Foto: Innisfree Hotels
No és cap barbaritat dir que Sant Ramon era l’esdeveniment que cloïa l’estiu, no el castell de focs de la festa major ni que no fes sol. Digue-ho als veïns, que se’n parlava la resta de l’any.
Sant Ramon començava al quarto de les motos amb un alçament familiar, un vinga que no deia ningú la tarda del dia abans però que ens activava amb una sensació física tan intensa que podia fregar el mareig, en el meu cas. Sant Ramon començava al quarto de les motos, darrere d’unes borrasses hi havia desmuntades moltes taules que havia fet l’avi, i els cavallets, que també els havia fet ell. Les trèiem i muntàvem el dia abans, les taules, sempre sense pensar que potser plouria, per això les posàvem a fora en forma de u i al buit de la u dues taules més igual de llargues per al menjar. I si plovia, ens agafava de molta sorpresa, les trèiem i les muntàvem i sopàvem al garatge, encongits de tan estrets, i uns quants a la taula de ping-pong.
Sant Ramon era l’avi i tants veïns i veïnes i família com cabéssim a casa. I cargols, peus de porc, tripa i capipota, conill amb herbes –fonoll–, truites de patata i ceba, de carxofes, de mongetes. Pa amb tomàquet, embotits, formatges. Ho feia tot l’avi, i tot junt acabava fent l’olor de Sant Ramon, que no l’he sentit mai més a la vida enlloc i que si mai la sento les cames se’m doblegaran i em faran caure.
No, Sant Ramon començava una setmana abans del 31 d’agost. L’avi desapareixia una setmana abans per trencar les ametlles i torrar-les, per a les picades, i desdejunar els cargols, i anar a buscar les herbes al bosc –fonoll, però farigola, llorer, romaní, sajolida, també–, i si en volies saber res era a la caseta, la caseta de fusta que hi ha a baix, que hi feia tot el menjar. Cassoles de fang potser per a trenta persones o quaranta, depèn de les persones que portessin les persones històricament assistents.
Teníem prohibit entrar a casa, a les habitacions, tot havia de passar entre el jardí, el garatge, el ping-pong i el bosc, i passaven moltes coses, i ser a baix al bosc, tot fosc, corrent i entrebancant-nos de nit per llocs que els altres dies feien por. De nens, a banda del Quim i jo, venien els Boix (2), les Cusidó (4) i les Janer (4), i la resta de l’any potser no ens dèiem res. Mentrestant, els grans no cal dir com menjaven i bevien vi, un vi que tenia l’avi a la bodega en bótes i que feia el gust que feia, segons les barreges que feia i el temps.
La gent que venia deien Ramon o senyor Ramon amb un agraïment que sempre era molt intens i ell deia deixa’t estar d’hòsties i omple’t el plat, perquè encara dura que la mamà es troba veïns passejant pel carrer i li diuen com trobem a faltar el teu pare i ella ens ho explica i plora. La mamà li deia papa.
Tinc un buit absolut sobre com era la casa quan la gent se n’anava, gens. Perquè segurament el Quim i jo acabàvem estesos al sofà del ping-pong i el papà ens pujava al llit. Segur que era això, perquè de Sant Ramon no recordo res que no fos la preparació o viure-ho –tot amunt–, i el Sant Ramon del primer any sense l’avi, un mes i mig després que es morís, que vam estar tot el dia com fent veure que no, però la baba va voler anar al cementiri, i tot i anar al cementiri vam seguir fent veure que no.
I per si de cas els universos paral·lels són, que un sigui la nit de Sant Ramon perenne, que potser d’aquí a ben poc algú deixarà de posar fonoll al conill i a partir d’aquest algú ja ningú mai més en posarà, i tampoc no ens podem permetre deixar escapar els druides per sempre.
@esierraserra
4
0
