1. «Anomalisa»
Que torni en Charlie Kaufmann (Being John Malkovich, Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Synecdoche New York) sempre és una bona notícia. El seu retorn potser és només la reutilització de totes les idees que l’han portat fins aquí, però Anomalisa respira una meravellosa barreja de quotidianitat i tedi social que espanta, tot i la distància d’uns ninots que acabem sent nosaltres mateixos.
Torna i marxa de Sitges amb —de nou— la nostra admiració i amb el premi a millor pel·lícula de la secció Noves Visions One.
2. «Cosmos»
Un pardal penja enmig d’un camí d’un poble francès qualsevol i la seva mera existència provoca tot un seguit de successos imprevisibles i imparables. Andrej Zulawski (Possession) ens endinsa dins una no-història obsessiva, compulsiva i trepidant. Personatges histriònics amb excessos verbals quilomètrics, situacions inversemblants plenes de gestos grandiloqüents i una sensació de perdició nerviosa que ho envolta tot.
Cosmos és tot un univers indesxifrable que ens necessita amb tots els sentits preparats per poder perdre’ns en el seu món simbòlic i socialment macabre. Sorpresa majúscula i esgotament infinit.
3. «Free Fall»
György Pálfi (Hukkle, Taxidermia) és un mestre retratant situacions absurdes i personatges extrems. A Free Fall aplica aquest saber fer a una comunitat de veïns on cada inquilí és una mica més estrany que l’anterior. Una premissa tan bàsica com efectiva que dóna un resultat irregular, però que a estrones frega la genialitat amb escenes i situacions extremadament hilarants.
4. «High-rise»
Ben Wheatley (Kill list, Sightseers, A field in England) creix a un ritme trepidant. Les seves últimes visions iròniques de la societat desemboquen de manera pràcticament perfecta en aquesta adaptació de l’obra del mateix nom de J.G. Ballard (Empire of the Sun, Crash).
Un gratacel ultramodern funciona com una escala social en què les classes altes dominen tots els pisos que tenen per sota seu fins que la lluita per la piscina ho fa rebentar tot. És llavors quan Wheatley desenvolupa tot el seu encant pertorbador i ens crea un escenari confós, metafòric i terrorífic on les diferències s’extremen i festa rere festa va desapareixent el poc que quedava en comú entre els pocs que estaven interessats a mantenir el sistema.
5. «Le tout nouveau testament»
Déu existeix i viu a Brussel·les. Jaco Van Dormael (Toto le héros) torna amb una petita història on Déu és un maltractador compulsiu i la filla decideix escapar-se de casa per trobar nous apòstols i així complementar les aventures del seu germà Jesús. Divertida, detallista i pertorbadora a parts iguals, cau en l’error de ser excessivament naïf i solucionar-ho tot de manera massa simple. Però passar-s’ho pipa durant les pràcticament dues hores que dura també és un valor a tenir en compte.
6. «Love»
De Love, se n’ha dit moltes coses i encara més que se’n diran, perquè Gaspar Noé (Irreversible, Enter the void) ha portat la que s’ha guanyat a pols ser anomenada la pel·lícula pornogràfica del festival de Sitges 2015. Provocacions al marge, tingueu clares dues coses: Love és formalment meravellosa, visualment preciosa i té el primer 3D que trobem encertat i interessant. Aplaudiments de l’Auditori inclosos.
7. «Love & Peace»
En Shion Sono (Guilty of Romance, Why Don’t You Play in Hell?) va passar per Sitges a recollir la Màquina del temps, premi honorífic del festival, i a canvi ens hi va deixar dues pel·lícules horribles. Love & Peace és la bona i ens parla d’un home molt desagradable que es fa famós gràcies a la seva tortuga mutant i a l’esperit nadalenc. Imagineu com devia ser Tag, la pel·lícula dolenta.
8. «Schneider vs. Bax»
Alex van Warmerdam (Borgman) ens torna a fer girar al voltant d’una casa. Aquesta vegada, els seus habitants seran assassins a sou amb un curiós encàrrec i tot allò que els acaba envoltant. Preciosista, pantanosa i irònica, és per a nosaltres la guanyadora moral del premi al millor guió del festival 2015.
