Diuen que hi ha quelcom a l’univers que es diu ritme i que sembla estar per totes bandes. Hi ha vídeos fantàstics de científics (o no tan científics) parlant de patrons, estructures i ritmes que es veuen clarament quan ens mirem amb deteniment qualsevol part del cosmos. Jo, encarant només el cosmos més proper en què tinc algun tipus d’influència, sóc obsessiu en la categorització i ordre de les coses, però tot i això al final ho acabo sumint tot en el caos. Perquè ningú no em va donar el do de saber tocar un instrument, sóc limitat movent-me al ritme de la música i com a arquitecte sóc incapaç de saber posar les finestres correctament a les façanes. Tot i que això últim diria que no és pas tan greu. Però fins i tot submergits en aquesta irònica existència som capaços de dir que una cançó té ritme, que una composició gràfica és capaç d’assimilar (o trencar) el ritme, o que una pel·lícula té un ritme trepidant. O nauseabund*.
Així, ens emparem en entitats matemàtiques que es reprodueixen en tot allò que sabem per ordenar el que ens envolta. O potser és al contrari, però a efectes de continuar caminant pel carrer segurament no té gaire importància. El fet és que quan un ritme comença, s’estén, continua i pot servir com a base (i amagatall) per a tot allò que l’envolta.
I tap, tap, tap, tap. Cau la piloteta. Ara un graó, ara un altre, i així fins arribar a baix. Entre bot i bot, The Changeling no ens està explicant com funciona la teoria de la gravetat, ni com la inèrcia és capaç de fer que una piloteta vermella i blanca baixi per les escales sense quedar-se quieta entre graons. Perquè tot això ja sabem de sobres com funciona. Ho veiem cada dia i per aquí una pel·lícula difícilment es guanyarà algú. El que fa The Changeling és només deixar-nos clar que la massa de la piloteta per l’acceleració del seu ritme implica que a dalt de les escales algú ha aplicat una força. Quan, òbviament, no hi hauria d’haver ningú. I això sí que no sabem com funciona.
Tap, tap, tap, tap,…
The changeling – La força és la massa per l’acceleració.
The Changeling no és gaire modèlica en molts aspectes: es mou entre un guió acabat amb massa anècdotes personals (per intentar endinsar-nos, per sort sense èxit, dins un món ple dramatisme gratuït), un repartiment massa justet capitanitzat per un George C. Scott en decadència després de no haver sabut rendibilitzar una carrera que havia apuntat molt alt amb Dr. Strangelove i l’Òscar per Patton, acompanyat per una senyoreta hiperventilada (i cregueu-me, jo d’hiperventilació hi entenc perquè vaig participar en un curt on hiperventilar-se era modus operandi habitual), i una direcció que es nota perduda tot intentant seguir un guió a la deriva. Però el comportament erràtic del pobre protagonista i el que li passa després que li matin tota la seva família de manera dramàticament còmica es veu il·luminat per alguns moments de mestria ambiental. És aquí on The Changeling sobreviu i on Medak triomfa.
Des de ben al principi, el ritme de la piloteta votant és la que mana a tota la pel·lícula. El que no és capaç d’aguantar l’argument acaba sent monopolitzat per com la filla fa tap, tap, tap. Per com el tap, tap, tap és repetit de manera juganera per, només amb el ritme dels cops, endinsar-nos totalment en la por de la desconeixença. La primera vegada que la piloteta apareix, vota fent aparèixer la filla, juganera. A la segona, no apareix ningú. Juganer.
The changeling – Preguntes desagradables.
Però el que fa Al final de la escalera (traducció d’estar per casa capaç d’anticipar prematurament un dels fets de l’argument que aquí deixem clar des pràcticament el primer paràgraf però que ens porta a parlar de nou de la importància des d’on es cau rodolant) no és només marcar-nos de per vida si hem vist la pel·lícula amb nou anys des de l’escala de casa perquè ja feia estona que hauríem d’estar dormint. El que fa la piloteta és jugar a una aposta sensitiva que va molt més enllà d’una simple decisió de cop d’efecte com les que fan aguantar la gran majoria de les produccions de terror actuals. Tot aquest munt de pel·lícules de por que són incapaces d’ensenyar-te on coi tens guardada la por. D’on coi cau el ritme i qui carai l’està provocant. Quin és aquest enlloc desconegut. Qui és l’enemic que en absolutament cap moment de la pel·lícula es dignarà a aparèixer.
Però tot i jugar amb la mateixa idea del ritme, el desconegut no té per què ser quelcom intocable i invisible. Hi ha, per exemple, un director caigut en la misèria per mèrits propis que en una de les seves pel·lícules comença utilitzant el ritme de manera magistral (tot i que després ho dilueixi tot amb sucre) i presentant-nos el terror que hi ha al darrere. No és altre que Jean-Pierre Jeunet, el qual tot just abans de dirigir la també sobrevalorada La cité des enfants perdus, la “què collons” Alien: resurrection i la pel·lícula màgica i d’autoajuda a parts iguals que és Amélie, va dirigir una petita peça anomenada Delicatessen.
Delicatessen – nyec, nyec.
