Segurament aquest deu haver estat el sopar més llarg de la història. El vam fer a principis de juny i no el transcric fins a mitjans d’octubre. Entremig he tingut un final i principi de temporada apoteòsic amb assajos de noves obres de teatre, alguna fins i tot ja s’ha estrenat, cursos que s’acaben i un meravellós viatge al Japó que havia de servir per carregar unes piles que, a hores d’ara, ja tornen estar amb el pilot vermell, avisant que no tardaran a acabar-se un altre cop.
No és la primera vegada que sopo amb la Silvia Querini, editora de Lumen, i per això sé que el sopar serà un immens plaer. També sé del cert que portarà una ampolla de Rioja. Per justificar la injustificable tardança a l’hora de publicar aquesta entrevista, intento convèncer-me que, d’alguna manera, durant tot aquest temps és com si seguíssim asseguts a la taula de casa meva, degustant el menú especial d’aquella nit, bevent un dels millors vins que han passat per la taula i gaudint d’una conversa sobre llibres extraordinària. Per a una persona a qui li agrada la literatura és tot un luxe poder passar unes hores amb la Silvia: si algú estima amb passió aquest vell i bell ofici de l’edició, és ella.
Una altra apassionada de la seva feina és la Mireia Carbó, la meva cuinera de capçalera, que quan va proposar-me el menú d’aquella nit d’estiu em va dir confidencialment que estava muntant una escola de cuina a Gràcia que ara ja s’ha inaugurat. Si us agraden les receptes incloses en aquests sopars, ja sabeu on heu d’anar.
Ambientació:
Música: Anthony and the Johnsons. I am a bird now (2005)
Alguna espelmeta repartida per la taula.
Menú :
Entrant: Crema de mango amb gingebre, llagostins i xips de pinya.
Primer: Gaspatxo de maduixes.
Segon: Bacallà a la mel amb mandarina.
Postres: Clafoutis de cireres.
Vi cortesia de la Silvia:
Remelluri. Reserva (2008) D.O. Rioja. Preu: 17,90 euros.
La Silvia arriba puntual, una mica atabalada de l’editorial i, tal i com havia predit, amb una ampolla de Rioja. Com que ja ha estat a casa i m’estalvio la visita guiada, li pregunto com va la feina i em respon resignada: “El trabajo es duro, pero cuando una pasión se convierte en una profesión las penas se van asumiendo con más desenvoltura. Lo cierto es que cuantos más años lleva una en el mundo de la edición más se alegra de haber elegido esta profesión”. Des de molt petita, els llibres ja formen part de la seva vida: si li donaven un llibre, se submergia en la lectura, d’on era difícil treure-la. El problema va arribar quan, fa trenta-tres anys, la seva passió es va convertir en una professió. Va deixar de decidir si una novel·la li agradava o no per començar a pensar si interessaria al seu públic. “Ese es un paso difícil. Exige una frialdad que a veces es difícil de gestionar”. Em parla del que ella anomena públic captiu, aquelles persones que té dibuixades al seu cap com a lectors assidus de Lumen (en el cas actual). És important crear una identificació amb el segell, pensant en el que més convé, i oblidar-se del que més t’agrada com a lector.
Ara, amb Internet, és molt fàcil conèixer els lectors, però abans te’ls havies d’imaginar. Amb els anys, la Silvia ha anat cultivant la imaginació i quan parla del seu públic no només pensa en què els agrada llegir sinó, també com es mouen a la vida: “Cómo se visten, a qué lugares van cuando viajan, dónde se divierten… Eso es importante. Un libro forma parte de las horas de ocio de una persona y hay que saber muy bien qué hacen esas personas cuando no están leyendo”. Reconeix que li costa molt sortir del nucli d’un projecte, per això es rodeja de la seva “tribu”, un grup de col·laboradors de confiança que l’ajuda a dibuixar millor els projectes.
Entrant: Crema de mango amb gingebre, llagostins i xips de pinya
Pelem i triturem un mango amb un iogurt natural i una mica de gingebre natural. Hi afegim una mica de sal i un raig generós d’oli d’oliva. En una paella saltegem quatre llagostins, els pelem i col·loquem al bol, juntament amb els xips de pinya i un raig de vinagre de Mòdena caramel·litzat. Temps de preparació: 10 minuts.
