“El cor del viatger és un cor ferit. Però si no viatja no batega.” El que ja advertia a Paraules per a Gaeta s’ha traduït en la seva manera de viure. Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) és l’equilibri entre la tendresa i el compromís. Guanyador de nou Premis Enderrock, el cantautor viu amb els peus a terra i com més a prop del carrer millor. És un aspirant a geògraf que prefereix caminar a poc a poc, omplint els mapes de matisos i complicitats. Hem quedat al restaurant La Bohème del Poble Sec. En aquest barri hi ha viscut ell i encara ara, entre aquests carrers, hi viu una de les cançons més conegudes que té.
Foto: Juan Miguel Morales
Què té d’especial aquest lloc?
És especial perquè quan volia venir a viure a Barcelona, les estones abans d’anar a veure pisos venia a la Bohème. És un lloc de recolliment. Molt personal també perquè em va servir com a punt de partida, ja que tenia clar que volia viure al Poble-Sec. Quan ja vam venir a viure al carrer Blai, era aquí on ens trobàvem amb la gent del barri, fèiem el cafè al matí o la cervesa a la tarda.
A més, La Bohème és un dels llocs que apareixen a la Petita rambla del Poble Sec, que és la cançó que ha fet el camí més llarg.
Va ser un experiment arriscat per veure si realment podíem aprofitar aquesta porta per arribar a un públic nou. I ho va ser fins al punt que en el moment de gravar les cançons, la discogràfica en què estàvem ens va dir que allò no podia servir com a single, que era massa estranya perquè estèticament era molt diferent del que fèiem. Poc abans d’enregistrar el disc encara ens estàvem plantejant si l’havíem d’incloure o no.
I us vau apropar a un públic que potser no estava tan acostumat al missatge reivindicatiu.
Al final la vam posar i l’experiment va anar molt bé. Perquè ens va donar l’oportunitat de sonar a les ràdios. Quan entres en els circuits més oficials de la distribució de la música, arribes a un públic diferent. Malgrat ser un experiment molt comercial, perquè vam voler fer una cançó molt radiofònica, ens va funcionar perquè els missatges de les cançons arribessin a persones noves que fins aquell dia no ens havien descobert.
Ets fill d’una família de fusters i tu ets músic. Tots dos oficis són artesanals, però creus que en el teu t’has de buscar més la vida i acostumar-te a viure amb la incertesa?
Crec que avui en dia t’has de buscar la vida en qualsevol ofici. La música, com qualsevol altre treball, està passant per moments força complicats. Amb la música sí que és veritat que t’has d’acostumar al nomadisme, és una feina que t’exigeix moure’t constantment.
I adaptar-te.
Exacte. Jo vaig començar a estudiar geografia i vaig deixar-ho per dedicar-me a la música. Simbòlicament, la meva manera d’acabar la carrera, que no vaig acabar a dins les aules, va ser continuant aquesta geografia a través de les cançons. Una de les coses que més m’apassiona és conèixer llocs i persones noves arran dels concerts. Al fet d’haver de voltar molt i de tenir uns horaris diferents t’hi has d’acostumar creant-te unes dinàmiques. Però sempre que puc recalco que l’ofici de fer de cançons ha de tenir la mateixa importància que un altre ofici.
I que s’entengui com un ofici.
Sí, perquè és la manera d’eliminar la bohèmia i tots els prejudicis associats al món de la música: que som uns vividors o que treballem poques hores.
Encara existeix aquest tòpic?
I tant. I crec que el primer pas per eliminar-lo és considerar que el creador cultural té un ofici com qualsevol altre. Encara que és evident que fer cançons no és un exercici de responsabilitat com ho pot ser el del cirurgià o el del bomber.
Tens 31 anys. Formes part de la generació de joves que s’ha trobat un panorama molt inestable. Les teves prioritats són clares?
Sí. En el món en què vivim és molt important que cada persona prengui consciència de la seva capacitat a l’hora de decidir sobre la seva vida. Això ha de ser una prioritat en qualsevol dels terrenys: personal, professional o polític. Hem de ser conscients que tenim aquestes eines i que les hem d’exercitar per fer funcionar la democràcia. En el terreny polític estaríem entrant en el camp de la democràcia directa i participativa, on les relacions polítiques i socials han de correspondre a una manera més humana i ètica d’entendre la vida. En el terreny professional, decidir per un mateix vol dir deslliurar-se de qualsevol contracte que et lligui a clàusules. I en el terreny personal, vol dir no cedir a xantatges.
