Mai vaig saber respondre amb gaire convenciment la pregunta nen, què vols ser de gran. Mai vaig voler ser bomber. Ni policia. Ni tan sols astronauta. Gairebé m’atreviria a dir que el que més es va acostar a una resposta ferma va ser la que vaig donar entre els nou anys i mig i els tretze, època gloriosa durant la qual, per disgust dels meus pares i perplexitat dels meus avis, tant materns com paterns, de gran volia ser Enric VIII. Suposo que ja puc dir que he fracassat.
Fem una hàbil el·lipsi temporal i m’estic matriculant dels darrers crèdits de la llicenciatura de biologia a la Universitat de Girona. Tot i estar plenament decantat per la biologia més molecular, vaig voler dedicar el darrer any a diversificar-me defugint qualsevol assignatura que comencés amb “Ecologia de”. Així va ser que vaig acabar fent assignatures d’agropecuàries, d’agroalimentàries, de ciència i tecnologia dels aliments, d’enginyeria química… i etologia. Comportament animal.
Una de les pràctiques d’etologia consistia en el típic laberint per a ratolins, amb l’inconvenient que feia un parell d’anys que (sempre he tingut el convenciment que en vaig ser en part responsable) s’havia vetat la utilització de ratolins a les pràctiques de la facultat, de manera que en lloc de petits rosegadors hi havíem de fer voltar un dels nostres dits. Sona prou ridícul, però va ser bastant entretingut, gairebé interessant. Amb els ulls embenats posàvem l’índex hàbil (el dret, en el meu cas) a l’entrada del laberint i anàvem avançant fins a trobar-nos el camí tallat, moment en el qual un assistent voluntariós ens retornava a la casella inicial. Ho havíem de repetir fins a trobar la sortida. L’objectiu de la pràctica era no sé quina merda d’integració del coneixement i de transmissió de la informació entre hemisferis cerebrals.
Podeu imaginar-me amb el dit dins del laberint de fullola. Clac! Una paret. Clac! Camí tancat. Clac! Per aquí tampoc. Clac! Clac! Un no parar fins a arribar a cinquanta-un clacs. Un Sísif especialet.
Ei! Des de quan les pedres tenen xemeneies? Què és això, un travertí? Imatge: Werner Herzog Filmproduktion, 1982
Segons la mitologia grega, en Sísif va ser castigat pels déus a empènyer una gran pedra per la vessant d’una muntanya per veure com, una vegada assolit el cim, tot l’esforç destinat resultava inútil perquè la pedra, de manera inexorable, baixaria rodolant muntanya avall una vegada i una altra i una altra i una altra. A en Brian Sweeney Fitzgerald (Fitzcarraldo) aquesta tasca li devia semblar ben poca cosa, perquè en lloc d’una pedra es va proposar d’empènyer un vaixell muntanya amunt. Aparentment, portar un vaixell d’un afluent a un altre de l’Amazones fent-li saltar una serralada és una tasca absurda, fins i tot més absurda que fer-ho amb una pedra. Si bé els vaixells poden fer moltes coses i fer-les força més bé que no pas els rocs, com ara surar i transportar saba de l’arbre de cautxú, una de les moltes coses que no saben fer és rodolar. Amb cordes, molts troncs d’arbres caiguts, enginyeria amateur, un toc de dinamita i molta sang i suor indígenes, en Fitzcarraldo actua de director d’orquestra, intentant afinar l’ascensió. A més, com que a la selva peruana no hi ha cap Olimp la davallada del vaixell resulta gairebé igual de controlada que l’escalada. Però clac!
Absolutament tot a Fitzcarraldo és majúscul. Excessiu. Que hem de portar un vaixell de vapor del punt A al punt B? Fem-ho enfilant aquest pic. I que el vaixell pesi més de tres-centes tones. I destinem els beneficis de l’empresa a crear un teatre operístic al mig de la selva amazònica. I no utilitzem maquetes ni efectes especials, fem-ho de veritat!
Que no us enganyin amb frases fetes. Tot i que la capacitat de crear premisses absurdes que té la realitat humana és enorme, la que té la imaginació és encara més gran. En Fitzcarraldo va ser un personatge real, segurament molt menys histriònic i amant de l’opera que el personatge interpretat per en Klaus Kinski i definitivament molt més pragmàtic que en Werner Herzog. En Carlos Fermín Fitzcarrald va ser un explotador despòtic i esclavista. La guerra pel control del cautxú realment li va fer transportar un vaixell de vapor entre afluents secundaris de l’Amazones a través d’un port muntanyós, però aquest era significativament més petit que el que es veu a la pel·lícula i ell va tenir la sensatesa de fer-lo desmuntar abans del transport per refer-lo a l’altra banda.
No, no. M’ho miro i m’ho remiro i m’ho torno a mirar i això és un cony de vaixell de vapor. Crec que he begut. Imatge: Werner Herzog Filmproduktion, 1982
Resulta doncs que l’autèntic Sísif de Fitzcarraldo no és el seu protagonista, ni tampoc el personatge real que el va inspirar, sinó el seu creador. El protagonista t’agafa disenteria amb el rodatge començat i no li trobes substitut. Clac! En Mick Jagger, que hi tenia un paper secundari rellevant, es cansa dels retards i se’n va de gira. Clac! En Kinski embogeix més del normal. Clac! Fas enfadar els indígenes i et cremen la paradeta. Clac! Clac! Clac! Les dificultats que en Werner Herzog va haver d’afrontar durant el rodatge han esdevingut llegendàries i van ser objecte d’un documental, Burden of Dreams. Fitzcarraldo rodola pendent avall però afortunadament l’Herzog persevera. Dia a dia, va estirant la pel·lícula i a mesura que s’acosta al cim se li va fent més i més gran però més fàcil de portar.