Em sembla que no és la primera vegada que pregunto a un convidat què li sembla aquesta estranya moda (que hi ha sobretot en la literatura juvenil però també en alguns casos en la d’adults) en què l’escriptor demana als lectors idees per continuar una novel·la: “Cuando alguien crea una pieza de música no se detiene a preguntar a quien escucha si a continuación debe poner un do o un fa. Puede ser interesante como juego o experimento pero debemos ser serios cuando se trata de creación literaria”. Tot i que ja vaig parlar d’edició en aquesta mateixa taula amb l’Eugènia Broggi, m’interessa saber què és per a la Silvia un editor: “Es un gestor de talentos. La gestión tiene mucho que ver con la rentabilidad del trabajo que haces; el sello tiene que defenderse económicamente o seguramente desaparecerá. Con los años me he dado cuenta de que la rentabilidad de un sello es directamente proporcional a la independencia del editor a la hora de escoger los títulos. Cuando no acaba de funcionar, todo el mundo se ve capaz de sugerirte que publiques a X o a Y o a Z. Tu criterio se ve sometido a presiones que no siempre son buenas. Con el talento pasa lo mismo: para gestionarlo, primero hay que encontrarlo”. De seguida desidealitza la imatge que molts poden tenir dels editors: asseguts al costat d’una llar de foc (faci fred o calor), amb un bonic gos descansant als seus peus i fumant amb pipa (o cigarreta perfumada) mentre llegeix manuscrits amb aire cansat i distant. “Somos personas que nos arremangamos y cribamos todo lo que nos llega, pero también vamos a buscar todo lo que creemos importante para nuestro sello. Hay que ir a buscar el talento, hay que encontrarlo y hay que cuidarlo. Es un trabajo de corredor de fondo, aunque a menudo hay que dar algunos saltos”.
Em consta que la Silvia és de les editores que quan té un manuscrit s’arremanga per treballar-lo a fons al costat de l’autor. “Es la parte de mi trabajo que más me gusta. Para mí es fundamental aportar una mirada atenta y amiga hacia el texto que puede abrir otras vías de escritura que el autor quizás no ha sabido ver porque llega un momento en que uno es incapaz de leerse con distancia”. Adverteix del perill de fer feina quan no cal, per caprici, deixant que el gust personal incideixi de manera estrepitosa en el text tenint en compte que s’està treballant amb un material molt sensible. Considera que aquesta feina d’editing, que va al nucli de la novel·la per corregir errors o mancances, és avui més necessària que mai a causa de l’allau d’autopublicacions que hi ha.
Li pregunto com es fa un catàleg per un a segell literari. “Yo me guío por dos parámetros que me parecen importantes: quién lo va a leer y cómo se relacionan entre si los autores del catálogo”. M’explica que Giulio Einaudi, un gran editor italià, com ella, deia que s’adonava de si el catàleg funcionava quan llegia en veu alta els títols i els noms del seus autors i no grinyolava res. Això és el que ella procura, que el resultat sigui harmònic. De vegades s’imagina com serien converses (algunes impossibles) entre els seus autors: Patti Smith amb Virginia Wolf, David Grossman amb Toni Morrisson, Elena Ferrante amb Jenn Díaz, i no té cap dubte que totes serien molt interessants. “En el fondo se trata de que el catálogo, además de harmónico, sea rentable”. Quan la Silvia es va fer càrrec del catàleg de Lumen, aquest ja feia anys que havia estat creat. M’interessa saber com el va adaptar a les seves necessitats. “Tuve la suerte de heredar un catálogo con mucha tradición y lo que hice fue refrescarlo sin que perdiera su carácter”. Coincidim que tant editors com escriptors no podem pretendre mai intentar agradar a tothom. “Te pierdes. Debes tener muy claro para quién escribes y para quién editas, esperando que la mancha se ensanche al máximo para poder llegar al mayor número de personas posible”.
