Foto: Valentos SG
I va marcar Morata. El Barça, amb el cap clar i el cos a punt, havia jugat uns 54 minuts magnífics. S’havia fet amo del partit de bon començament i l’havia jugat com l’havia preparat, com havia volgut: sense por, amb talent, amb determinació; sabien què volien i sabien perfectament què havien de fer per aconseguir-ho.
Però va marcar Morata i el llum es va apagar. Van tornar de cop les tenebres, els dubtes, les vacil·lacions, la por –la por no marxa mai, només s’amaga, esperant el millor moment per reaparèixer–. Al meu voltant, vaig començar a sentir com parlava: “Això fa mala pinta”, “L’hem cagat, hem perdonat massa”, “Ja no podem: estem trencats, estem fosos, estem morts”, “Ens faran el segon, es veu a venir”, “Perdrem”. Vaig reconèixer de seguida aquella veu; l’he sentit tota la vida, era la veu de la por, la meva pròpia veu.
Però aquest cop no estava disposat a fer-li cas, així que vaig mirar de raonar-hi –no hi ha res que la por temi més que la raó–: estem fent les coses bé, millor que el rival; ells són bons, sí, però nosaltres també; estem patint, però és que hi ha res de bo que no costi?; tenim talent, tenim cap, tenim cor: ens refarem; hem treballat molt, durant molt de temps i estem preparats; no hem arribat fins aquí per rendir-nos al primer entrebanc; ja ho hem demostrat altres vegades: som capaços de sortir-nos de situacions fotudes; hem perdut, hem perdut moltes vegades, hem perdut gairebé sempre, però sempre hi hem tornat; i ara ha arribat el moment de guanyar, i ho sabem. No sé en quin moment vaig adonar-me que ja no parlava només de futbol.
La por no va marxar –ja ho he dit abans, mai no ho fa– però es va quedar parada. Aprofitant el seu desconcert, vaig etzibar-li: “Fa anys que ens coneixem, tu i jo, m’has guanyat moltes vegades, gairebé sempre, però aquest cop no ho faràs. Si perdo, que em guanyi el rival, però no tu.”
I va marcar Suárez. I vam embogir, i la meva filla se’m va llançar al damunt i em va abraçar, i la vaig alçar i, sense deixar d’abraçar-la, vaig començar a saltar, a donar voltes, sentint aquell cos petit ben arrapat al meu, estrenyent-lo amb força, borratxo d’alegria, de felicitat, sabent que la victòria seria nostra, que havíem perdut la por i la por havia perdut.
@abocadecano
1
0
