Recordes com ens cremaven
els dies entre els dits?
Arribàvem sempre tard a l’andana
de les oportunitats,
se’ns escapaven tots els trens
i no podíem ni pagar el bitllet senzill
per anar a classe.
Més que animals terrestres,
érem bèsties assedegades de senyals,
subterrànies i nocturnes,
mal acostumades al desastre,
crisàlides que ja no eren cucs,
però tampoc papallones.
Pendents sempre del telèfon,
d’una trucada que donés sentit
al somni; aquella maleïda
vocació a la qual no podíem renunciar.
Titelles sense escenari i sense titellaire
que volien viure en cases de cartró
i rentar els plats en cuines de mentida.
Alguna força sobrenatural
ens arrencava del llit, cada matí.
Ens disfressàvem de mileuristes
i interpretàvem papers de teleoperadores,
hostesses, cambreres o dependentes.
Confiant que l’atzar ens portés sort
—perquè el talent ja no ens servia—,
ens rentàvem la cara
evitant creuar la mirada
amb els ulls implacables del mirall
i desitjàvem tenir pèls al pit,
haver-nos d’afaitar la barba
i posar-nos calçotets.
Perquè també en això
els homes ho tenen més fàcil.
Nosaltres érem la mida dels nostres pits,
la llargada de les nostres cames,
i la fermesa de les nostres cuixes.
Peeling express, depilació amb Gillette,
i Max Factor llarga durada.
Remuntadores professionals
que grimpàvem fins al cim
de tots els problemes.
Dinàvem quatre verdures
deshidratades amb gust de Tupperware,
durant el trajecte del metro
que ens portava d’un sou a un altre.
Feines temporals i mal pagades
que no feien més que excitar
les ganes d’actuar.
Volíem ser russes, boges, monges,
mares, dones dels anys vint.
Dones acostumades a la negació
—posa’t davant la càmera,
digues el teu nom i mostra’ns
els perfils—,
que a les nits, fatigades,
somiaven ser un personatge de Txékhov,
de Pinter o de Wilder.
Dones que somiaven ser de cel·luloide.
Dones que somiaven ser altres dones
després del fosc i abans dels aplaudiments.
Dones que, si no moren de gana,
moriran de son.
Foto: Miquel Coll
D’aquest poema, Dones que somiaven ser altres dones, surt el nom del disc encara embrionari Altres dones, un àlbum de poesia musicada a partir de poemes d’Estel Solé. Els músics del disc són Martina Tresserra, Joan Monné, Oriol Pidelaserra, Clara Peya, Guillem Roma, Sergi Estella, Leandre Lopes i Mercè Martínez. «Fracassada» i «La dona boia» són dos dels temes que podreu trobar a Altres dones. La gravació de la resta de temes es realitzarà un cop finalitzada la campanya de verkami amb la qual es finançarà part d’aquest projecte.