Arran d’una pregunta meva sobre si la gent llegeix bé, invertint el temps (i el tempo) necessari, em fa una interessant reflexió sobre l’atenció que parem a les coses: “En castellano hay una locución verbal que no existe en otros idiomas, que es prestar atención. Me gusta mucho, porque tu no das la atención, sólo la prestas. En italiano, se hace, fare attenzione y en inglés, se paga, pay atention. La idea es que el editor sepa conquistar la atención del lector para que sea un préstamo vitalicio”. Des de fora, fent una ullada al catàleg de Lumen, es pot pensar que prevalen les dones. “Cuando pienso en mis lectores, me los imagino mujeres. A la hora de cribar no me importa que quien escriba sea hombre o mujer, pero lo que me importa es que trabaje desde una sensibilidad femenina. Que cree complicidad con las mujeres como lo hace David Grossman en La vida entera, donde yo, que no tengo hijos, he llegado a sentirme madre”. I afegeix una dada que fa que la seva opció com a editora sigui irrefutable: el 70% dels lectors són dones. Confessa que el seu “propósito malvado” és que aquestes lectores, que ella imagina amb un bagatge interessant, després regalin aquests llibres als homes. “Es una triste realidad, pero la mayoría de hombres no leen a mujeres. Hay que darles un Nobel, como a Toni Morrison o Alice Munro, para que las lean sin prejuicios. Es una pena que se pierdan a escritoras como Flannery O’Connor por el hecho de ser mujer”.
Primer: Gaspatxo de maduixes
Triturem un quilo de maduixes netes amb dos tomàquets madurs pelats, ½ ceba tendra, ½ pebrot vermell i ¼ de gra d’all. Ho amanim amb un bon raig d’oli d’oliva, un polsim de sal i vinagre al gust. Passem el gaspatxo per un colador xinès i el servim ben fred acompanyat per dauets de pebrot verd, cogombre, ceba i pa fregit.
Vi: Remelluri. Reserva (2008) D.O. Rioja.
Durant molt de temps, la Silvia ha fet una mena de gira per les llibreries de Catalunya i Espanya parlant de la vida i obra de Virginia Woolf. Vaig tenir la sort d’assistir a una de les xerrades i us he de dir que és meravellós acostar-se d’aquesta manera a l’escriptora britànica, que té una acurada col·lecció a Lumen. “Me encantaría tomar-me un café con ella” confessa amb un somriure. “Tenía esa extraña capacidad para unir inteligencia y emoción sin caer nunca en el sentimentalismo. Tuvo el valor de innovar, equivocarse, volver atrás y volver a empezar. Este es el tipo de personas con el que yo me siento a gusto”. Li pregunto per què està tan mal vist equivocar-se i tornar a començar. “En esta sociedad hay una resistencia mínima a la frustración. Por eso, el hecho de equivocarse no se contempla dentro del currículum profesional y personal de las personas”. La Silvia pensa que és sa equivocar-se de tant en tant, reconèixer l’error i redreçar el camí. “Somos deliciosamente imperfectos y cuanto antes lo descubramos mejor”. Hi ha una paraula que sempre que pot l’evita: felicitat. “Se ha abusado de ella, la han banalizado. Como seres humanos, algunas veces rozamos la felicidad o, al menos, tenemos la sensación de hacerlo pero yo me contentaría con lo que el maestro Emilio Lledó llama el «bien ser», que es una buena amistad contigo mismo”.
Que li agrada el cinema és evident ja que ha publicat biografies meravellosos sobre Charles Chaplin, Audrey Hepburn, Angelica Huston, Elisabeth Taylor i Richard Burton o les converses de Woody Allen amb el periodista Eric Lax. “Yo no soy una experta en cine, pero disfruto inmensamente con él. Suelo ir al cine una o dos veces a la semana.” I aquí arriba un d’aquells moments màgics que tant m’agraden d’aquests sopars íntims. M’explica que, de les memòries que ha publicat fins ara, la que més li agrada és la de Katharine Hepburn. El motiu, a part de l’interès que ja desperta aquesta gran actriu, és molt més emotiu. “Estuve trabajando con ella, en su casa en Nueva York, mientras escribía su autobiografía. Era una mujer espléndida que respondía a la imagen que daba, mucho más hermosa a los ochenta años que a los treinta. Era íntegramente Katharine Hepburn. Una noche, después de trabajar, ella estaba tomando lo que llamaba a little glass of something y yo, que era muy joven, tomaba Coca-Cola. Y me dijo algo importante que me ha guiado siempre: Honey (me llamaba así), lo más importante en la vida no es saber lo que quieres, sino saber lo que no quieres. Si sólo te guías por lo que quieres, te estarás cerrando muchas vías. Lo que sí tienes que tener claro son las líneas que no vas a traspasar”.