Ets molt tu?
En el terreny de la cultura sempre en diem buscar una veu pròpia, que no és altra cosa que intentar ser un mateix i no ser esclau de què diran o de què pensaran de mi. Perquè si entrem en aquesta dinàmica ultracomercial, que és ser esclau de si agradarà o no el que faig, aleshores no som nosaltres mateixos.
T’has pogut deslliurar de tot això?
Jo crec que sí i segurament encara tenim moltes resistències en aquest sentit, perquè vivim en una societat completament mercantilitzada. Estem sempre girant al voltant d’uns termes molt econòmics i sempre pensem en les vendes, els números, les xifres. Per tenir aquesta veu pròpia ens hem d’allunyar de tot això i la manera és aquesta: ser un mateix i no caure en la temptació del fals triomf, que és voler acumular molts més números que qualsevol altre, fet que ens porta a la competició. En el terreny cultural la competitivitat és molt trista i lamentable. Si ho fem, banalitzem la cultura. La veu pròpia és la recerca d’aquesta autenticitat, de la transparència, de la sinceritat. De no tenir por.
Aquest podria ser el camí per ressuscitar la cultura?
El que passa és que això implicaria un canvi de paradigma. Actualment el model cultural va totalment associat al model econòmic. La forma més senzilla i directa seria que cada persona que es dediqués a la cultura pensés realment quina creació cultural vol dur a terme. Si és aquella que va més associada a la comercial i competitiva o la que, mirant-nos cap a dins nostre, intenta fer una lectura crítica. És un procés cultural que crec que hauria d’anar de la maneta d’un canvi de model social.
Has passat de la geografia d’universitat a la geografia de carrer. Has viatjat i has conegut. Però tot i això, encara queden prejudicis per trencar?
El Jaume Font, que era un professor que vaig tenir, deia que la geografia no es fa llegint els mapes sinó trepitjant el territori. Els prejudicis es trenquen trepitjant el territori i coneixent les persones. I en la cultura queden molts prejudicis per trencar, tot i que estic convençut que tenim els mecanismes de participació i d’actualització de les eines culturals per trencar-los. I en qualsevol altre terreny és evident que vivim en una societat molt carregada d’estigmes, que viu molt del que diuen els altres i que aprofundeix poc en els temes importants. Ens quedem sempre a la superfície.
Reivindiques el matís. Observes i concretes abans de conformar-te amb una única idea.
Sí, i això va molt associat a adquirir les capacitats per tenir una actitud crítica davant de la vida.
És alarmant que les cançons de l’Ovidi encara ara siguin vigents?
És preocupant perquè vol dir que els contextos d’opressió han canviat, però l’opressió segueix existint. I tot el que ens explicava l’Ovidi amb les seves cançons quan parlava d’un dia de vaga general o del dia u després de la revolució, són esperances que encara tenim ara, perquè encara no ha arribat aquest dia u, de llibertat i de justícia. Qualsevol de les cançons de l’Ovidi ens serveixen per explicar el nostre present. Això per una banda és una gran sort perquè tenim tota una gran banda sonora que encara segueix explicant-nos com funciona el món, però per altra banda és un desastre perquè vol dir que en quaranta, cinquanta, seixanta anys hem avançat molt poquet. I l’Ovidi juntament amb el Pi de la Serra ens expliquen a la perfecció com va funcionar la transició espanyola i com no va funcionar l’arribada de la democràcia. I segurament per això són dos dels cantautors més maltractats de la nostra història musical recent.
En aquest sentit tu també t’has sentit maltractat?
El context d’una dictadura no és el d’ara, tot i que vivim en un context d’opressió molt gran. Vivim amb qualitats democràtiques molt baixes i això és una garantia d’injustícia permanent. Salvant les distàncies i relativitzant-ho, la censura existeix i crec que l’hem notat tots els cantautors de protesta dels Països Catalans del segle XXI. Ens han censurat cançons a les ràdios i per tant, la censura ja no ve determinada pel Govern, sinó per la mercantilització de la cultura i perquè ara mateix a Catalunya totes les ràdios musicals són privades. Hi ha una censura d’empresa i si allò no interessa, no sonarà. M’atreviria a dir que és un tipus de censura perquè no garanteix la pluralitat musical a les nostres ràdios. A més, reiteradament ens han censurat concerts.
