Que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega,
hi batega, el fràgil art de la tendresa.
La tendresa, Lluís Llach
Foto: David Talens
Et vas jubilar perquè et tocava, no perquè volguessis. Et vas treure el davantal de la carnisseria que havies pujat durant anys i panys, per agafar el pic de l’hort. T’hi dedicaves, encara que estiguessis encorbat i caminessis a poc a poc. Era la teva il·lusió, igual que llegir cada vespre tres pàgines d’un llibre.
L’embòlia et va fer vell de cop. Et vas espantar tant que encara ara vius en aquell ensurt. Els metges ho van fer tot perquè et recuperessis, però hi va haver una part que no van poder salvar. D’un racó del cervell, has perdut la noció del temps. No saps quina hora és, estàs totalment desorientat. Confons els matins amb les tardes, la tardor amb l’estiu. Et diuen que ja són les tres i t’enrabies, tossut: per què m’enganyeu si són les onze? Defenses les teves hores, mentre el món viu en unes altres.
T’apagues. L’esquena cada dia se’t doblega un mil·límetre més perquè al damunt hi carregues una resignació que ningú veu. La teva dona et dutxa, et vesteix. Et repeteix que aviat serà Nadal quan tu creus que s’està acabant l’hivern. T’avergonyeixes de tu mateix, perquè te n’adones. I plores perquè cada vegada necessites més els altres i menys a tu. Després de tanta vida, et fa por morir-te així. Però tens a l’habitació un escriptori que és el teu refugi. Agafes un paper de tota una pila i, encongit, apropes els ulls al taulell i escrius. A cada lletra, torna el miracle: ressuscita el que vas ser.
Demanes a la néta que t’ho passi a l’ordinador. Ella tecleja els teus records. Ella afegeix les comes que et deixes, els accents i els canvis de paràgraf. També, quan no entén la teva lletra –per aquesta vista que t’ha robat el llegir però encara no l’escriure-, s’inventa alguna frase que faci bonic. Així cada vegada que et ve a veure li dónes un grapat de papers nous. I ella et pregunta: avi vols que ho imprimeixi i t’ho regali el dia de la festa? I tu li dius: no, encara no.
La festa. Aquest diumenge celebraràs que fa cinquanta anys que comparteixes llençols, esperances i febleses amb la dona que més estimes. Ella ho ha fet tot per tu i, de fet, li dónes les gràcies en aquests papers clandestins. Prou que li pesen els anys, però sempre està pendent del que fas, d’on ets, d’on vas. T’ha dit allò que els cinquanta no es fan cada dia, que heu de fer un dinar en un restaurant ben bo i que no us estareu de res. Vindrà tothom: la família, els parents llunyans, els amics. Els veïns que, temps enrere, despatxaves a la carnisseria. Gent del poble, gent de sempre.
Quan després del pastís us feu un petó i els convidats us aplaudeixin i fins i tot algú us xiuli, la teva néta traurà la guitarra i, davant de tots, cantarà una cançó que parla del secret que us ha unit durant mig segle: la tendresa. En aquell moment, agafant-vos, estrenyent-vos la mà, el teu temps i el seu s’aturaran. I no pensaràs en cap rellotge. Ni et preocuparà si som al novembre o a l’abril. No comptaràs quants records et queden per escriure.
I potser, fins i tot, mentre duri la cançó ja no et farà tanta por morir.