Vull saber què significa ser l’editora d’autors tan importants com Umberto Eco, Alice Munro, Doris Lessing o Toni Morrison. “Mucha responsabilidad. Aunque la intención no garantiza los resultados, te obligas a dar lo mejor de ti mismo. Desde la lectura del texto hasta la elección de la cubierta. Todo es importante pero la asumes con muchísima alegría. Estuve nueve años tratando de incorporar a Alice Munro en el catálogo de Lumen; un año después de conseguirlo, le dieron el Premio Nobel. Y eso, evidentemente, te produce una sensación de felicidad escandalosa”. Em confirma que guanyar un Nobel, excepte quan es tracta de poesia (la gran marginada), sí que sol ajudar a fer créixer les vendes, però a la vegada va bé perquè nous valors literaris s’interessin pel teu catàleg i vulguin formar-ne part. Lumen també publica poesia, però la col·lecció la dirigeix l’Andreu Jaume, que també supervisa els llibres de cinema i d’assaig: “Es una de las personas jóvenes más inteligentes que he conocido en mi vida. Me fío y aprendo de él”. Fa poc Lumen va publicar una nova edició de l’Ulisses de James Joyce. No l’he llegit, però és a la meva llista de desitjos. Li ensenyo el llibre, 937 pàgines amb tapa dura, i amb un somriure maliciós li pregunto si se l’ha llegit: “Hay libros que tendrían que formar parte del fondo de armario de toda persona culta. Lo leí cuando tenía dieciocho y no entendí casi nada. Para bien y para mal tengo sesenta años. Tengo mis reticencias a la hora de dedicar el tempo de lectura que requiere en este momento el señor James Joyce. Igual que creo que puedo vivir sin viajar a Acapulco, creo que puedo vivir sin volver a leer Ulises. Y no es una crítica hacia Joyce, sencillamente que el tiempo se mide de distinta forma a los dieciocho que a los sesenta. Una ya ha descubierto que es finita y el tiempo ahora sí que importa”. Concloem que jo, amb quaranta anys, potser sí que li puc dedicar una estoneta. La Silvia em diu que quan l’acabi (si l’acabo) ja li diré què m’ha semblat i que, si li recomano, el tornarà a llegir. Al contrari de Joyce, em diu que pot dedicar un temps important a rellegir tota l’obra de Virginia Woolf. “No me cansa nunca, incluso cuando se equivoca, cuando va más allá de lo que su experimento le permite, como es el caso de Las olas”.
Reprenent la idea de les converses entre els seus autors, i com a prova de fins on pot arribar la seva imaginació, li pregunto com seria una conversa (ja impossible) entre James Joyce i Quino, creador de la Mafalda. Ella riu: “Quino es un hombre muy inteligente y muy humilde, en el sentido bueno de la palabra. A Joyce me lo imagino intentando mostrar más de lo que es y Quino se lo miraría con una sonrisa indulgente y luego pasaría a otra cosa”. Fa molts anys, quan era (més) jovenet, em va caure a les mans la novel·la El secreto, de Donna Tartt. I vaig flipar. Lumen ha publicat les tres obres de Tartt, la darrera, El jilguero, guanyadora del Premi Pulitzer 2014. Li pregunto què fa especial aquesta autora nord-americana que publica un llibre cada deu anys. “Tiene la capacidad de casar contenido y forma de una manera muy inteligente; lo que cuenta encaja a la perfección con la base de escritura que lo soporta. Esa es la razón de tener buena literatura que además te tiene pegado al libro. El secreto es lo la mayoría de editores buscamos: el bestseller literario.”