Però això és el que els passava als Setze Jutges fa cinquanta anys!
Sí i ens argumenten que amb diners públics un Ajuntament no pot pagar un concert tan polititzat com el de Cesk Freixes o Pau Alabajos o Feliu Ventura. Ens segueix passant avui en dia en diferents territoris dels Països Catalans que és on treballem nosaltres. Una conseqüència que les nostres cançons estiguin compromeses amb l’anticapitalisme i amb l’independentisme d’esquerres, és aquesta: que no tinguem concerts a determinats llocs i que no sonem a determinades ràdios.
Quina hauria de ser la resposta davant d’aquesta realitat?
Quan la realitat és tan explícita i tan poc metafòrica com la que estem vivint, la resposta no pot ser metafòrica: ha de ser igual d’explícita. Hem de buscar el matís i segurament hem d’anar molt més a l’arrel i reivindicar explícitament moltes més coses de les que reivindicàvem abans. Perquè la situació en què vivim és tan clara que requereix una resposta igual o més clara. Hem d’anar a buscar la radicalitat en tots els sentits. I en la creació cultural penso que ara és moment també que sigui així. Ja n’hi ha prou de buscar la perfecció de la metàfora, anem a buscar el missatge directe.
Quan t’escolto a casa, em fa la sensació que les teves cançons diuen “hi sóc, pots comptar amb mi”. La proximitat i la complicitat són importants per a tu?
Penso que és molt important començar per les coses petites. L’espai més petit i proper que tenim és nosaltres mateixos i el nostre entorn emocional i sentimental. Si no som capaços de cuidar aquest espai íntim, com hem de ser capaços de cuidar-ne de més amplis, com una ciutat o un país? Per mi la proposta política anticapitalista comença en aquests espais de proximitat emocional, passa per cuidar la gent que és més propera a mi. Per cuidar-me a mi també i sentir que em fan costat. Per respectar-los, per solidaritzar-me amb ells. És molt important saber que per teixir un altre model de societat hem de començar per nosaltres mateixos.
Et fas estimar.
M’agrada que em cuidin i m’agrada cuidar. I cuidar, en el fons, vol dir sentir-te respectat. Ser crític amb un mateix i ser crític amb els altres. Estar allà quan fa falta i també quan no. Això en les cançons es tradueix en la necessitat constant d’anar reforçant l’espai emocional: l’autoestima, la confiança i creure que l’esperança és compartida. Jo penso que els canvis polítics són canvis emocionals.
El missatge camina amb la tendresa.
Va tot molt lligat. I per això en el meu projecte musical sempre he intentat connectar el que és emocional amb el que és polític.
Moltes vegades t’has definit com una persona innocent, això t’ha estalviat ser prudent?
Jo crec que ve de fàbrica perquè a casa meva confiem molt en les bones intencions de les persones. I això sobretot en el terreny personal s’ha traduït en unes quantes hòsties.
Però en moltes més abraçades que hòsties, no?
Sí, però hòsties que serveixen per aprendre moltes coses. La innocència és una actitud que s’ha d’aprendre a eliminar, perquè és la porta de la ingenuïtat. No me’n sento orgullós, però en el fons agraeixo la innocència perquè les experiències m’han portat no a desconfiar, sinó a ser més crític amb tot.
Però potser és millor així, anar-ne aprenent abans de dur sempre posada una cuirassa.
He procurat no posar-me cuirasses però sí filtres per llegir qualsevol cosa que passa al meu entorn.
A les cançons parles de la pobresa, de les desigualtats. Com més en veus, amb més força estrenys el llaç del compromís?
