Foto: Rayo verde
Em pregunto si em puc fiar dels records. Tinc coses claríssimes com l’olor de la colònia del meu avi, el gust dels préssecs que em menjava de petita, el tacte de la pell dels meus fills o cançons que fan aflorar estones inoblidables, però tot plegat, les circumstàncies que rodegen tots aquests records, la memòria en majúscules, és certa o realment és una barreja de la realitat que va ser i el context fictici que hem anat teixint al voltant dels records?
Llegir Los desafortunados de B.S. Johnson incita a reflexionar sobre qüestions com aquesta i tantes altres. L’autor anglès, gairebé desconegut a casa nostra, va publicar aquesta obra el 1969 amb una proposta formal original importantíssima: el llibre ve presentat dins d’una capsa i a dins hi ha 27 plecs de paper que conformen els capítols. Als lectors només ens demana que respectem l’ordre del primer i l’últim, amb la resta podem fer allò que vulguem, de fet ens anima a jugar-hi i a desordenar els capítols per entendre d’una manera física com funciona l’ordre del pensament humà.
La història que ens explica és autobiogràfica. Johnson, periodista esportiu, viatja a una ciutat per retransmetre un partit de futbol i s’adona que ja hi havia estat abans. A partir d’aquest record estira del fil i ens explica la seva relació amb un amic que va morir de càncer i la novel·la es va teixint dels records que van i vénen de manera imprecisa i borrosa, un exercici literari extraordinari que desestructura formalment el llibre amb l’objectiu de fer entrar el lector dins la ment del protagonista i funcionar de la mateixa manera que aquesta.
Més enllà del detall formal del llibre, jo en destacaria especialment la prosa colpidora que fa servir per narrar una història d’amistat i de mort. El dolor, la ràbia i la impotència que sent Johnson per la mort de l’amic vessa uns valors universals que toquen la fibra sense caure en cap cas en la sensibleria. Val a dir que també hi ha lloc per a passatges extraordinaris que trenquen la intensitat emotiva de la novel·la i que diverteixen al lector amb la sinceritat descarnada de l’autor, com quan narra les misèries de la seva feina com a periodista esportiu. La història que llegim en aquesta novel·la, encara que des del principi siguem sabedors de la mort de l’amic, és en el fons la història d’una vida amb tota la seva cruesa però també la seva bellesa.
Johnson utilitza frases molt llargues amb una puntuació del tot arbitrària, amb espais inconnexos que ens apropen al monòleg interior i que transmeten clarament una sensació gairebé física. Va escriure la novel·la anotant els pensaments sense filtre. El trencament del ritme, la fragmentació de les frases i la falta de linealitat en l’argument, aporten al text una sensació de vertigen, d’inseguretat, però sobretot de fragilitat. És precisament aquesta sensació la que potencia el significat de la novel·la: Johnson ens impulsa a pensar a través d’una lectura molt emotiva i duríssima a la vegada, que la vida no és com la teníem planificada; les irrupcions dels records tal com a ell li passa en aquest viatge de feina, i dels imprevistos com la malaltia i posterior mort de l’amic, ajuden a entendre la importància de trencar formalment el llibre.
També hi ha l’intent de Johnson per comprendre per què transformem una experiència negativa com acompanyar en la malaltia i la mort un amic, en un record més tendre i romàntic. Hi ha paràgrafs on clarament s’adona que per molt que reflexioni sobre el perquè de la malaltia i la mort cap conclusió té gaire sentit, només li queda el dolor del record i sobretot el dolor de l’absència.
Lluny del que habitualment demanem als llibres –que ens situïn des del principi en la història–, Johnson ens convida a navegar junts enmig d’una tempesta de records que sovint confonen més que no pas situen. La lectura de Los desafortunados no encaixa amb un lector poc avesat a una literatura més experimental i trencadora que podria sentir-se perdut enmig d’un mar de fragments inconnexos, però aquest aspecte formal crec que respon a la necessitat de l’autor de bolcar en l’escriptura la seva lluita vital. Si simplement ens deixem arrossegar per la potència del missatge, el llibre esdevé extraordinari.
He llegit en alguna banda que malgrat ser una novel·la escrita el 1969, el llibre casa a la perfecció amb la ment del lectors de la nostra era digital, acostumats com estem la fragmentació. Hi estic completament d’acord, i de fet al llarg de la lectura es percep una modernitat no només formal, sinó del tot conceptual.
Siguin reals o no, els records recolzen d’una manera important alguns aspectes de la nostra identitat personal. Som el que hem viscut, el que vivim i el que encara ens queda per viure. Viure i recordar potser és la manera de manifestar que el nostre temps aquí és limitat. Mentre hi siguem, aprofitem-ho llegint meravelles com aquesta.
*La cirereta:
Lo difícil es entender sin generalizar, ver cada pedazo de verdad recibida, o generalización, como verdadera solo si es verdadera para mí, otra vez el solipsismo, vuelvo a ello otra vez, y sin ningún motivo. En general, generalizar es mentir, contar mentiras.
Ni como murió, ni de qué murió, ni mucho menos por qué murió tiene interés alguno, para mí, solo el hecho de que murió, que está muerto, es importante: la pérdida para mí, para nosotros.
Títol: Los desafortunados
Autor: B.S Johnson
Traductor: Marcelo Cohen
Editorial: Rayo verde
Primera edició: maig 2015
Pàgines: 240
Preu: 28€
Foto: Rayo verde