Segon: Bacallà a la mel amb mandarina
Enfarineu 4 lloms de bacallà al punt de sal i fregiu-los en abundant oli ben calent. Peleu i talleu una ceba finament. Coeu-la en una cassola amb un rajolí d’oli sense deixar que agafi color. Afegiu-hi una cullerada de farina, una cullerada petita de pebre vermell, una de mel i un got d’aigua. Remeneu-ho. Afegiu-hi un grapat de pinyons, panses i una mandarina tallada a dauets. Col·loqueu-hi el bacallà i deixeu-lo coure uns minuts. Temps de preparació: 30 minuts.
Vi: continuem amb el Remelluri. Reserva (2008) D.O. Rioja.
Comencem el segon plat parlant de llibreries. La Silvia té una relació esplèndida amb els llibreters, entre d’altres coses perquè de gran diu que vol ser llibretera. És cert que hem assistit al tancament de moltes llibreries, però també n’han obert de noves amb nous plantejaments. “En muchos casos han cerrado las que han descuidado a su público”, diu contundent. “Por ser demasiado generalistas, por tener a cargo a gente que no conoce el mundo del libro, que no ha leído… que no se convierte en un prescriptor. Las librerías que se desenvuelven bien son las que conocen al cliente/lector y lo cuidan.” I això la porta a parlar-me de l’entranyable història del senyor Giovanni, el responsable que la Silvia es dediqui a l’edició: Quan tenia tretze anys li fascinava la idea de tocar el paper. Un dia va entrar en una llibreria de Torí i allà hi havia el senyor Giovanni, el llibreter, que a ella li va semblar molt gran, però devia tenir uns cinquanta anys. En aquella època no existia aquell invent diabòlic anomenat “taula de novetats” i ell, des del mostrador, li va demanar si la podia ajudar (va ser el primer home que la va tractar de vostè). Ella no va saber què respondre però el llibreter va entendre que la noia tenia ganes de llegir. Va donar-li una novel·la que va iniciar-la al món de l’addicció a la lectura i a partir d’allà el senyor Giovanni va ser el seu mentor. “La primera vez que entré en la librería yo llevaba calcetines cortos. Al cabo de una semana, amanecí pidiéndole más libros y ya llevaba medias de nylon. De repente fui adulta y a partir de allí la cosa se puso interesante”. Li pregunto si recorda aquell primer llibre. Somriu. Abaixa la mirada cap al plat: “¿Cómo me voy a olvidar? Pero esto es un secreto que prefiero guardar”. Que cadascú imagini el que vulgui. Aquest bonic conte té un final agredolç: “En la librería del Señor Giovanni, en la Via Garibaldi de Torinno, ahora hay un McDonald’s”.
Tota aquesta història, que podria ser l’argument d’una novel·la (o d’una pel·lícula de Fellini) ens porta a parlar del boom dels Bookish books, novel·les que parlen de llibres, llibreries o biblioteques. “Funcionan muy bien porque hay un reencuentro con lo que te gusta. Cada buen lector tiene su librería preferida, su librero de referencia y encontrar libros que hablan de libros tiene su gracia”. Em diu que amb l’edat té la sensació que cada vegada necessita menys coses i està segura que podria viure amb només dotze llibres. “Y releerlos. Se trata de un trabajo de depuración”. Només em diu un dels títols que estarien dins la tria: Elogio de la infelicidad, d’Emilio Lledó. Parlem del que suposa rellegir els llibres, una activitat de la qual molta gent no acaba d’entendre el motiu. “Como editora tengo que seguir leyendo lo nuevo, obvio, pero como persona estoy empezando a releer. Leí Anna Karenina con diez años y no entendí lo mismo que cuando lo releí siendo adulta. A cierta edad, uno ya no tiene tanta curiosidad por descubrir lo falsamente nuevo y sin embargo sí que le interesa regresar a los lugares que le gustan. Ahora ya sé que no quiero ir a Acapulco, pero me apetece muchísimo regresar a Lucca. Lo mismo pasa con las novelas”. I a més, rellegint, ens estalviem diners. Hi ha molta gent que es queixa que els llibres són cars. Té una resposta contundent: “Un libro espléndido vale la mitad que una cena mediocre en cualquier restaurante de Madrid, Barcelona, París o Londres. Y infinitamente menos que la última versión de iPhone que genera colas. Leer es un acto solitario en una sociedad que necesita compulsivamente relacionarse. El día que convirtamos la lectura en algo sexy conseguiremos un corpus de lectores interesante. Tenemos que conseguir que leer seduzca a la gente. Entonces gastarse veinte euros en un libro será lo menos importante”. La crisi no ha afectat els lectors habituals, però sí els “casuals”, aquells que per equivocació passen per la secció de llibres d’uns grans magatzems: abans acabaven comprant-ne un i ara ni tan sols se’ls miren. Una mica com Mahoma, si els lectors no van als llibres, els llibres han d’anar als lectors: “El día que consiga que los libros de Lumen estén en Ikea seré la mujer más feliz del mundo porqué allí es donde va la gente”. Està convençuda, com jo, que les “lectures obligatòries” de les escoles i instituts han fet i fan molt mal a la lectura. “No hay Facebook obligatorio. No hay fútbol obligatorio. La idea de obligación limita muchísimo. Cuando liberemos el libro de la idea de deber y lo coloquemos al lado del placer ganaremos muchos lectores”. Amén.