9. «The Boy and the Beast»
No és feina fàcil presentar pel·lícula després de la magnífica Wolf Children, però Mamoru Hosoda quasi aconsegueix fer-ho amb èxit. I diem quasi perquè si bé la primera meitat de The Boy and the Beast és excel·lent en tots els sentits possibles, quan en Kyuta ja ha après tot el que havia d’aprendre per saber defensar-se a la vida, tot va de baixada.
I és una llàstima, però que aquest petit contratemps no ens faci defallir: The Boy and the Beast és màgica, divertida i entranyable, però, per sobre de tot això, és la promesa que tenim al davant un director de futur.
10. «The Devil’s Candy»
Feia ni més ni menys que sis anys, des de l’aparició d’aquella enorme The Loved Ones, que esperàvem amb candeletes el retorn d’en Sean Byrne. I quin retorn, senyores i senyors.
Possessions demoníaques, cases pertorbadores, senyors amb problemes de comunicació i pintors marcant abdominals. Tot, regat amb grans dosis de diversió desacomplexada, una factura impecable i tones de música metal. Visca en Sean Byrne!
11. «The Final Girls»
Els fills dels vuitanta ens hem anat fent grans i ens hem convertit en pares de família que es dediquen a reproduir-se a costa de matar el seu nen interior. Per sort, els estudis cinematogràfics s’han proposat d’alleujar-nos l’angoixa vital que això ens provoca a còpia de recuperar el cinema d’aquells anys des de múltiples vies. Remakes indiscriminats, revivals d’actors decrèpits i reciclatge d’idees, tot plegat passat pel sedàs miop de la nostàlgia.
La recuperació irònica del cinema dels vuitanta ens ha donat grans pel·lícules i grans moments, però cada repàs de clixés es veu més gastat, menys divertit i més avorrit que l’anterior. The Final Girls arriba tard a la festa i sense aportar-hi absolutament res de nou més enllà d’algun moment de lucidesa enmig d’un conjunt deslluït que de cap manera justifica els dos premis (l’especial del jurat i a millor guió) que s’enduu de botí de Sitges.
12. «The Invitation»
Un dels més grans terrors quotidians que afrontem és veure com, de manera inevitable, aquells qui ens són més propers se’ns allunyen físicament i mental, de manera que, per molt que tornin, els qui retrobarem són essencialment persones diferents. The Invitation destina la primera hora i quart del seu metratge a fer-nos veure com podem arribar a canviar. Una vegada i una altra, i una altra, i una altra i encara una més. La gent canvia i els qui una vegada vam conèixer com a nosaltres mateixos es comporten de manera estranya. Es comporten de manera estranya. Es comporten de manera estranya. Es comporten de manera estranya.
Quan The Invitation es cansa de repetir-nos aquest missatge, arriba una conclusió excepcional, una darrera mitja hora d’escàndol per la qual bé val la pena tot el viatge previ, però que no ens evita tenir fortes reserves a l’hora de considerar-la, tal com ha fet el jurat, la millor pel·lícula del festival.
13. «The Witch»
Tots aquests anys que hem voltat per Sitges, una de les coses que ens han sigut més difícils de trobar és una bona pel·lícula inaugural. The Witch ens permet recuperar ben bé un parell de lustres. Pausada, freda i implacable, barreja de manera perfecta onirisme i naturalisme fent un retrat marcadament pictòric d’una família que es troba sempre al voltant d’una espelma tement déu i les bruixes. Perquè, més enllà d’escombres i de cabrons, les bruixes volen delmar-nos les collites i corrompre’ns la descendència.
14. «Turbo Kid»
Turbo kid arriba tard —i una mica passada de voltes— a la moda de refabricar èxits vuitanters, però el premi del jurat carnet jove i el premi a la millor música sap guanyar-se el públic amb objectes icònics, idees estrafolàries, personatges sense solta ni volta i una travessia fins a la lluita impossible final que ja voldrien tenir altres bromes cinèfiles del mateix estil.
