxa per la seva raresa i tots aquests misteris que encara és capaç de guardar-se. Com el perquè d’aquestes construccions enormes que van ser ideades per salvaguardar tombes de petites dimensions. El perquè de l’esforç de construir formes piramidals i com les pedres són transportades fins al cim. Doncs bé, a principis del segle XVIII a França encara no existia el cinema, i això és un fet desastrós. Perquè si els germans Lumière o Edison haguessin tingut el detall de generalitzar-lo abans segurament ens hauríem estalviat tanta destrucció i tants misteris. I és que la resposta a tot plegat és ben senzilla: Stargate.
 

Les naus i les piràmides encaixen com les olives i els cogombrets en vinagre.


A Stargate, les piràmides són bases d’aterratge de naus espacials construïdes per una civilització extraterrestre que mil·lennis enrere va culturitzar i esclavitzar la llera del riu Nil. Vist i llegit de forma freda, tot plegat fa una mica de gràcia, però és precisament aquest buit que no entenem en la història de la civilització egípcia i aquesta por per tot allò forà que s’amaga rere les geometries senzilles que fa possible que ens enganxem a tal deliri històric.

La civilització egípcia és molt rica en simbologia. No sóc (gens) expert en egiptologia (més enllà de certes aproximacions desagradables) però vist des de la distància podria ser que les piràmides no siguin altra cosa que la realització material d’un símbol com els que utilitzaven per conceptualitzar el món que els envoltava amb jeroglífics. Potser amb una visita a la Viquipèdia podria donar una visió més encertada del tema, però dubto que la pel·lícula giri entorn d’això. Precisament, Stargate intenta aprofitar la desconeixença i atracció per la geometria del símbol i encaixar-hi literalment tota una història paral·lela.

Roland Emmerich és suficientment intel·ligent per utilitzar la simbologia egípcia, donar-hi forma i follar-se-la (també literalment) per posar-nos una obra mestra del cutrerisme cienciaficciólògic al davant. Perquè sí, perquè Stargate obre portes interestel·lars que connecten cercles i piràmides mitjançant alguna cosa semblant a forats de cuc, perquè la submissió i lluita d’un poble per deixar de ser esclau és la lluita que qualsevol de nosaltres intentaria fer ara per Twitter sense aconseguir cap mena de resultat i perquè aconseguir transformar les piràmides en començament i símbol del mal és una de les jugades més grans que aquest director ha fet durant tota la seva carrera.
 

En James Spader a punt d’entrar a un altre forat.


Cutrerisme cienciaficciològic del bo. I, ei, no us prengueu malament, això del cutrerisme. Stargate és una pel·lícula extremadament gaudible tot i el tallat de cabell de Kurt Russell, els nens calbs, les feromones boges d’en James Spader (que tantes vegades va aprofitar millor en moltes altres pel·lícules memorables), els nens-nenes amb veus estranyes i aquestes naus sense cap ni peus que tenen tot de llumetes i sortides de fum. Eren els fabulosos anys 90, tot d'allò més fàcil, recarregats i falsament recargolats.

I tot i això, res a veure amb els anys 80. Movent-nos una dècada enrere, allò sí que va ser una bogeria. La humanitat va haver-se d’enfrontar a si mateixa dins d’un món globalitzat de manera conscient per primera vegada i el resultat de tot això va ser que ningú no sabia gaire cap a on collons estava anant. Muscleres, Gremlins, Locomía, Felipe González, Robocop, Loca academia de policía. Només alguns exemples de com vam arribar a omplir el planeta d’elements estranys perquè l’atzar en fes una tria i nosaltres no haguéssim de decidir res.

En aquests anys tèrbols i fantàstics on la idea més boja podia passar a la posteritat sense complexos, Star Trek va renéixer de les cendres per convertir-se en una saga cinematogràfica. Els intents per engegar de nou la sèrie original van fracassar en diversos àmbits i part del metratge aconseguit amb l’intent de muntar un capítol pilot va convertir-se, el 1979, en la primera pel·lícula del capità Kirk i el senyor Spock. I tot i que és una de les meves pel·lícules preferides de la saga, Star Trek: The motion picture va ser un fracàs. Ressuscita l'Enterprise i ens delecta amb un dels millors dolents de la història del cinema, però les ànsies per aconseguir un producte profund i transcendent a l’estil 2001 van fer que pel camí es perdés el caràcter gamberro, inquiet i explorador de la sèrie. Per no parlar de la sola idea descabellada d’intentar comparar la pel·lícula amb 2001 i a l'Enterprise (que és ben bonica) amb el monòlit (que és el tot).
 