Postres: «Clafoutis» de cireres
Pinteu un motllo que pugui anar al forn amb una mica de mantega i empolsegueu-lo amb sucre. És ideal una safata de pirex o aquells motllos baixets de pirex. Netegeu 500 grams de cireres, eixugueu-les, traieu-ne el pinyols i les cuetes. Dins un bol, barregeu 50 grams de mantega fosa, amb 3 ous i 150 grams de sucre, 75 grams de farina, 250 ml de llet i un pessic de sal, amb una batedora de mà. Ompliu el motllo amb les cireres i després afegiu-hi la barreja del bol. Coeu-ho al forn ja calent a 160ºC, durant uns 30 minuts. Serviu empolvorat amb sucre llustre. Temps de preparació: 15 minuts.
Les postres són ideals per parlar de Patti Smith, la cantant i poetessa nord-americana que aquest estiu va actuar al Primavera Sound i després d’un suculent sopar al Celler de Can Roca va regalar als famosos cuiners una versió del seu Because the night a cappella i a la cuina. A principis d’aquest any, quarantè aniversari de la publicació del seu mític disc Horses, Lumen va publicar Tejiendo sueños, les memòries de Smith. “Esta señora forma parte de mi generación. La conozco personalmente; hemos hablado, pero obviamente no somos amigas. Es un referente de fuerza, de energía y de capacidad de sobreponerse a los momentos difíciles de la vida con esa voluntad de supervivencia. No creo que sea la mejor poetisa ni la mejor escritora que ha dado la generación beat ni es la mejor cantante de su generación; es el conjunto de detalles lo que hace de ella una persona muy interesante”.
Interrompem uns segons la conversa perquè un insecte de proporcions espantoses ha entrat per la finestra atret per la llum i s’ha col·locat en un racó de la cuina. M’interessa saber com és el seu dia a dia. “Me levanto a la seis y media, con un café y un cigarrillo para ubicarme, una ducha y un repaso a los titulares de las noticias. Luego llega el segundo café, sentada en un taburete de Ikea, con el tercer pitillo y allí ordeno realmente la jornada para ver por dónde debo empezar. A las nueve de la mañana llego al despacho, donde primero contesto los mails importantes para luego enfrentarme con una burocracia informatizada obligatoria en un gran grupo editorial como Penguin Random House. Luego tengo un montón de reuniones, la mayoría provechosas, centradas sobre todo en cómo comunicar bien lo que tenemos entre manos. Y luego está el trabajo de mesa dedicado a la redacción de contracubiertas (uno de los elementos fundamentales de una novela al que en general, los profesionales le dedican poco tiempo; en veinte líneas tienes que contarle a la gente por qué has trabajado durante un año en ese libro), documentos para dar a conocer los libros a nivel interno… Hacia las siete de la tarde empieza la segunda parte de mi vida dedicada a la enseñanza en la Universitat Pompeu Fabra y l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès; me llena muchísimo formar a nuevos editores. Cuando finalmente aterrizo en mi casa, si no tengo ninguna cena con un autor o agente, sobre las diez y media, a veces me deslizo en el pecado y con un yogurt en la mano veo dos episodios de The Good Wife. Sobre la una me voy a la cama con la sana idea de seguir leyendo pero después de tres páginas caigo redonda”. Els caps de setmana els dedica íntegrament a llegir manuscrits. Els dissabtes i diumenges, de cinc a vuit del matí, és quan millor ho fa i quan pren les decisions importants. “La concentración es máxima”.
