Il·lustració: Eva Armisén
Un retall de cel a la dreta, una maleta amb dubtes i mudes per-si-de-cas arran de sostre, un desconegut a frec de colze. Una andana que se’n va. Un parèntesi que s’obre.
Per la finestra desfilen com llampecs paisatges que no trepitjaràs mai. Veus una casa i ja no, uns horts i ja no, una vida possible i ja no. Des de dins la casa que ja no veus potser algú ha vist passar el tren. I ja no.
Al vagó que t’acull hi ha gent que va, gent que torna, gent que fuig. N’hi ha que parlen adormits, n’hi ha que somien desperts. Quants passatgers voldrien desfer el trajecte? Quants s’equivocarien, si poguessin, de parada? Quants s’estimarien més no baixar enlloc?
Rescates la llibreta de la motxilla. Endreces tres idees, en llences quatre al cubell de la prosa bruta. Enfiles una frase, n’esborres dues. Falten pocs paràgrafs per arribar a la teva estació. Buscar paraules –l’etern refugi– és un parèntesi dins del parèntesi. Un incís entre guions.