El mite de Sísif podria ser pres com a referència en qualsevol història en la qual el protagonista es vegi obligat a dur a terme una tasca titànica si no fos pel seu gir final. No només cal que l’empresa requereixi un esforç sobrehumà, sinó que també cal que aquest esforç sigui debades. La tragèdia no és que la pedra torni al punt inicial, sinó la suor que ens havia costat fer-la arribar fins a dalt.
Parles amb mi, tros de roc? M’ho dius a mi? Aquí no hi ha ningú més que jo, amb qui collons parles, si no és amb mi? Imatge: Cinepro, 1985
The Quiet Earth és una pel·lícula neozelandesa de ciència-ficció dels anys vuitanta. El seu protagonista, en Zac Hobson, es desperta sol al món. No és que tothom hagi mort, sinó que només hi és ell. Hi ha carrers, hi ha cases i vehicles. Tot és normal. Excepte que no hi ha absolutament ningú. Ben aviat en Zac comença a sospitar que hi pugui tenir quelcom a veure el projecte secret en el qual casualment ell treballava. A primer cop d’ull, semblaria que recuperar tota la població del planeta és una feina prou titànica com perquè el nostre Sísif comenci a fer rodolar la pedra vessant amunt. Sense un esforç físic evident res diferenciaria en Zac de qualsevol protagonista d’històries similars. Però clac!
El que fa de The Quiet Earth una pel·lícula peculiar no és la manera com en Zac va recuperant informació i va reconstruint els moments previs a l’esdeveniment que el va deixar sol al món. Tampoc és la relació amb els pocs personatges que eventualment troba, igual de desorientats que ell, o com decideix que vestir-se de senyora és una bona idea. Ni la solució impossible que descobreix. No. És la seva escena final. Després d’una hora i mitja amb en Zac amunt i avall, confós i intentant controlar la situació amb resultats dispars, quan finalment s’obre una escletxa d’esperança… clac!
Lloret de Mar, sortida 9. Imatge: Cinepro, 1985
La imatge final d’en Zac a la platja amb aquell cel impossible a l’horitzó és d’una bellesa devastadora. La teniu al cartell de la pel·lícula. La bellesa hi és evident. L’aigua. Els núvols impossibles. Els anells d’aparença saturniana que emergeixen massa ràpid. La devastació apareix en el temps que triguem a identificar el que s’eleva sobre la línia de l’horitzó i prenem consciència que res del que hem vist fins llavors ha servit de res. Al contrari, la situació final és fins i tot pitjor que la inicial.
Un escenari d’aquest estil pot contribuir fàcilment a fer-nos embogir, tal i com de fet gairebé li passa a en Zac, però si mai ens trobéssim en cap situació semblant caldria tenir en compte que tot es pot afrontar de moltes maneres. Fins i tot quan arribem a un camí sense sortida i el clac! ens anticipa el desastre ens ho podem prendre amb humor.
A diferència d’en Zac, a en Phil la pedra li rodola muntanya avall cada dia. Al despertador hi sona sempre la mateixa cançó i es veu obligat a reviure el mateix dia tota l’eternitat. Cada dia és Groundhog Day, el puto dia de la marmota.
Haver d’empènyer sempre la mateixa roca és avorrit, però fins i tot de la rutina més extrema se’n pot treure alguna cosa de profit. Tot i que també de manera puntual arriba a perdre el cap, en Phil encara el problema amb humor i pragmatisme empordanès, aprofitant-se de la situació sempre que pot.
They say we’re young and we don’t know. We won’t find out until we grow. Well I don’t know if all that’s true ‘Cause you got me, and baby I got you. Babe. I got you babe. I got you babe. Imatge: Columbia Pictures Corporation, 1993
En certa manera, la majoria de nosaltres no som gaire diferents d’en Phil i, per extensió, d’en Sísif. No sé com serà demà el vostre dia, però a mi em sonarà el despertador a les sis. Com cada dia. Intentaré despertar-me i agafaré el cotxe per anar cap a la feina. Com cada dia. A mig camí me n’adonaré que no porto calçotets. Com cada dia. Fitxaré i em posaré la roba de treball. Com cada dia. Faré les reunions, tasques i formacions que tingui assignades. Com cada dia. Fitxaré i me n’aniré cap a casa. Com cada dia. Miraré una pel·lícula o intentaré escriure alguna cosa. Com cada dia. Aniré a dormir. Com cada dia. Sonarà el despertador a dos quarts de set. Clac!
No és cap vaixell de vapor, tampoc estem sols al món ni hi ha marmotes, però tots anem empenyent una pedra més o menys gran muntanya amunt. Els patrons ens porten a l’aprenentatge. Com molt bé sap veure en Phil, cada repetició ens dóna informació que podem aprofitar en els cicles següents, fent que cada ascensió sigui en realitat ben diferent de l’anterior.
Al laberint de les pràctiques d’etologia m’hi vaig trobar cinquanta camins tancats abans d’assolir la sortida. El que no he dit abans és que l’experiment no acabava aquí, sinó que just després s’havia de repetir la jugada amb l’índex inhàbil (l’esquerre, en el meu cas). Aquesta segona part va ser ben diferent. L’índex esquerre va anar recorrent el laberint amb seguretat i certa celeritat fins arribar a la sortida a la primera.
I així va ser com, per un instant, vaig tenir la il·lusió que la perseverància és recompensada. Que l’esforç no és mai en va.
Va, tot teu. Busca la sortida. Foto: Imatge: Columbia Pictures Corporation, 1993
Clac!