És divendres i ja és força tard. Ha arribat l’hora d’acabar, que demà la Silvia s’ha de llevar a les cinc de la matinada per llegir i prendre decisions importants. No m’agradaria que les properes novel·les contractades no encaixessin al catàleg de Lumen per culpa d’aquest sopar. “Si finalmente todo esto de los libros nos falla, tú y yo vamos a montar un restaurante” em diu quan ens acomiadem. El que no m’especifica és si el muntarem a Barcelona, a Londres o a Lucca.
Recullo els plats de la taula i veig que l’insecte que s’havia colat ja no hi és. Me’n vaig a dormir intentant escollir els llibres que em quedaria si només en pogués tenir 12: de les pel·lícules, 14, ja en vaig fer la tria quan m’ho va demanar Catorze. I, com en una pel·lícula de Fellini, decideixo que demà a trenc d’alba sortiré al carrer amb l’esperança de trobar una llibreria on treballi el meu senyor Giovanni.
14 coses que cal saber de la Silvia:
1. Va néixer el 30 de març de 1955 a Torí (Itàlia). Diu que es troba en la seva versió 6.0.
2. Ha viscut a Londres, una curta temporada a Caracas i algunes temporades a Nova York. Des de fa quaranta anys, viu a Barcelona. Si pogués triar, viuria sis mesos a Londres i sis a Lucca (Itàlia).
3. La tardor és la seva estació preferida de l’any. Li agrada la idea de l’activitat que torna a poc a poc després de l’estiu, que no li agrada gens precisament per aquesta sensació d’aturada general.
4. Creu que la gent, en aquest país, escriu més del que llegeix. Troba patètic que avui en dia molts escriptors escriguin sense haver llegit.
5. És l’editora en castellà d’Elena Ferrante. Qui s’amaga rere aquest fenomen literari és tot un misteri i per molt que ho intentis ella no diu mai res.
6. Un dels seus directors de cinema preferits és Michel Haneke i la seva època preferida és, evidentment, el neorealisme italià, que la va influir molt de petita.
7. Les tres pel·lícules que més li van agradar el 2014 són Amour, de Haneke, Nebraska, d’Alexander Payne, i Agost, de John Wells.
8. Pensa que el bon cinema, actualment, passa per la televisió i per això està atenta a tot el que s’hi estrena. La seva sèrie preferida, de lluny, és Breaking Bad, que considera el Crim i càstig de la televisió, tot i que pensa que el final no està a l’altura.
9. Una debilitat personal: Mad Men (la sèrie, l’època, el vestuari…).
10. Col·lecciona papers per embolicar de xarcuteries i pastisseries famoses de Torí. Entra a les botigues, compra alguna cosa i els demana un segon full de paper amb què després forra de manera artesanal els llibres importants que han marcat algun moment de la seva vida.
11. Dos autors que li agradaria incorporar al catàleg de Lumen: Carson McCullers i Claudio Magris.
12. Té una relació molt especial amb l’escriptor Juan Marsé. Cada dimecres a la tarda va a casa seva a prendre cafè i parlen una estona. Quan no hi pot anar és com si li faltés alguna cosa.
13. D’aquí a uns anys, es veu amb les seves arrugues, amb què ja ha après a conviure, llegint per plaer, sense condicions, cuidant les seves plantes i seus amics i fumant cigarretes al sol, fins que es pongui. I, si és possible, ben acompanyada.
14. Toni Morrison, autora guanyadora del Premi Nobel, una senyora gran en tots els sentits, va venir de promoció a Barcelona i se’n va anar de compres amb la mare de la Silvia, que no parla ni una paraula d’anglès, i la senyora Morrison ni una d’italià. Van tornar carregades de sabates i rient com si fossin dues bones amigues.