El llaç del compromís el tinc des que tinc consciència. Jo sóc fill d’una família obrera. D’un pare autònom, que ha treballat en una fusteria agafant el relleu de quatre o cinc generacions anteriors que ja treballaven de fusters. La meva mare ha estat treballadora de la llar tota la vida. Jo he viscut en una casa on la mentalitat d’haver-se de guanyar el pa cada dia, de no saber què passarà l’endemà, sempre l’he tinguda. Des del moment en què vaig començar a escriure cançons, he estat proper a les desigualtats, a la pobresa, a qualsevol forma d’injustícia. Ho he estat i crec que el 99% de la població que viu en aquest país malauradament també és propera a aquesta realitat. Penso que el més important és prendre consciència de la terra que trepitgem i del món on vivim. És fàcil adonar-te que pertanys a aquells que sempre han perdut. A aquells que fa molts anys que no guanyem. Llavors et dius: vull aportar alguna cosa a aquest món a través de la militància política, de la creació cultural. Per deixar de ser els que perdem i passar a ser els que guanyem.
Quin perill té l’abús del silenci?
Acabar convertint-te en còmplice d’aquells que volen que callis. Ser còmplice del poder quan el poder és la injustícia.
La por paralitza?
El silenci és la conseqüència de la por.
Al llibre Paraules per a Gaeta parles del cavall que havia viscut sempre lligat en una barra de ferro. Un dia li van canviar per una corda que van lligar a una cadira de plàstic. El cavall seguia quiet.
Els cavalls domats acabaran fent el que l’amo els digui. M’interessava fer el paral·lelisme amb l’ésser humà, ja que en definitiva hem delegat tant el nostre poder de decisió, que ja no tenim ni forces per qüestionar-nos què estan fent els nostres governants ni sabem ben bé què n’és de les nostres vides. L’única conseqüència d’haver delegat tant aquest poder que ens pertany és que hem normalitzat el fet que anem vivint, que ara ens comprem un mòbil, que votem un cop cada quatre anys i ja està. Això és el nostre dia a dia.
T’espanta la mort.
La mort és la por més gran que tinc i que no he aconseguit superar. M’espanta la meva mort i la mort de les persones que estimo.
Hi penses?
M’espanta la pèrdua de consciència. Amb el pensament marxista intento analitzar el món i la vida des de filtres científics. Segons aquestes certeses, quan morim, els mecanismes que ens fan tenir consciència desapareixeran. Em preocupa, tot i que també té sentit que sigui així. Segurament, si sabéssim que això no acaba, hi hauria moltes coses que estem fent a la vida que deixarien de tenir sentit. Potser la vida té sentit perquè hi ha un moment en què acaba.
Llavors la vius més?
Sé que em preocupa la pèrdua de consciència i saber que aquelles persones que jo estimo un dia no hi seran. És una por que compartim tots, suposo. Al contrari d’altres pors que ens paralitzen, la mort potser és una por que ens mobilitza. Saps que això té un final. Per tant la vida no és una finalitat: és l’eina perquè els que vinguin després puguin viure millor del que hem viscut nosaltres. Però no deixa de fer-me respecte el fet que hi hagi un interruptor que digui prou.
Què no pot faltar en una revolució?
Organització. La revolució amb organització serà molt lenta, perquè requereix temps. Per això sóc tant escèptic amb la terminologia que s’ha fet servir darrerament del “tenim pressa”.
Amb el què s’oblida el com?
El com és molt important, per això és necessària l’organització i el temps. A vegades les revolucions són molt llargues. Hi ha revolucions que van començar a la primera meitat del segle XX i que encara no han acabat. En l’organització hi ha la formació, l’autocrítica, la transparència.
I una cosa que hi sobri?
Els personalismes i els lideratges. Si fóssim capaços d’entendre que hi ha d’haver formes d’organització política que no han de passar necessàriament pels personalismes, em sembla que seríem capaços d’aconseguir coses molt grans. Tornem a pensar a petita escala, en les formes d’organització política que hi ha hagut a Argentina, a l’Estat espanyol, a Catalunya, a Barcelona durant la Segona República. Amb la col·lectivització d’empreses o amb la gestió comunitària dels espais culturals. Si tornéssim a recuperar el poder del plural, lluny dels noms propis, jo crec que seríem capaços de fer coses molt importants. Perquè crec que l’individualisme ens aboca a la competició. Al final els moviments que recordem amb més precisió de la història del món són els moviments col·lectius. Perquè la cooperació sempre guanyarà a l’individualisme.
“Anàvem lents perquè anàvem lluny.”
Jo no tinc pressa. Com diu aquell proverbi: prefereixo tenir el temps i no el rellotge.
Foto: Gemma Ventura