Anys 80: desubicació garantida.


És obvi que Star Trek va superar el cop i els anys 80 són plens de seqüeles amb alts i baixos importants. I un dels baixos va ser, sense cap mena de dubte, Star Trek IV: The Voyage Home. En aquell moment, algú havia decidit que Leonard Nimoy i William Shatner podien escriure i dirigir les pel·lícules que anaven fent. No és difícil imaginar una calçotada trekkie on, entre ampolla de vi i ampolla de vi anaven apuntant idees descabellades per a noves seqüeles vuitanteres. Vist d’aquesta manera, encara tenim sort de que només n’haguessin fet sis abans de canviar als protagonistes de la nova generació, però tot i això una d’aquelles idees descabellades va passar el filtre i algú va decidir que, sense pressupost i sense unes intencions gaire clares, la troupe podia anar al San Francisco dels anys 80 per salvar les balenes. I de retruc, la humanitat. Si a això afegim que la nau que utilitzen es pot fer invisible, el resultat és que a Star Trek IV pràcticament no van haver de pensar en cap decorat. Ni en efectes especials. Ni en hòsties d’aquestes típiques d’Star Trek, precisament. De fet, per no haver de pensar en res fins i tot van posar una cinta al cap d’en Leonard Nimoy per no haver-li de col·locar les pròtesis a les orelles.

Imagineu-vos el panorama: San Francisco, anys 80, hippies, punquis, naus transparents, senyoretes hiperconscienciades, l’equip de l’Enterprise (destruïda a la pel·lícula anterior) caminant pels carrers sense saber què collons passa al seu voltant. I balenes. Amb aquest panorama, el repte més gran al qual s’han d’enfrontar els nostres herois interestel·lars és convèncer el pobre Scottie per poder pujar dues balenes a bord. Però bé, deixem-ho estar, crec que ja he deixat ben clar que Star Trek IV s’ha de veure amb molta cervesa a prop i llavors, i només llavors, es converteix en una obra majúscula.
 

Fins i tot hi surten monges!


Perquè llavors, cervesa en mà, t'adones que aquesta falta de recursos i aquest guió de pandereta ha pogut, d’alguna manera estranya, posar al límit a un equip creatiu que potser no es mereixia el desastre que li estava caient a sobre. Quan amb la cervesa esborres alguns dels punts febles, te t'adones que a Star Trek IV han agafat un símbol que tots tenim molt arrelat al nostre propi subconscient i des d’aquí n’han creat una cultura alienígena. Han tornat a fer un Emmerich amb les piràmides però ara, molts anys abans, les piràmides són balenes.
 

El senyor Spock utilitzant la telepatia tàctil vulcaniana per comunicar-se amb les balenes dels 80.


La civilització balenil (si em deixeu anomenar-la d’aquesta manera) envia una sonda a la Terra del futur per comprovar si les balenes continuen poblant el planeta. Òbviament, no en queda ni una i, davant de l’amenaça que la civilització dels infrasons marins extraterrestres suposa per a l’espècie humana, Kirk i companyia viatgen al passat. Però tot això, ara mateix, importa un rave. Jo només us volia parlar de la sonda que envien les balenes al futur, perquè sense saber del tot com carai una balena pot enlairar-se i canviar de planeta, tornem a l’inici de tot plegat.

Davant de la desconeixença, la geometria és la resposta i igual que Arthur C. Clarke ens descriu una civilització extraterrestre desconeguda amb una forma geomètrica bàsica a 2001 i a Rendezvous with Rama, la sonda balenil és un cilindre. Potser, a causa de les limitacions de la pel·lícula, és només el cartró que queda quan s’acaba el paper de vàter, tot pintat de negre. Però és un cilindre. I no us ho perdeu perquè la demostració d’intel·ligència i eina comunicativa de la sonda és una esfera. Aquella que segons el resultat final d’en HAL9000 no ens ha de portar enlloc. I aquí ja sí que ho acabem de quadrar tot.
 

Cilindres i esferes del futur.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Sant Feliu Sasserra celebra la «XVIII Fira de les Bruixes»
01/01/1970
El Museu de la Garrotxa mostra l'obra de l'escultor
01/01/1970
El Palau Robert mostra l'obra de l'alemany Wiedenhöfer
01/01/1970
La Maleta de Portbou i La Perla 29 programen unes jornades de teatre i filosofia
01/01/1970
L'activista diu que «el feminisme blanc i burgès és el més representat»
01/01/1970
Descobrim els films més especials de la realitzadora
01/01/1970
La Fúria Feminista llança una campanya per deixar enrere les relacions tòxiques
01/01/1970
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»