Foto: Tania Tapia / ACN
“Amb Paraules d’amor he plorat. No tant per la cançó com perquè em transporta a una altra època”, confessa una dona sortint del concert de Peralada. “Doncs a mi m’ha fet l’efecte que no el veurem actuar gaire més, el Serrat”, deixa anar la seva amiga. Ho diu perquè el repertori d’Antología desordenada és això, una antologia. Com a tal, vol ser un balanç de la feina feta durant cinquanta anys de carrera musical i, doncs, pot semblar una mena de comiat. “Cinquanta anys són un taco –ha dit fa una estona el noi del Poble-sec des de l’escenari–. I passen a tota llet”.
Sisplau, Joan Manuel, desmenteix la intuïció de la senyora que pensa que et queden pocs concerts. Ja he vist plegar en Llach, que va optar per jubilar-se després de quaranta anys al peu del micròfon (i se n’ha penedit: l’any passat li vaig sentir dir que “si hagués sabut el que passaria al país, no hauria deixat de cantar”). Fins i tot se m’han desintegrat els Antònia Font, que van aconseguir fer-me volar quan vaig decidir ampliar els meus referents musicals més enllà dels cantautors.
Em quedes tu. Tens l’edat dels meus pares i són ells els qui em van fer mamar les teves cançons. A la mare li encantava De mica en mica, una peça que has cantat ben poc en directe. (Li atreuen les cançons perdudes, a ma mare: també solia escoltar en bucle el teu Romance de Curro el Palmo). El pare feia sonar a tot volum Per Sant Joan cada 23 i 24 de juny, i Conillet de vellut cada dos per tres. I tantes altres cada dissabte i diumenge, que és quan el pare era per casa i es dedicava a posar vinils.
A través teu vaig conèixer Machado, Miguel Hernández i Salvat Papasseit. Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Para la libertad sangro, lucho y pervivo. Res no es mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l’heu demanada. Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. I si l’heu demanada us dissimula un clot, perquè per tornar a néixer necessiteu morir. Dan espuma mis venas y entro en los hospitales y entro en los algodones como en las azucenas. Avui demà i ahir s’esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
L’altre dia vaig anar a un concert de Tony Bennett i Lady Gaga al festival de Cap Roig. El crooner farà 89 anys aquest agost i la seva veu també ha envellit, però fa il·lusió que continuï cantant. “Tot el que comença s’acaba”, has dit tu a Peralada, i tens raó, però tampoc cal que les coses s’acabin abans d’hora. Fa tants anys que fa vint anys que tens vint anys que ja n’hem perdut el compte, però tant se val. Temps era temps que vam sortir de l’ou, i què? Si encara no sabem, senyora, què serem quan siguem grans. No pleguis mai, Nano. Seria tot un detall, i tot un gest per la teva part, que t’arribés el meu prec i que em fessis cas.
0
0
