Llegint García Márquez em vaig enamorar. De la seva literatura, però també d’algú que devorava la mateixa novel·la al mateix temps que jo. Ell a Barcelona, jo a l’illa del meu avi. No en sabíem més, teníem vint anys.
La música de la prosa de Gabo ens ha ajudat a descobrir la màgia de l’existència, a eixamplar horitzons mentals, a estimar les paraules i les persones. I és això, crec, el que hem de demanar als llibres: que ens multipliquin la vida. Que ens ajudin a entendre-la i a entendre’ns. Que ens sublevin contra la indiferència. Que ens enriqueixin més que qualsevol fortuna.
A Catorze reivindiquem la cultura viva, però en els mitjans generalistes la cultura només ocupa portades quan la mort pinta de dol el titular. Si la nostra escala personal de prioritats fos similar a la que s’utilitza per triar les notícies de portada dels diaris, hauríem de fer-nos-ho mirar. Si dediquem més temps a declaracions enverinades que als aliments de l’ànima, tard o d’hora prendrem mal. El dia que ens hàgim de protegir de la intempèrie moral constatarem que el josócmillorquetu no abriga, i llavors què.
Que els llibres estan al servei de la vida és una obvietat, però segons com l’afirmació pot semblar revolucionària. O frívola. I, en qualsevol cas, poc acadèmica. “Massa intel·lectuals creuen que la vida no té valor si no està al servei dels llibres”, observa el filòsof francès André Comte-Sponville. I afegeix: “Quina pena d’intel·lectuals! Em fan llàstima els universitaris: sobre llibres que no llegeix ningú, ells fan altres llibres que ningú llegirà.”
De tant en tant hi ha un escriptor que és molt llegit i que ha rebut quan tocava tot el reconeixement possible, Nobel inclòs. De tant en tant es mor un escriptor i el món plora de debò. De tant en tant perdem un escriptor i ens aboquem a rellegir-lo: ens cal tornar de nou a Macondo, ens cal guanyar ni que sigui una trista partida.
De tant en tant esclata Sant Jordi i es donen la mà la literatura, l’amor i la vida.
Més enllà dels títols poc o molt venuts, l’única cosa realment preocupant seria que no tinguéssim ningú a qui regalar un llibre. O una rosa. O un ja saps on sóc. O un t’estimo vergonyós i autèntic, tan de veritat que sembli mentida.
Gabriel García Márquez, premi Nobel de Literatura 1982. Foto: Europa Press
-
Mònica Carnicero abril 21, 2014 | 22:13Tinguem doncs algú a qui regalar-li in llibre i una rosa embolicat amb un somriure sincer farcit de l'orgull de pertànyer a una nació que té un dia tan fantàstic com la Diada de Sant Jordi.
1
0
