Sigui el que sigui que siguis

Hi ha uns versos del meu amic Pau Gener que em ressonen força aquests dies: “El que ets de debò s’obrirà pas/ com t’obres pas quan vas als concerts”. Aquest poema d’en Pau, inclòs al meravellós recull No Calla (Emboscall, 2005) sempre em fa tornar a aquell epigrama de Píndar que diu alguna cosa així com “I arribaràs a ser qui ets, després d’haver-ho après”. Primer ho aprenc, després ho sóc, però ja ho sóc. Caram.

Sembla fàcil, d’entrada: només hauria de mirar-me endins a consciència per aprendre’m de memòria i, un cop sabut, dedicar-me a ser qui sóc. Però qui sóc de veritat, eh? No el que l’entorn, l’educació o l’experiència han fet de mi. Resulta que tinc una essència i que, si la descobreixo, estaré salvada la resta de dies que em queden. Millor que ens hi posem ràpid, doncs, que aquí no hi ha botonet de pausa. Començo a furgar.

I el que em trobo és un munt de coses que m’han marcat i que han acabat modelant-me el pensament de manera inevitable: normes, convencions, desenganys, il·lusions, maneres de pensar alienes… i allà al fons, soterrat entre capes i capes de coses que han estat condicionades per un tercer actor, trobo una mica de mi. Sóc això, doncs? O sóc això i tota la resta?

És aleshores quan passo a un tercer nivell: per què actuo com actuo? Per què faig les coses que faig? Per què tinc les pors que tinc i desitjo el que desitjo? I m’adono que hi ha una part de tot això que no l’he construït jo: que desitjo ideals que mai he experimentat a la pròpia pell, que algunes de les meves conviccions estan basades en convencions i que tota l’experiència que he acumulat m’ha servit per aprendre, sí, però també m’ha portat a classificar i a polaritzar. Començo a tenir dubtes sobre si tot el que he cregut que m’agradava fins ara m’agrada de debò o si certes creences de com havien de desenvolupar-se algunes coses es sostenen en arguments exclusivament meus.

I entenc, finalment, que he de desaprendre. Resituar els conceptes clau que sí que estic convençuda que habiten allà al fons, soterrats amb el que sóc de veritat i desposseir-los de càrregues que no són meves. Assajar noves maneres de pensar i de fer les coses sense preocupar-me de si encaixen o no en allò que és acceptat popularment com a estàndard. Decidir renunciar per fi a coses que sempre he dit que potser faria però que, secretament, mai m’han vingut de gust. Fora llast. Atorgar nous atributs als conceptes. Redissenyar els itineraris vitals i fins i tot, abandonar alguns patrons d’actuació que he mantingut fins ara perquè algú, algun dia, em va dir que em quedaven bé. De què m’estranyo? Faig el mateix amb aquell abric de fa deu anys, ple de boles.

Encara no he fet prou net com per arribar a ser qui sóc, però alguna cosa em diu que aquest és el camí correcte: ser lliure per pensar, per actuar i per estimar de la manera que menys nosa faci a aquell tu amagadet al fons, que es fa lloc a cops de colze entre tot allò que la vida ha acabat fent de tu. Deixar anar tot allò que saps segur que no ets, tot allò que mai has sigut però feies veure, tot el que als altres ja els anava bé que fossis, t’alleugereix i et treu pressió.

I llavors toca veure com encares això de ser tu, de veritat. Sigui el que sigui que siguis. Whatever.