La seva capacitat com a director ha anat caient pel seu propi pes amb el pas dels anys, però quan l’Amélie ens va sorprendre a tots i va ser capaç de deixar-nos marcades escenes en moto pels carrers de colors saturats de París, tots vam pensar que el que aquest home aportava havia de ser quelcom més que la majoria. I tot començant a veure Delicatessen, sembla que aquesta sensació sigui del tot raonable. Perquè la cura i obsessió pels detalls arriba a un punt tan meravellós que fa que el ritme d’unes molles mentre el carnisser es folla la seva puteta faci moure l’edifici sencer, que intenta obviar l’inevitable.
Nyec, nyec, nyec, nyec, nyec…
Des del forat d’escala a tots els racons d’aquests pisos tristament acolorits, passant per cada personatge de 13 rue del percebe que habita la finca, tot tremola. El carnisser és en qui han confiat, literalment, el seu futur. Fins i tot si aquest fet els fa perdre la poca dignitat que els quedava.
I és per això mateix que el grinyolar de les molles és tan terrorífic. Els veïns, sabedors de què hi ha darrere d’aquest ritme infernal, funcionen de manera completament inversa a The Changeling: la seva és una lluita per eliminar del seu cervell la informació coneguda de què hi ha rere el soroll que es transmet per les canonades i parets. Tot i reconèixer que mentre les molles sonin voldrà dir que ells continuen (i poden continuar) vius.
Dins d’aquest primer tram de la pel·lícula on en Jeunet encara no se n’ha anat a la recerca de solucions fàcils, el punt central és quan tot l’edifici es mou al ritme del carnisser mentre folla. És la descripció perfecta d’una comunitat malalta que a ritme de nyec, nyec, nyec intenta dissimular amb tot de trucs quotidians la seva trista existència. El carnisser controla el futur i és per això mateix que el temor del present es fa tan i tan visible a cada cop de maluc.
Delicatessen – Intentant arreglar la societat tot posant-hi oli.
Més tard, Delicatessen es dilueix en sí mateixa per convertir-se en un circ de despropòsits, però quan això passa el ritme ja ha fet la seva feina. La mort i terror presents al moviment de les molles ja s’ha escampat per l’espai tot sembrant la incertesa per un futur que, tot i els esforços per posar-hi oli, és molt possible que ni tan sols arribi.
I és precisament el futur i totes les seves incerteses (temors, esperances) un dels temes predilectes de Carl Sagan. La seva croada per explicar-nos com les nostres decisions actuals tenen una rellevància crucial en el futur de l’espècie és patent a tota la seva obra divulgativa. I aquest és fins i tot tema crucial a la seva única novel·la de ciència-ficció.
Contact (la pel·lícula) té un inici que m’ha apassionat sempre. Va ser el que més em fa marcar la primera vegada que la vaig veure, en una sessió golfa d’un dijous quan el divendres encara havia d’anar a l’institut. Temps després he après que supura Sagan per tots els fotogrames i, així i només així, l’enorme i sobrecollidor silenci que ho impregna tot (tot just després de sentir les més mundanes Spice Girls), és una declaració d’intencions i descripció terrible d’allà on ens trobem i d’allà cap on anem: enlloc.
És per això que l’existència d’aquest silenci pertorbador que tendeix a infinit pren tota la seva importància quan, com passa amb les simfonies, l’últim grup indie o el soroll d’un cotxe passant pel carrer, es trenca i gràcies a un so o soroll qualsevol som capaços d’entendre que en realitat sí, que en realitat existim. Que hi som i que potser aquell enlloc de l’inici podria convertir-se en quelcom més proper i agradable. No feu cas d’en Matthew McConaughey quan encara feia mandra (de fet no estic segur que n’hagi deixat de fer) ni d’una Jodie Foster un pèl desubicada. Contact és una pel·lícula màgica pel que ens explica i seria mereixedora d’un remake amb només una petita part del pressupost que va tenir l’original i sense cares conegudes. Seria magnífica perquè funcionaria amb la mateixa honestedat i passió amb què Sagan la devia concebre i escriure.
El potencial de Contact és que la comprovació de la nostra (o de la seva) existència no es basa en altra cosa que en nosaltres mateixos (o ells) enviant el seu coneixement per l’espai. Omplir el buit amb existència és tan fàcil com enviar ritmes de nombres primers.
Brium. Brium, brium. Brium, brium, brium. Brium, brium, brium, brium, brium. Brium, brium, brium, brium, brium, brium, brium.
Contact – Reiniciant la seqüència.
A Contact, doncs, aquest ritme no és només un punt argumental per trobar extraterrestres de manera fàcil i ràpida. El ritme és la constància de l’existència d’un present, d’un lloc, d’una lluita per no estar sols. D’una esperança.
El brium, brium, brium és l’atreviment d’enfrontar-se al silenci majoritari i mostrar-se com a tal. Rere aquest ritme ja no només s’hi amaguen pors. També s’hi amaga Déu, s’hi amaguen les expectatives, l’atracció per la desconeixença, la comprovació de la ciència ens ha de deixar tranquils i intranquils a parts iguals per poder avançar com a espècie.
Un ritme que ho inclou tot. Fins i tot la insignificant i immensa pregunta de què coi és el que hi ha allà dalt d’on cau, impassible, rebotant, la piloteta.
Tap, tap, tap, tap, tap,…
Contact – Pilotetes movent-se per camins interestelars.
* m’havia promès no citar l’Albert Serra però veig que ja l’he cagat. al primer paràgraf.
